L'últim escàndol a Podemos (no perquè no n'hi hagi d'haver més, sinó perquè és el més recent), és la sordia d'Errejón.

Aquest melodrama, que té gust de telenovel·la i fa una mica de pudor de fritada, ha animat les sobretaules de "la gent". Ara es torna a parlar de Podemos, cosa que es trobava a faltar després de més d'un any d'irrellevància absoluta de la formació morada (em refereixo a la seva presència als mitjans; no us altereu, que encara no he dit res que no sigui cert). I dic "de la formació lila" perquè dels seus dirigents sí que se n'ha parlat, esclar: del xalet d'en Pablo i la Irene, dels fills de la Irene i en Pablo, de la baixa de maternitat de la Irene, de la baixa de paternitat d'en Pablo. D'això se n'ha parlat. De com ha tornat de centrada la Irene —s'ha atribuït la seva "il·luminació" a la maternitat recent—; de com ha reaparegut d'humà en Pablo —ídem—.

I precisament Iñigo Errejón ha gosat a interrompre la baixa de paternitat d'en Pablo. Sí, com ho llegiu. I en aquest àudio Iglesias apareixia per llançar el seu llamp totpoderós contra el deslleial Errejón. El moment que sentia les paraules del "mascle alfa" crec que no se m'oblidarà en molt de temps: mentre jo feia el sopar, pendent de les patates, una sensació d'estupor i vergonya aliena m'envaïa des dels peus fins a la cullera de fusta. I vaig pensar: "A mi què m'importa que suspenguis la teva baixa de paternitat, Pablo? Per què penses que això li hauria d'importar a algú? Ho dius com si fossis l'únic home del món que ho fa, i com si a més fos una important o interessant. Ho fas, en definitiva, perquè no has deixat ni un sol moment de fer servir coses importants per al teu propi benefici, i d'alguna manera has tacat el que haurien de significar aquestes coses si realment per a tu també fossin el que haurien de ser."

Em vaig quedar escoltant atenta fins al final. Per allò d'esperar el moment que es planteja si el que li passa des de fa temps d'alguna manera podria tenir res a veure amb ell. El que es diu autocrítica. Però no, no arriba. Tot són retrets, un to vehement mentre pretén dissimular un emprenyament monumental. I, completant la quadratura del cercle, malgrat la seva ganyota continguda, a més, no aconsegueix escampar aquest tuf de postureig.

N'hi ha, com el cantautor Ismael Serrano, que s'enfadaran amb mi perquè soc molt dura. Com quan al seu dia vaig escriure un article on vaig expressar les meves raons per les quals considerava que Pablo Echenique té la cara de formigó armat. Ho vaig escriure a col·lació de l'escàndol que va protagonitzar quan el van enxampar per no haver donat d'alta a la Seguretat Social el treballador que l'assistia a casa. I aquesta setmana m'ho he tornat a llegir, quan s'ha confirmat la sanció administrativa que van posar a l'argentinoaragonès, aquesta vegada per via judicial. Malgrat que el temps posa i treu raons, encara hi ha qui pensa que els de Podemos no es mereixen ser atacats durament perquè, en definitiva, són l'únic que ens queda als progres desencisats.

I en aquest sentit pot ser que sigui cert: Podemos és l'únic que ens queda avui dia als que ens avergonyim d'un país que no deixa de disparar-se al peu. Un país que podria ser el lloc de referència en milers de coses, i sempre es queda en anècdota. Un projecte a mitges, el govern del nyap per norma, del caïnisme ferotge i la deslleialtat als principis per bandera. I una generació fastiguejada, avorrida del que ja coneix i sense gaire utopies al cap. Som nosaltres els que vam veure en Podemos tot el que feia falta. I quan dic "nosaltres" em refereixo a una generació encoratjada en aquesta presumpta democràcia, que no troba sortida.

Però no tots ens lliurem sense dubtar als braços d'Iglesias. Perquè el seu sectarisme era tan bestial que hauria d'haver fet sospitar tots aquells que movien les mans amb tantes ganes. A tots aquells que somreien i s'abraçaven molt omplint escenaris mentre centenars de benintencionats aplaudien i cridaven allò de "sí que es pot!". Com un mantra. Són moltes les cares que em venen a la memòria: aquella Tania, que es veia com la primera dama en alguna revista de moda; aquell Monedero, aquella Bescansa, aquell Antonio Torres, aquell fiscal Villarejo, aquell Cotarelo... i aquest Iñigo, entre tants altres.

Si d'alguna cosa ha pecat Podemos ha estat de la seva absoluta falta d'autocrítica. De la seva nul·la porositat per assumir els seus errors, per moltes vegades que s'hagin disculpat i hagin fet veure que "reconeixien" alguna —evident— ficada de pota. Fins i tot per disculpar-se sonaven falsos la majoria de cops. El seu malvat i calculat sectarisme, sempre a la ment d'Iglesias, amb què traçava cada pas i cada aparent discussió per guanyar una batalla final (com el sainet amb Esquerra Unida i Alberto Garzón) han resultat vergonyosos. I tot això ha suposat desconfiança i una certa sensació de desassossec: "No és possible tenir ningú que no es contamini quan trepitja la catifa vermella?"

Totes aquestes coses alguns ens les hem plantejades, fins i tot en veu alta. I hem estat durament atacats per parlar obertament. En el meu cas la intenció de les meves reflexions sempre té l'objectiu de pretendre aportar una opinió més, en alguns casos des de l'experiència d'haver militat activament durant uns quants anys en una formació tan tancada com és el PSOE. I se suposava que Podemos venia a corregir els errors de les formacions d'esquerra que havien quedat superades: per la seva falta de coherència, pel seu entossudiment, el seu sectarisme i la seva capacitat per generar líders a base d'una selecció nociva, nascuda de la llei de ferro de l'oligarquia de Michels.

I la direcció totpoderosa de Podemos  —és a dir, en Pablo i els seus col·legues— ho sabien en la teoria. Però en la pràctica han caigut en el mateix, de vegades amb més virulència, ja que cometre algunes trampes quan s'han criticat en d'altres, és trist i desolador.

La decisió d'Iñigo Errejón em sembla sana i assenyada, independentment que personalment sempre em va semblar més honest Errejón que Iglesias. M'ho sembla perquè és un acte de valentia, de decència i d'honradesa: si no t'agrada el que hi ha, te'n vas. I si consideres que tens projecte i equip per posar-te a caminar, endavant. I ara, qui vulgui, que voti en Pablo, que ja fa cinc anys que hi és i ha vist com passaven tots els que van començar al seu costat.

És positiu tenir opcions per votar. És positiu que hi hagi pluralitat d'idees. És sa en una democràcia que hi hagi diversos partits perquè hagin de negociar i gestionar solucions des de diferents perspectives. És bàsic que hi hagi molts colors per poder pintar un quadre de la manera més realista possible. I és trist que ens faci por obrir les portes i finestres en un país on fins fa ben poc semblava que podies triar perquè hi havia dues opcions. Que terrible que seria si a la vida només poguéssim triar entre dues alternatives!

Aquests dies Beatriz Jimeno, una de les dirigents de la formació lila a l'Assemblea de Madrid, escrivia aquest brutal article. I em trec el barret davant d'aquesta dosi de sinceritat i autocrítica que, per cert, ja era hora que algú fes des de dins. Perquè des de fora ho hem dit, explicat i demostrat infinitat de vegades, però aquest halo d'autoritat moral de què alguns es doten els ha encegat durant cinc anys. Ara és hora de veure, des de la solitud de la talaia, que potser Podemos no ha pogut, precisament malgrat i gràcies a Pablo Iglesias.

En conclusió: per poder representar algú cal estar convençut que aquesta persona mereix el mateix respecte que el que un vol per a si mateix. Sense falsedat, sense condescendència. I assumir que un és prescindible quan es tracta de projectes col·lectius. Ha arribat l'hora que Podemos reflexioni i pensi què era allò que el va fer gran quan va arribar. Entre altres coses, el rebuig dels hiperlideratges, la benvinguda a una manera de fer política amb el poble i no només per al poble. El Poder del Demos. I, sobretot, una cosa bàsica: posar fi al paternalisme de la política espanyola que sempre ha tractat la ciutadania com si fos imbècil.