El territori és, ras i curt, el sòl que trepitja cada dia una persona en un lloc determinat. I el territori és també, d’acord amb els diccionaris, un terreny o un tros de terra, la grandària del qual pot ser molt variable, en què o hi viu algú o hi ha alguna cosa o s’hi fa alguna activitat —o tot a la vegada—, que acostuma a tenir entitat administrativa pròpia o fins i tot política. Dit amb un exemple, els habitants de la Creu Alta es passegen pel territori del seu barri, que alhora pertany a un territori més ampli, que és Sabadell, que com a ciutat té el seu propi territori, que alhora forma part d’un altre territori més gran, que és el Vallès, i aquest, de Catalunya, i aquest, d’Europa, i així anar fent. I això és igual aquí i a la Xina.

És igual a tot arreu, menys a Barcelona. Barcelona, de fet, es veu que, contravenint totes les lleis de la naturalesa, no en té, de territori. Només cal sentir com cada cop més habitants de la capital —capital de Catalunya, malgrat els reiterats intents per ara fracassats de socialistes i comuns perquè esdevingui segona capital d’Espanya— fan servir el terme i el concepte territori per referir-se a la resta de Catalunya que no és Barcelona, i a tot estirar algun municipi contigu de l’àrea metropolitana, i per contraposar-los. Que si el territori aquí, que si el territori allà, que si al territori hi passa no sé què, que si al territori hi ha queixes de no sé qui… Els més abonats a aquesta pràctica són els dirigents polítics i també els professionals dels mitjans de comunicació, sobretot els de TV3, que estan tan desbocats que fins i tot alguna vegada han parlat del territori com si fos un ésser viu. "El president de la Generalitat s’ha reunit amb el territori" (sic), va arribar a dir un periodista de la televisió catalana que informava dels danys causats per un dels temporals, que darrerament assolen sovint la costa catalana, "al territori". I es va quedar tan ample.

De fet, d’exemples d’aquests a TV3 cada dia n’hi ha un bon grapat. Als programes informatius és on més abunden, i d’un quant temps ençà ho fan de manera molt especial als espais de la previsió meteorològica. Els homes i les dones del temps fan anar el territori amunt i avall amb total impunitat. Amb un mapa de fons que representa els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tots plegats fan autèntics equilibris per evitar no ja el terme de Països Catalans mateix, sinó el de Principat o fins i tot el de país per referir-se a Catalunya, per no parlar de l’oblit gairebé sistemàtic de la Franja de Ponent, de la Catalunya Nord i d’Andorra, i per descomptat també de l’Alguer. I en lloc d’això parlen de territori i de territoris, i en aquest sentit ha fet fortuna l’eufemisme "la resta de territoris" per anomenar tot allò que no és estrictament Catalunya, des del País Valencià a les illes Balears. Aquesta dinàmica fa temps que dura, però s’ha accentuat des de l’últim canvi de color polític que hi ha hagut al govern i a la presidència de la Generalitat, ni que sigui per casualitat o per pura coincidència.

Com que treure el mapa que fa anys i panys que serveix de decorat per comunicar la informació meteorològica seria massa agosarat i provocaria un rebuig frontal de l’audiència, perquè el consideraria un atac directe a la llibertat d’expressió, a més d’una mostra clara de la desnacionalització que posa en pràctica Salvador Illa —caldrà veure com queda la imatge en els nous telenotícies que s’han de començar a emetre després de l’estiu—, la solució ha estat fer com si no hi fos. I, si no, que li ho preguntin a un dels últims homes del temps que ha sortit a la petita pantalla, tot i fer anys que forma part de la plantilla de meteoròlegs de TV3, Néstor Gómez, que els dos primers dies no es va cansar de parlar amb tota naturalitat de Països Catalans i el tercer ja va deixar de dir-ho i, de llavors ençà, tret d’algun oblit ocasional, no ho ha fet servir mai més. És obvi que algú li va llegir la cartilla perquè no continués per aquest camí, malgrat que el desacomplexament amb què es comportava havia estat motiu de celebració a les xarxes socials. Va durar ben poc, però. I això que el llibre d’estil de la cadena pública permet l’ús de Països Catalans: "Els mitjans de 3Cat fem servir l’expressió Països Catalans per referir-nos al conjunt de territoris de parla catalana des del punt de vista històric, geogràfic, lingüístic o cultural".

No tan sols Barcelona viu d’esquena a Catalunya, sinó que sovint hi viu en contra

El punt de vista que hi falta, el polític, és el que se sobreentén i precisament el que més molesta als qui es neguen a acceptar que aquest és un territori —ara sí— diferent, amb una història, una cultura, una llengua, unes tradicions pròpies, que no tenen res a veure amb el predomini que Castella ha exercit sobre la resta de pobles de la península Ibèrica i que al llarg dels anys ha imposat amb la força de les armes per crear i mantenir aparentment unida aquesta entelèquia que és Espanya. D’aquí plora la criatura i d’aquí ve que a TV3 i a determinats àmbits polítics el territori es faci un tip d’anar cap aquí i cap allà perquè no fos cas que incomodés segons qui. Més enllà de la interpretació en clau política, que en tot cas és la principal, aquesta mena de pràctica té una derivada, no per això menys important, que consisteix a alimentar el discurs que confronta —i enfronta— Barcelona amb la resta del territori de Catalunya, i viceversa, i que ho fa des d’una òptica absolutament centralista que el que amaga és la superioritat moral i el menyspreu amb què la capital veu i tracta el país del qual, mal que li pesa, forma part.

Un discurs que posa de manifest que, en realitat, Barcelona desconeix el territori de què tant parla, com s’ha constatat una vegada més arran dels incendis forestals que malauradament fa uns dies hi va haver a la Segarra, la Noguera, l’Urgell, el Baix Ebre o l’Anoia. Dels llocs afectats, els politicastres i la majoria dels locutors de TV3 s’ha notat que quan els anomenaven els sonaven a xinès, perquè no tenien idea ni d’on són ni de com són. Aprofitant justament la circumstància del desconeixement, l’escriptor Francesc Canosa, nascut a Balaguer, capital de la Noguera, va tuitejar amb tota la intenció que "aquests dies molts catalans descobreixen que hi ha una comarca a Catalunya que es diu la Segarra". I té raó, però de fet és millor que continuïn sense descobrir-la, no sigui que l’acabin desfigurant com han fet amb la Cerdanya o l’Empordà. Un discurs, a més, que no tan sols denota que Barcelona viu d’esquena a Catalunya, sinó que sovint hi viu en contra.

Un discurs, en fi, que respon a l’òptica dels habitants d’aquesta ciutat encaixonada entre la Mediterrània i el Tibidabo, a l’est i a l’oest, i el Besòs i el Llobregat, al nord i al sud —aquest és justament el seu territori—, que es pensen que darrere la muntanya no hi ha res i que el món comença i acaba a l’asfalt de Barcelona. És una concepció completament urbanita de la societat, que venera el totxo i el ciment i menysté tot el que faci olor de verd i de vida rural en general, tan respectable com qualsevol altra. Sortosament, hi ha molts altres municipis que, en canvi, no es cansen de reivindicar amb orgull la part del territori de Catalunya que els correspon. Perquè aquesta sí que és una bona manera d’entendre què és el territori.

Benvinguts al territori!