Divendres al matí m'estava prenent el meu cafè sense sucre i em vaig trobar en una diana interessant: un diari digital català m'apuntava dient que he perdut credibilitat "per difondre tesis antivacunes, teories conspiratives sobre l'origen de la covid-19" i, ara, per les meves anàlisis sobre Ucraïna.
Que el diari estigui alineat públicament i evidentment amb ERC suposo que tindrà alguna cosa a veure amb un atac tan aparentment gratuït. Però així com el van difondre a les xarxes, van anar a buscar llana i en van sortir esquilats. Les respostes, pràcticament totes, en els comentaris a l'article en qüestió es van girar contra els qui pretenien situar-me en el centre d'una diana difamatòria.
Però el que assenyalava aquest diari, la meva pèrdua de credibilitat, sé que ha estat una cosa que s'ha comentat en alguna redacció, en algun despatx i, de fet, m'ha costat alguna feina. No soc nova en això i sé que opinar en llibertat, informar i presentar el que és políticament incorrecte, molesta i passa factura.
Ho sé bé perquè sempre m'he preocupat d'informar-me abans d'informar a altres de qualsevol qüestió. I com és habitual, quan tens interès a anar més enllà del que aparentment passa, et trobes altres versions dels fets que, segons la meva opinió, mereixen ser explicades.
Així va ser com vaig arribar a conèixer la realitat del procés a Catalunya: perquè volia conèixer de primera mà el que estava passant aquí, les raons que feien que milions de persones s'haguessin mobilitzat un 1 d'octubre del 2017 per expressar la seva opinió. Em vaig enfrontar des d'aleshores a tota una caverna mediàtica que m'acusava d'estar a sou de l'independentisme, de voler cridar l'atenció i de voler generar polèmica quan treballava a la televisió i explicava els arguments del sobiranisme català. Tanmateix, a Catalunya, des del sobiranisme, van valorar positivament el meu esforç per contrastar les versions que apareixien a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació espanyols. Van posar de relleu el meu esforç per donar veu, per denunciar les manipulacions i la generació de desinformació sobre Catalunya. Llavors la meva tasca es valorava pel cost que personalment i professionalment em suposava "en el meu entorn", sent castellana i vivint a Guadalajara.
La meva consciència es va quedar tranquil·la, satisfeta, i puc dir que vaig conèixer en primera persona allò del que vaig parlar, del que vaig informar i, equivocada o no, el meu criteri el vaig formar a força de recórrer Catalunya de punta a punta i de xerrar incansablement amb milers de persones cada dia.
Que ens posin en una diana per haver entrevistat persones que sent experts en les seves matèries han alertat dels riscos reals, o persones afectades, o professionals que estaven demanant protocols molt més prudents, no pot ser considerat com a "pèrdua de credibilitat"
En arribar la pandèmia, jo era una ciutadana més plena d'incerteses, amb por d'un virus desconegut i preocupada pel futur. Bàsicament com tots.
Vaig seguir en tot moment la informació que ens arribava i em vaig fer moltíssimes preguntes des del primer moment. Vaig mirar d'informar-me abans d'informar, com sempre faig. I vaig trobar amb el temps veus que apuntaven al possible origen del virus: uns asseguraven que procedia d'un salt natural d'un animal a un humà, mentre que d'altres plantejaven que més aviat podria estar relacionat amb una investigació que es duia a terme a l'Institut Virològic de Wuhan, a escassos metres del famós mercat de mariscos.
Les dues teories estan damunt la taula i, sens dubte, una ha estat titllada de conspiració malgrat que hi ha informació prou sensible per, almenys, fer-se preguntes. Aquest article li mostrarà informació interessant sobre el tema i, sobre tot, per què és tan necessari informar sobre les veus d'experts que han denunciat les ombres sobre els laboratoris que han estat treballant amb el guany de funció allí on la legislació ho permet.
Investigar sobre aquests laboratoris, sobre el finançament nord-americà i els seus riscos és considerat injustament com a "teories de la conspiració": una etiqueta posada per Fauci contra els qui han exigit explicacions des de la comunitat científica. Una acusació que fan tots aquells que se senten molestos davant dels qui ens fem preguntes més que lògiques. O és que tot el que hem viscut aquests dos anys ens sembla a tots normal i girarem full sense saber exactament què ha passat? Perquè ara mateix ningú no ha pogut confirmar encara l'origen del virus que ens té en suspens i que ha estat el causant de tantíssim patiment. Per la meva part, per molt que m'acusin d'haver "perdut credibilitat" per informar-me i informar, ho continuaré fent. Sobretot, ara que es confirmen moltes coses que durant aquests anys s'han titllat de fake sense que ho siguin.
Que ens acusin d'antivacunes als que hem denunciat que no s'estaven respectant els drets dels pacients, com ara el consentiment informat; als que hem donat veu a metges, jutges, biòlegs o experts en farmacovigilància que han posat sobre la taula els abusos comesos amb les vacunes contra la covid, em sembla injust i a més considero que pretén silenciar una informació molt necessària. Perquè aquests tractaments, experimentals i mai abans provats d'aquesta manera, estan ocasionant efectes adversos en moltes persones. Informar d'això és l'obligació de qualsevol que es dediqui a complir amb la seva feina de manera responsable quan té coneixement de casos. Assenyalar els problemes en dones que han sorgit arran de les inoculacions, entrevistar persones afectades, metges que confirmen que els protocols no s'han seguit de manera correcta, és una feina que em pregunto per què s'ha fet tan poc.
Donar informació sustentada en estudis, publicats per parells, no pot ser tractat amb una manca de respecte així. Que ens considerin "antivacunes" als qui hem estat en tot moment responsables, que hem informat puntualment tant dels beneficis com dels riscos, és un atac directe a la feina que tots hauríem d'haver fet: informar sense por i donar veu als qui necessitaven denunciar el que estan vivint.
Posar-nos en una diana per haver entrevistat persones que sent experts en les seves matèries han alertat dels riscos reals, o entrevistat persones afectades, o professionals que estaven demanant protocols molt més prudents, no pot ser considerat com a "pèrdua de credibilitat". Més aviat, jo em plantejaria la pèrdua de credibilitat d'aquells que només han informat del que la indústria farmacèutica i els governs han volgut que s'informi, silenciant sistemàticament els qui estaven preocupats i tenien proves per estar-ho.
Alimentar campanyes d'assenyalament és una cosa que des d'un mitjà de comunicació, per acabar-ho d'adobar, català i alineat suposadament amb l'independentisme, no hauria de tenir lloc. Sobretot perquè és precisament el que hem denunciat quan s'ha fet per part mitjans alineats amb l'espanyolisme, que es van dedicar al seu dia a crear llistes de docents acusats falsament d'adoctrinament, per exemple. És fer, ni més ni menys, el que tant hem denunciat que en una democràcia no s'hauria de fer.
Sempre hi haurà qui consideri que perds credibilitat per no dir el que s'ha de dir
I ara, passem al capítol de la guerra a Ucraïna. Una altra més. Com si informar de les aberracions que s'estan cometent per part dels nacionalistes ucraïnesos, afavorits per potències com els Estats Units des de fa anys contra la població civil ucraïnesa de l'est, també s'hagués de perseguir. Com si denunciar la presència de nazis a Ucraïna, un fet que la història ha demostrat des del batalló de Bandera, que va assassinar centenars de milers de jueus amb els nazis alemanys, no fos una realitat. Com si el govern d'Ucraïna no hagués enaltit sistemàticament els nazis, no els hagués condecorat, dedicat estàtues, carrers, fins i tot dedicant l'any 2019 oficialment a Stepan Bandera, un nazi defensor de la supremacia de la "raça ucraïnesa" i promotor de l'extermini de jueus, polonesos, russos i gitanos. Informar és això: explicar als nostres lectors els diferents angles d'una realitat. No únicament un costat, l'oficial, passant per alt les altres versions que també existeixen.
Assenyalar als qui ens interessem precisament per aquesta part de la història que no s'explica, a més d'injust, és atroç si ve des d'un mitjà que se suposa que defensa la llibertat d'expressió, i més enllà, la informació.
Investigar i donar veu als silenciats és, si em permeten, el més apassionant per mi de la meva feina. Mai no he pensat que tingui en possessió la veritat, perquè crec que no n'existeix una, sinó que es configura escoltant totes les parts i buscant les proves dels fets. Una cosa que vaig fer a Catalunya, una cosa que he fet durant la pandèmia i una cosa que continuo fent per abordar el conflicte a Ucraïna i el que hagi de venir.
Podrem arribar a conclusions dispars, sens dubte. Podré equivocar-me en les meves conclusions i opinions personals. Però el que mai no faré serà manipular els fets, esbiaixar la informació o perseguir difamant qui no digui el que jo voldria sentir.
Perquè la meva opinió sempre ha estat constant respecte al totalitarisme: en el seu moment, el que s'imposava des de la visió espanyolista, trepitjant el sobiranisme català; el que es va imposar durant la pandèmia sense criteris clars contra les llibertats de la ciutadania; el que s'imposa ara per fer-nos combregar amb el relat occidental liderat pels Estats Units que, de moment, ha aconseguit ja passar a ser el nostre administrador d'energia, una cosa que una vegada més era a la seva agenda i alguns consideraven "teoria de la conspiració" quan en vam informar.
Sempre hi haurà qui consideri que perds credibilitat per no dir el que s'ha de dir. Tanmateix, em quedo amb els qui cada dia donen suport i reconeixen l'esforç i la feina que hi ha darrere de cada entrevista, de cada anàlisi i de cada recerca de la informació que considero d'interès perquè sigui el lector i la lectora qui puguin treure les seves conclusions oferint-los pluralitat. Això tan necessari en democràcia.