Els temps de consumir "el que fan a la tele" sembla que ja s'han acabat. Almenys per a una generació adulta i, sens dubte, per a les que venen al darrere. Només són els més grans els que continuen combregant amb la porqueria que en la majoria dels casos els administren. Als nostres avis, això de registrar-se en una plataforma, els fa mandra.

Tanmateix, per al perfil de la generació com la meva, això de fer zàping ja ha passat a millor vida. No solem mirar la tele, busquem a internet el que ens interessa i ho veiem com i quan volem. Ja no som esclaus dels horaris televisius; ni dels seus temps, ni del seu contingut. Ara tenim una gran quantitat d'opcions per elegir i, entre l'entreteniment, ens aficionem a les sèries que ofereixen plataformes com Netflix, HBO, Filmin, entre d'altres.

En aquests llocs pots triar el que t'interessa, pots organitzar-te el temps per veure-ho, i a més, sols tenir recomanacions a partir dels teus gustos (el que hagis vist) per part de la mateixa plataforma.

El format de les sèries ha canviat per adaptar-se a aquesta nova realitat: són com pel·lícules llargues, amb una gran producció i, en alguns casos, veritables obres d'art per la interpretació, pel guió, per la fotografia i per la quantitat de debat que poden arribar a suscitar. Les sèries s'han convertit, ara més que mai, en una manera d'aproximar-nos a temes que són molt importants i que, a través d'aquest format, s'introdueixen a casa d'una manera probablement més eficaç i efectiva que un documental.

No pretenc desaprovar els documentals, dels quals soc una gran consumidora. En cap cas. Però és cert que hi ha qüestions que és important abordar, que han de calar en la societat, i que, d'alguna manera, mai no arriben als qui més necessiten conèixer la realitat que ens plantegen.

He vist últimament dues sèries produïdes i interpretades per Nicole Kidman: Undoing i Big Little Lies. La sensació que m'ha deixat ha estat realment bona: perquè estan interpretades de manera excel·lent, perquè està cuidat qualsevol detall. I perquè, al final, deixa un debat obert molt important: la responsabilitat que tots tenim en el maltractament intrafamiliar, en la violència de gènere.

Aquestes sèries et permeten entendre que el maltractament s'expandeix com una taca d'oli i el més important és que tots tenen d'alguna manera un paper en la situació: sigui com a causa parcial, com a participants actius o com a eines fonamentals de la solució

Les dues sèries aborden més o menys el mateix tema: com un maltractador és vist pels ulls de la seva dona, i com a través d'ella es comporta la societat. La manera d'entendre el maltractament, de silenciar-lo, de canalitzar a través seu com s'entén el comportament dels altres.

I són sèries que generen preguntes, que seran respostes al llarg dels capítols, i sobretot, des de l'espectador. El més interessant, sens dubte, és el diàleg que es produeix gràcies a aquestes sèries en els entorns familiars, d'amics.

Recomano aquestes dues sèries perquè precisament aborden aquest assumpte tan important des d'una perspectiva polièdrica: el paper que exerceixen les dones, els fills, les amigues, les mares, la família, l'entorn laboral i social. La pressió, la justificació, i les altres violències que es van afegint sobre les múltiples víctimes. Perquè, al final, aquestes sèries et permeten entendre que el maltractament s'expandeix com una taca d'oli i el més important és que tots, absolutament tots els que formen part de la vida d'aquestes persones, tenen d'alguna manera un paper en la situació: sigui com a causa parcial, com a participants actius o com a eines fonamentals de la solució.

No crec, sincerament, que la manera de generar empatia sigui mitjançant aquest "experiment" que han muntat els de Mediaset amb la història de Rocío Carrasco. És més: crec que abordar el tema d'aquesta manera genera més problemes que els que hauria de solucionar. Tractar amb tantíssima frivolitat un assumpte tan seriós, amb tantíssims matisos, és un error segons la meva opinió. Generar bàndols, rols simples de "bons i dolents", torna a ser, al meu entendre, una manera nefasta de generar processos de solució de conflictes com els que es deriven de la violència intrafamiliar i de gènere.

L'home no és dolent pel fet de ser-ho. La dona no és víctima pel fet de ser dona. És necessari enterrar ja aquesta destral tan gastada i absurda de la guerra entre homes i dones: perquè precisament el paper de les dones és clau per modificar comportaments des que tenim la responsabilitat de ser mares, mestres, metges, sogres, veïnes, amigues. Totes tenim un paper per desenvolupar en la nostra vida que incideix de manera directa en el comportament dels nostres fills. I els homes, exactament igual.

El problema que tenim és, en definitiva, social: tots som víctimes d'un seguit de mancances, que comencen per l'absoluta absència d'empatia, que ens permeti reconduir el nostre comportament i arribar a entendre i comprendre la necessitat d'eines per a la resolució de conflictes en què estem tots implicats, no només la persona, que pateix de manera evident i brutal l'agressió.

Així és com precisament aborda l'assumpte el treball de Kidman, i per això ho poso de relleu: perquè crec que calia mostrar-nos les múltiples cares de la violència de gènere i intrafamiliar. No tinc cap dubte que qui tingui l'oportunitat de veure aquestes sèries es farà moltes preguntes i el millor de tot és que trobarà moltes respostes. Que és el que ens fa falta.