El cas Benítez ha tornat a col·locar sota el focus l'actuació policial i fins i tot, diuen alguns, el model que hi subjau, però tot el reflexionat als mitjans ha servit només per concloure, com ha dit el mateix director de la Policia, Albert Batlle, que ja s'ha fet justícia, o per afirmar que no, segons l'opinió de les CUP i companyia. Doncs bé, al meu entendre és difícil que sapiguem mai si la qüestió s'ha resolt en aquest pla. La foto final és la de vuit mossos condemnats a pena de presó, encara que no hi entrin, i a una suspensió de sou i feina que, per la circumstància, no podrà pal·liar cap assegurança de responsabilitat civil, mentre que entre tots paguem els 150.000 que rebrà la família del mort. Que hagin acceptat aquestes condicions, sens dubte per consell dels seus advocats, no significa que se sentin culpables, ni que ho siguin, encara que a partir d'ara la veritat judicial hagi destruït una presumpció d'innocència que, d'altra banda, mai no van tenir pel que fa a l'opinió pública.

Que els encausats fossin des del principi considerats culpables es deu al fet que prolifera als mitjans de comunicació i entre una part important dels mitjans polítics una actitud de desconfiança cap a la policia. Jo hi confio com en general confio en les forces de seguretat, i em molesta la identificació pueril que se sol fer entre policies i els dolents de la pel·lícula, ja que encara que entre els seus membres hi pugui haver subjectes impresentables, això no justifica establir la línia divisòria entre bona i mala gent en funció de la professió que cadascú exerceixi. En l'actitud infantiloide d'alguns presumptes defensors de la justícia (fiscals, jutges, periodistes, classe política), carregar contra la policia quan es veu implicada en una confrontació física amb ciutadans del carrer sembla gairebé obligat. De fet, l'hostilitat manifestada a l'últim Saló de l'Ensenyament per Ada Colau als militars que, com cada any, havien col·locat el seu estand al recinte, forma part d'aquesta estranya mala consciència que s'ostenta a Espanya respecte dels qui vetllen per la nostra seguretat i que no compartim amb cap país democràtic del món. Encara que l'Exèrcit ofereixi, com era el cas en qüestió, ensenyament de qualitat en múltiples àmbits i de manera gratuïta, cal mossegar la mà que el brinda, fins i tot amb consciència que el nostre actual sistema universitari fa temps que va deixar de donar servei com el que ells poden donar.

Que la professió no fa el subjecte ho tenim ratificat en gairebé tots els àmbits. Hem vist com capellans que predicaven el bé han estat enxampats grapejant infants (hi ha qui dirà que justament per ser capellans; jo crec que malgrat ser-ho); hem descobert enginyers que canviaven cotxes sense importar-los un rave l'ecosistema o la nostra butxaca; ens hem indignat davant de sectors de la indústria alimentària que han venut aberracions sota aparença de menjar; coneixem metges el jurament hipocràtic dels quals ha valgut el pes de l'or pel qual l'han venut, i ONG prestigioses al banc dels acusats de presumptes acusacions populars, o que entre les estrelles rutilants de la televisió s'amagaven pomes que de tan podrides sembla mentida que se sostinguessin amb aparença íntegra. Encara que potser tot es devia a la nostra omissió en el deure de vigilància.

Un cert marge d'imprevisibilitat es dóna sempre (...) Un subjecte corpulent, iracund i drogat és un perill a sotmetre mitjançant la força

Queden mil coses per fer als múltiples nivells policials. I, pel que he apuntat abans, també entre la policia hi ha gent que no mereix vestir l'uniforme: fatxendes, aprenents de Rambo, justiciers, covards, envejosos, tòxics i tantes coses més; evitar-los o expulsar-los és responsabilitat del sistema de selecció i seguiment dels agents, i en última instància, del poder judicial. Depurar la mala praxi és de llei; tant com afinar els procediments de detenció als efectes que el grau de discrecionalitat de la policia sigui mínim. Tanmateix, no ens enganyem, un cert marge d'imprevisibilitat es dóna sempre, ja que s'han d'enfrontar a situacions on el factor humà multiplica exponencialment les variables en joc. Un subjecte corpulent, iracund i drogat és un perill a sotmetre mitjançant la força. En el cas de Benítez a més es va enfrontar a una mossa agafant-la del cabell (encara que no s'hagi titllat l'acte de masclista per ser ella policia). Imaginem l'escena sense el servei públic que s'ocupi d'evitar el mal que pugui continuar provocant. Qui s'hauria enfrontat a ell? Qui s'enfrontaria a tots els energúmens que som capaços de crear?

Podem escapar de la lluita entre humans, perquè hi ha uns individus que fan d'aquesta comesa la seva professió. La violació, el robatori, l'assassinat, l'extorsió mafiosa, la persecució, l'amenaça, la pederàstia, la captació de persones en sectes, fins i tot l'assetjament escolar són eventuals perills del nostre entorn provocats pels autèntics brivalls, i per evitar-nos-els o perquè no quedin impunes, una part del nostre mecanisme de defensa el conforma la policia. I perquè la policia existeixi han d'existir persones disposades a partir-se la cara per la nostra. Com en la defensa internacional, persones concretes i iguals a les altres decideixen que la seva feina consistirà a protegir-nos.

Estic convençuda que l'atavisme que plana sobre tan simplista concepció de les forces i cossos de seguretat és la nostra guerra civil. En això, sobretot en això, la Transició no va saber, va poder o va voler afinar més; però ja n'hi ha prou de fer pagar l'avui per l'ahir. M'agradaria que el meu país sentís legítim orgull pels seus policies, i en tot cas, com que la categoria ha d'estar per sobre de l'anècdota i és la nostra obligació elevar-nos des d'aquesta a aquella, serveixi això per manifestar la meva gratitud particular als qui es cuiden de la seguretat dels altres per vocació; perquè van decidir treballar en la feina no menor de posar-se entre jo i la part més evident del mal. Sincerament, gràcies.