A finals dels noranta, quan jo anava a l'institut, ens proposaven com a lectura per a l'assignatura d'Ètica el llibre de Fernando Sabater Ética para Amador. A tots ens marquen els llibres que devorem, sobretot durant l'adolescència, quan la nostra feina consisteix a llegir. Quina benedicció!
D'aquella lectura en recordo un passatge que em ve al cap amb certa freqüència. Sobretot cada vegada que veig el panorama tan ple de trampes. Aristòtil posava un exemple per analitzar situacions de conflicte.
Parlava, en aquest diàleg entre el filòsof i el seu fill Amador, de l'exemple del filòsof clàssic en què un vaixell, que portava una càrrega molt important d'un port a l'altre, es troba a la meitat de trajecte amb una tempesta terrible. L'única manera de salvar el vaixell és llançar per la borda el carregament, que és molt valuós, però també molt pesat. En aquestes circumstàncies el capità del vaixell es pregunta: "He de tirar la mercaderia o arriscar-me a capejar el temporal portant-la a la bodega, tot esperant que el temps millori o que la nau resisteixi?".
Pel capità, la decisió no és senzilla: vol salvar les vides de la tripulació alhora que vol salvar també la mercaderia. Llançar per la borda la mercaderia tampoc no li garanteix salvar les vides, perquè poden naufragar si la tempesta encara empitjora més. De la mateixa manera, mantenir la mercaderia i esperar que amaini pot salvar-ho tot. Li toca decidir, li toca elegir en unes circumstàncies que no li ofereixen marge per assegurar-se una victòria completa.
El diàleg amb Amador salta d'aquest exemple al de l'aprenent d'aviador. El professor de vol pregunta al seu alumne: "Va vostè en un avió, es declara una tempesta i li inutilitza a vostè un motor. Què ha de fer?". L'estudiant li contesta: "Seguiré amb un altre motor".
El professor respon: "Bé, però arriba una altra tempesta i el deixa sense aquest motor. Com s'apanya llavors?". I l'alumne respon tranquil: "Doncs seguiré amb l'altre motor". A la qual cosa el professor assenyala: "També el destrueix una tempesta. I llavors?". L'alumne contesta una altra vegada: "Doncs continuo amb un altre motor".
En aquest punt, ja en bucle, el professor una mica molest (o així me l'imaginava jo), respon irat a l'alumne: "A veure, es pot saber d'on treu vostè tants motors?". I la resposta de l'alumne va ser el que em va quedar gravat per sempre: "Del mateix lloc del qual treu vostè tantes tempestes".
Ara és un d'aquells moments en què recordo les tempestes i els motors. Amb el que estem veient, amb la persecució del Tribunal de Comptes i amb la mala passada de l'Advocacia de l'Estat tinc aquesta sensació: la del bucle absurd al qual sembla que no li volen posar fi.
Des de l'independentisme, aquestes tempestes serveixen per desenvolupar millors eines i, sobretot, per deixar en evidència els qui haurien d'estar treballant per reforçar i millorar un estat de dret en lloc de cobrir-lo de núvols tan negres
És evident que la maquinària d'algunes estructures funciona partint d'uns interessos, d'uns criteris, que no són els que haurien de ser, que són la defensa dels principis fonamentals per a una convivència pacífica, en un clima de diàleg i de recerca de "concòrdia". Al contrari: l'actitud tramposa, mentidera, interessada i parcial és el que sembla que impera en alguns llocs que haurien de ser absolutament impermeables a la intencionalitat de part conduïda.
Suposo que tot això pot continuar funcionant així en un bucle gairebé infinit. Fa quaranta anys que tot es disfressa i la majoria de la societat sembla viure absolutament aliena a la gravetat dels fets. Tempestes, motors. Tot això passa, però mentre sembli que únicament afecta el pilot, als altres els és igual. I aquest és el problema: que no hauria de ser així, ja que quan tant s'omplen la boca de Constitució, de llei, d'ordre, de convivència i cordialitat, s'obliden que tot això són paraules buides si no s'omplen d'un contingut real.
La clau de la situació en què vivim és esbrinar d'on surten els motors i les tempestes. Perquè de la mateixa manera que en la conversa entre el professor d'aviació i l'alumne la situació imaginària facilitava crear bucles interminables, la realitat en la qual vivim sembla respondre al mateix patró. L'estructura de l'estat espanyol introdueix tempestes (rebel·lió, sedició, Fiscalia, sala segona, Tribunal de Comptes, Advocacia de l'Estat per la via penal) mentre el seu "objectiu a batre" (o sigui els independentistes) tracten de treure motors per seguir endavant.
Mentre la maquinària de l'Estat disposa de fons econòmics inesgotables per activar tempestes, disposa de la força ("soc tempesta"), disposa de presons, disposa dels mitjans de comunicació (tempesta rere tempesta), l'independentisme disposa dels seus motors: mobilització ciutadana, recaptar fons per fer front a l'espoli bestial, sacrifica la llibertat dels seus líders, i altes dosis de paciència i energia.
El sorprenent és que des de la maquinària repressora no s'adonin que a mesura que activen tempestes, els motors cada vegada són més forts. La destrossa que provoquen és enorme, però aquesta energia necessària per mantenir-se en vol és la que justifica la necessitat de mantenir precisament el rumb fix. O sigui, lluny del generador de tempestes.
Amb la tempesta actual del Tribunal de Comptes, amb l'última aparició en escena de l'Advocacia de l'Estat estem veient una tempesta més, no hi ha cap dubte. Tanmateix, mentre uns estan posant tota la carn —del que és públic, del que és de tots— a la graella, d'altres estan aprenent a elaborar motors de gran qualitat, que resisteixin tots els trons, llampecs i pluges torrencials.
Zapatero ho recordava a Casado fa uns dies, quan li deia sense dir-li que fes la vista enrere i valorés els efectes que va implicar la destrossa de l'Estatut promovent aquella persecució, aquella recollida de firmes, aquell joc brut del Tribunal Constitucional. Convidava Zapatero a Casado que fes comptes i s'atrevís a comprendre d'una vegada que com més tempestes creessin des de l'espanyolisme, més motors engegarien des de l'independentisme.
I del que sembla que no se n'han adonat alguns és que no hi ha cap tempesta eterna, i pel que es veu, cada vegada queden menys "recursos" per inventar-ne noves. I mentrestant, des de l'independentisme, aquestes tempestes serveixen, precisament, per desenvolupar millors eines, i sobretot, per deixar en evidència els qui haurien d'estar treballant per reforçar i millorar un estat de dret en lloc de cobrir-lo de núvols tan negres.
Toca fer un altre motor, és l'única opció. Ara caldrà donar un cop de mà i no permetre que les tempestes arruïnin els qui han donat la cara davant del temporal. És temps d'acompanyar, aportar i solidaritzar-se per continuar plantant cara a aquest cruel temporal. Perquè segur, no tinc cap dubte, que aviat desapareixeran els nuvolots i les tempestes quedaran lluny.