Hi ha paraules que per molt que te les tradueixin tenen un significat, una essència pròpia, que no pot explicar-se del tot bé.

Aquests últims anys n'he après algunes, i tarannà és la meva preferida. Mentre coneixes la cultura d'un lloc, vas sentint-te identificada amb algunes coses i en descobreixes d'altres que et sorprenen. És normal, sempre passa quan coneixes realitats diferents de la teva. És apassionant, és una manera d'aprendre a relativitzar i, sobretot, entens que a tot arreu hi ha una cosa per aprendre.

A Catalunya sempre m'han explicat que el seny i la rauxa van junts. Seria com dir que tot geni té el seu punt de bogeria, que res no acaba de funcionar si no li poses una mica de raó a la passió, i viceversa.

He après que la manera d'entendre molts aspectes de la vida entre els catalans independentistes té molt a veure amb això. No són gent impulsiva, però sí passional: posen sentiment a allò que analitzen. I són, sobretot, persistents.

Algú em pot dir que definir com un tot una població és absurd. Però per la meva experiència he comprovat que hi ha trets culturals que defineixen els pobles. Sigui perquè uns solen ser més actius, més socials, més cooperatius, sigui per tot el contrari. És el clima, la riquesa, la geografia, el context i mil factors el que determinen el caràcter d'una societat.

I, sens dubte, la societat catalana mai no ha estat violenta. Ha estat lluitadora, treballadora, persistent, molt persistent, però violenta no.

La joventut catalana no és violenta. La independentista tampoc. Una altra cosa és que sigui rebel, que estigui indignada davant les barbaritats que està vivint

Diuen que els joves estan emprenyats. I no m'estranya. El que em quadra menys és que siguin violents. És més: ho nego categòricament. La joventut catalana no és violenta. La independentista tampoc. Una altra cosa és que sigui rebel, que estigui indignada davant les barbaritats que està vivint. Que la seva resposta a tot això sigui sortir a plantar cara a una repressió que a més els posen com un esquer vestida d'antiavalots. I que alguns decideixin cremar contenidors, fer barricades i pensar que així estan cridant l'atenció a un món que els ha deixat tirats.

Els hem explicat allò de la democràcia, allò de la justícia independent, allò de ser honestos i donar la cara, allò de lluitar contra les injustícies. A sobre viuen en un lloc on l'activisme està a totes. On els seus avis no han deixat d'explicar-los qui van ser. Què volem que facin?

No, cremar contenidors no és el meu terreny. Però tampoc no se'ls pot criminalitzar. Estan farts. I prefereixo veure els carrers atapeïts de joves (els diürns són milers, pacífics i exemplars), que veure'ls buits mentre els seus avis protesten sols.

He llegit Vicent Partal. I li agraeixo el seu article. Em costa d'entendre certes imatges i em fot profundament que alguns se n'aprofitin, infiltrant-se i escalfant més del que aquests xavals pretenen. Perquè després és molt difícil separar una cosa de l'altra i tots van al mateix sac. Cal filar molt prim per no tornar-se boig aquests dies.

Perquè hi ha infiltrats, hi ha feixistes, hi ha brutalitat policial, hi ha interessos polítics, hi ha joc brut, hi ha manipulació mediàtica i també i, sobretot, hi ha gent pacífica que està intentant que l'escoltin i no troba la manera.

Assumim tots la responsabilitat del que està passant. Posem-li seny i rauxa. Que falta ens fan els dos.

Jordi Galves
Diari de la revolta (4) Policia colonial a l’atac Jordi Galves