"Un dret no és una cosa que algú et dona; és una cosa que ningú no et pot treure"
Ramsey Clark

No sé com ha passat desapercebuda una entrevista tan vomitiva com la concedida per l'exministre de Justícia i Interior i exmagistrat Juan Alberto Belloch a El Español. La banalitat amb què es reconeix en el mal, la seva falta de principis constitucionals, el seu maquiavel·lisme barat, és molt xocant, sobretot per als que molt o poc col·laborem en l'esforç periodístic per destapar el niu d'escurçons i de corrupció en el qual s'havien convertit els governs de l'en un altre temps idolatrat Felipe González. Mals alumnes som d'aquella frase, aquesta que diu que repetirem la història si no la recordem.

Belloch vomitava sobre la Constitució, sobre la part que per a molts és nuclear i per a altres sembla pura tramoia, i alguns l'aplaudien. No crec que em discuteixin que existeix una sinècdoque en el debat polític sobre aquesta qüestió, les divergències giren sempre entorn dels títols II i VIII i, tanmateix, no hi ha grans peròs tècnics ni polítics a posar-li als marcs que estableix entorn dels principis de llibertat, igualtat, justícia, pluralisme polític i, en general drets i llibertats. Tota la repressió posterior s'ha fet grapejant el seu contingut amb engendraments legislatius o amb interpretacions dubtoses.

La consagració del pluralisme ideològic i religiós, el lingüístic i simbòlic, el sindical, el professional, del marc de llibertat no és problemàtica. Qualsevol Estat democràtic té o tindria una forma similar. Podria el text dir república i Estat federal o contenir una clàusula de referèndum d'independència i seria igualment democràtica, però seria un desastre un text que donés preferència inamovible a la indissolubilitat d'Espanya i considerés mal·leables o substituïbles tots els grans principis enunciats i que són base de qualsevol democràcia. De les dues parts que en la batalla es fan d'ella —la dels títols II i VIII i la resta— jo m'aferro a la resta, que és el que ens allunya d'un règim totalitari.

Torno al fantasma encarnat en Belloch reivindicant que ells es van cagar en aquesta part perquè acabar amb el terrorisme independentista ho mereixia. Belloch, que reconeix ser el responsable d'haver ascendit Rodríguez-Galindo a general, a la caserna del qual es torturava i que va ordenar matar Lasa i Zabala: "Hi havia dos aspectes: el judicial i l'antiterrorista. El judicial: si Galindo havia comès un delicte, havia de ser investigat com qualsevol altre ciutadà. I ho va ser. Però com a lluitador antiterrorista era el millor", diu l'indigne exministre i exjutge. Mai no hauria gosat reconèixer-ho abans. Ha esperat que el clima de degradació permeti confessar tals barbaritats sense conseqüències. Un delicte, diu, un qualsevol, com si s'hagués saltat el límit de velocitat. És una infàmia pretendre que qui lluitava contra el terrorisme torturant i ordenant assassinats podia ser felicitat i premiat per la seva eficient lluita contra el terrorisme perquè "aquests mètodes eren l'únic que feia malament". L'únic que feia malament. L'únic.

No acaba allà la regurgitació. Belloch, que era jutge i va exercir encara després com a tal, afirma que l'únic indici que tenia com a ministre que Rodríguez-Galindo —condemnat després a 75 anys pel segrest i assassinat de dues persones— era el que publicava un diari i que no s'ho podia creure perquè: "em sembla d'una incompetència tan brutal deixar uns cadàvers allà, a disposició de qualsevol...". Una cosa tan brutal i tan idiota no era pròpia de Galindo. Si hagués estat ell, el normal hauria estat que no haguéssim sabut res fins al final de la nit dels temps". Àngela Maria! El brutal per a aquest senyor que n'ha jutjat altres, que ha format part de governs, no era assassinar detinguts sinó deixar que trobéssim els cossos. Que incompetents! Aquesta subversió moral, aquesta perversitat democràtica, no podem imputar-la ni al fet que li toquin el piano a tota hora ni que hagi deixat els aperitius de cop, sinó a una podridura de principis que ve de lluny. Alhora, reconeix que va ser la seva llavors secretària d'Estat, Margarita Robles, la que es va entossudir a investigar aquests cruels i vergonyosos fets des del ministeri, la mateixa que va declarar a l'Audiència Nacional que la mateixa Guàrdia Civil estava entorpint des de dins aquesta tasca. No tots són iguals. Actualment, quadrar-se civilment davant la GC, porti raó o no, és prova de constitucionalisme. Fort!

Aquesta grotesca dejecció de l'aragonès s'ha produït alhora que el seu cap, Felipe González, es passejava per les televisions celebrant el 40 aniversari de la seva arribada al poder i oblidant, tant ell com els seus entrevistadors, per què el va perdre. En aquest periple ha aprofitat l'estadista per estirar les orelles al seu successor, Pedro Sánchez, pel que considera el greu error de reformar la sedició, "el que va succeir a Catalunya va ser alta traïció, no desordres públics,", però a ell ningú no li ha recordat en cap moment la responsabilitat política que l'acompanya per haver tirat pel dret arrasant amb principis fonamentals. Alta traïció a altres títols constitucionals. Mesos abans també va treure ferro al Cas Pegasus: "a mi també m'han espiat, com a tot aquell que estigui atent." Va ser aquest horror de l'anomenat pragmatisme el que els va llançar del poder i ara ho maquillen i ho ignoren.

Fa no tant sabíem bé que demanar la independència pacíficament, utilitzar banderes, símbols i llengües, fer política per a tot això era constitucionalment adequat. Fa no tant ens feia mal la boca de dir que els abertzales bascos havien d'allunyar-se de la violència i reivindicar els seus objectius exclusivament amb la política. Ara Feijóo es patina i retreu que "Bildu ha aconseguit més amb Sánchez que amb els anys de violència". Doncs no es tractava d'això, que fessin només política? Fa no tant els titulars i les televisions s'haurien omplert d'escàndol perquè un exministre reconegués que allò de la tortura i el terrorisme d'Estat estava consentit des del Ministeri de l'Interior, "li vaig dir que s'havia acabat aquesta feina amb xarxa", i que era només un "petit error".

Fa no tant, però no ara.

Abascal remata a la seva manera: "Espanya és anterior i superior a la Constitució" i darrere aquest exabrupte s'amaga l'origen de tot el mal.