Més enllà de les consideracions sobre la condemna al fiscal general de l'Estat, la caiguda d'Álvaro García Ortiz ha trencat explícitament i públicament l'últim pont entre el govern espanyol i el Suprem. La tensió soterrada es va tancar en fals amb l'última reforma del CGPJ després de la dècada de bloqueig del PP i ha esclatat, com era previsible, amb la condemna a García Ortiz. La ferida del procés, la consegüent batalla oberta del Poder Judicial amb la llei d'amnistia, ha tingut la seva traca final en la condemna sense sentència (encara per publicar) en un xoc institucional de primer ordre. No afavoreix el govern espanyol per la derrota de la sentència, però tampoc no el perjudica en l'àmbit polític. Al contrari. Tanca files i en mou les bases. A l'executiu és unànime la sensació de revenja de la Sala Segona amb una condemna injusta.
També entre els socis. Fa una setmana van tenir dificultats per reaccionar a l'últim informe que retrata la importància d'una dècada de corrupció de Santos Cerdán. Per contra, amb aquesta sentència cap soci ha estat neutral i han verbalitzat el que el govern espanyol no pot. Per a Míriam Nogueras, "els menys sorpresos" han estat els catalans. Gabriel Rufián, en nom d'ERC, parla de "cop" de togues. Des del PNB, Aitor Esteban alerta de la "politització de la justícia" en una condemna que, a mesura que es va desenvolupar la vista oral, semblava impensable. I així des de Sumar a Pedro Sánchez. Tots acaten, ningú comparteix.
L'obertura en canal afecta també la Fiscalia, amb una part de la carrera fiscal a favor de la condemna i una altra convençuda que García Ortiz ha estat víctima d'una operació política. José María Lasalle, exdiputat del PP, parla d'una nova dimensió. Primer, per l'empoderament d'Isabel Díaz Ayuso i el triomf d'una batalla judicial guanyada amb una mentida. “Cal interioritzar” aquesta nova escala de la postveritat. La de “no quedar-te lliure que el fang (de la mentida) t'esquitxi”. O se t'emporti, com és el cas. “Una victòria en aquestes condicions és menyspreable”, diu l'exdiputat popular per sentenciar el que l'esquerra comparteix en tot el seu arc parlamentari. Per a Lasalle, “les ingerències polítiques en l'administració de la Justícia del nostre país” són “responsabilitat dels partits”. Per als socis, són del Suprem i la seva corretja de transmissió amb el PP. Res d'això havia passat abans, ni pot acabar bé, ni es pot reparar a curt termini
Si l'ambient polític podia agreujar-se encara més, ho ha fet. Aitor Esteban va més enllà. Enmig del col·lapse institucional, "si la situació va així, aniria pensant en com i quan" convocar eleccions, deia a elDiario.es aquest diumenge. Uns ho verbalitzen als mitjans, altres als passadissos. Però entre els socis hi ha inquietud sobre la continuïtat de la legislatura en aquestes condicions de fronts parlamentaris i judicials. A l'agonia que apunta el PNB, s'hi sumen les dures crítiques de Podemos i el malestar de Bildu i ERC amb polítiques poc ambicioses socials i anticorrupció. A més del bloqueig de Junts. I encara que per a l'executiu res canvia, la clau és quant poden aguantar els socis sense desgastar-se de cara a la col·locació electoral de cadascun.
En un context de coalicions obligades, el de davant és l'enemic més gran
Amb les autonòmiques a partir de desembre amb la cita extremenya, el PSOE no s'ha mogut de l'argument del "ve la ultradreta". Un motiu tan poc eficaç com l'estratègia d'Alberto Núñez Feijóo en la seva aposta única a l'antisanchisme. Vivim en el dòberman. On en un context de coalicions obligades, el de davant és l'enemic més gran. Extremadura serveix d'exemple, on la denúncia pels privilegis del cosí de María Guardiola l'explota VOX.
Per molt dòberman que hi hagi, Felipe González i Mariano Rajoy van caure per una acumulació de corrupcions que els van passar factura. La persecució judicial de la família de Sánchez, un acarnissament judicial que alimenta el govern espanyol, no l'eximeix del dany dels seus dos secretaris d'Organització en el pitjor cas de corrupció del PSOE de les últimes dècades. Com apunta el PNB, és difícil aventurar quin serà el motiu del col·lapse. Dins del govern espanyol ja hi ha veus que veuen que aquest moment serà el 2026. No serà moció de censura. Ni avançament electoral per decisió de Sánchez. Serà, com el 2018, un abandonament dolorós i en cascada dels socis. Mentre cada partit veu el seu enemic en el que té a davant, gairebé tots es dessagnen en transferències de vot per la forta irrupció de les marques ultres. Les mateixes enquestes corroboren la ubicació electoral de quasi tots ells des del lloc equivocat.