Abans de fixar com a imatge de fons en els meus perfils a les xarxes socials la de "Llibertat presos polítics" n'hi va haver una altra. Un llençol blanc en el qual podia llegir-se: "Parlem?".
La vaig posar des que va començar la tensió entre Madrid i Catalunya; entre una part d'Espanya i una part de Catalunya. En realitat, entre els que s'agafen al règim del 78 i els que volem canviar una vegada per totes les estructures d'un estat que està enfonsant-se per la seva herència franquista.
Recordo que hi va haver moltes manifestacions, no suficients, en les quals s'onejava el color blanc. Aquestes imatges sembla que s'han esfumat, per trobar una polarització cada vegada més lamentable. I en aquest sentit cal explicar, cal fixar-se en qui està sent responsable d'aquesta polarització.
Els comuns, Podemos i gent de "centre" (alguns afins al PSOE, altres afins al que podia entendre's com a moderats del PP i fins i tot algun despistat de Ciutadans) es van citar vestits de blanc per exigir el diàleg. Sobretot podíem veure cares de dirigents del PSOE i de Podemos (o dels seus socis). Mentrestant, el PP, Ciutadans i un Vox que encara no tenia focus mediàtics convocava a la plaça de Colón de Madrid amb les seves banderes espanyoles i apel·laven a l'Espanya dels balcons.
Van durar poc aquestes crides. Concretament, fins que Sánchez va decidir donar suport als del 155. Des que va retirar la reprovació que una setmana abans havia posat contra Soraya, es va acabar el blanc, es va acabar el diàleg, es va acabar la possibilitat de bon rotllo i d'apostar per la política com a resposta. Segur que ara Sánchez recorda bé qui el va empènyer per prendre aquella decisió (suïcida). Segur que ara es va adonant que el que realment volien els que li xiuxiuejaven a l'orella era senzillament empènyer-lo per les escales (polítiques).
Li han fet el mateix amb Veneçuela. I ell, tan fàcilment impressionable pel poder que tenen Felipe, Alfonso, Alfredo i els seus adlàters, tot i que segurament intueix que Zapatero és la millor opció, sempre acaba deixant-se caure pel precipici de la dreta disfressada de socialista.
Abandonar la posició de la bandera blanca és la irresponsabilitat més gran que ha comès Pedro. I ara li costarà sortir del forat en el qual els filofascistes l'han posat.
Ara que es criminalitza el diàleg, una vegada més, és interessant fer un repàs i recordar la cronologia d'aquest plantejament.
Després de la sentència del Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, allà per l'any 2015, Zapatero ja anunciava que era necessari recuperar els afectes, obrir una via de diàleg. I ja en aquest moment assenyalava que el govern de Rajoy no estava apostant per una resposta política.
Mesos després, el desembre del 2016, després del nomenament d'Enric Millo com a delegat del govern espanyol a Catalunya, s'anuncia una etapa de diàleg des de l'executiu espanyol.
Ho deien amb la boca petita, però ho van dir.
Abandonar la posició de la bandera blanca és la irresponsabilitat més gran que ha comès Pedro Sánchez
Aviat es va desmuntar el teatre, deixant clar que la dreta no sap dialogar. I el febrer del 2017 llegíem que "Sáenz de Santamaría renuncia a l'Operació Diàleg amb Catalunya". Després del discurs del diàleg, i unes setmanes abans de la celebració del congrés del PP, l'actitud del govern espanyol es va endurir i va donar un cop de porta al diàleg amb Catalunya. En aquest moment Aznar no perd l'ocasió per allisar Soraya per l'Operació Diàleg.
Qui ho diria! Sembla mentida haver-lo sentit dir això.
Després d'haver-se trencat el diàleg, després que Puigdemont intentés parlar en més de catorze ocasions amb Madrid, el 10 d'octubre del 2017: "L'FMI reclama a Rajoy i a Puigdemont diàleg i que no actuïn de forma precipitada". En aquest sentit es van manifestar des d'Europa, tant a nivell institucional com des de països de gran rellevància. La resposta del president Puigdemont va ser contundent: "Demanes diàleg i et responen posant sobre la taula el 155. Entesos".
Queda clar, doncs, qui ha estat sempre en el costat del diàleg i qui ha fet tot el possible per dinamitar-lo. Són els que després de dur-se a terme l'aprovació de l'Estatut es van dedicar a recollir firmes per destrossar-lo, el van portar al TC i el van dinamitar. Són els mateixos que assenyalaven els dirigents catalans per "la seva unilateralitat" quan, en realitat, l'única actitud obtusa i unilateral ha estat sempre la del Partit Popular.
Mantenint-se en el diàleg com a solució ha estat sempre Zapatero, que el març de 2018 apuntava que "el moment del diàleg arribarà i ho farà el PSOE".
Això mateix era el que comentava Sánchez l'estiu del 17. Ell tenia clar que el diàleg era la solució, però que "aquest no era el moment".
D'altra banda, a Catalunya, el diàleg no era cosa només de Puigdemont. El 14 de maig del 2018 Quim Torra va ser investit president de la Generalitat de Catalunya. L'endemà, 15 de maig, va anar a Berlín per fer una roda de premsa conjunta amb Puigdemont. En ella va ser contundent: "El meu primer objectiu, d'aquest nou govern català, és oferir un diàleg al govern espanyol".
I en ple canvi de govern, quan el PP estava ja sortint del focus, el mes de juny del 2018 Bermúdez de Castro (qui va ser secretari d'Estat per a l'Administració Territorial en el govern de Rajoy) apareixia de nou per dinamitar el diàleg. Una vegada i una altra.
Malgrat la tossuderia per part del PP de trencar qualsevol via de diàleg, des de l'independentisme català mantenien la mà estesa. Dos mesos després que Bermúdez de Castro insistís amb el relat que "la culpa de tot la tenien els indepes", l'agost de 2018, i després d'haver estat reclòs en una presó a Alemanya, Puigdemont, des de Suècia, considera que hi ha possibilitats reals d'obrir un diàleg clar i fort amb el govern espanyol.
Qui és realment responsable d'haver arribat a aquest punt de tensió? La resposta és senzilla: els qui obtenen beneficis d'això
Avança el calendari i ja entrats en la tardor calenta anunciada per Torra, aquell octubre del 2018, Iglesias i Puigdemont coincideixen a obrir espais de diàleg.
I Puigdemont, per la seva part, segueix insistint a Sánchez pel diàleg.
Mentrestant, apareixen Pablo Casado, Rivera i Abascal per mantenir la tensió, a còpia d'insults, d'acusacions, d'una actitud incendiària que avui ja permet pocs dubtes. No s'ha d'oblidar que l'acusació particular contra els sobiranistes és de Vox, mantinguda per les institucions espanyoles en lloc d'haver-los il·legalitzat pels seus escàndols de finançament i pel seu enaltiment de temps passats.
Tancàvem el 2018 i al desembre Zapatero mantenia el seu discurs apostant pel diàleg i denunciant que s'estigués utilitzant el terme "colpistes" per als independentistes catalans. A més, carregava durament contra l'aplicació de l'article 155.
Estem en febrer. En una setmana en què s'anuncia l'aposta ferma pel diàleg per part del govern amb Catalunya. I quina és la reacció dels qui sempre han estat posant entrebancs a la resolució dels problemes? Insultar, injuriar, calumniar i comparar la proposta de comptar amb una persona objectiva per ajudar en les reunions amb un cop d'estat (el del 23-F).
Queda bastant clar que per a aquesta gent qualsevol cosa que soni a democràcia és donar un cop d'estat. Anar amb pistola, acusar de comissió de greus delictes tot i ser fals, generar caos i agressivitat això ja és la tònica dominant.
Qui és realment responsable d'haver arribat a aquest punt de tensió? La resposta és senzilla: els qui obtenen beneficis d'això.
Si aquesta gent no vol diàleg, què s'ha de fer? Posar a tothom que no combregui amb ells a la presó?
Tot això té un costat positiu: que el temps està deixant les coses al seu lloc. I aquesta setmana ja podíem escoltar Carmen Calvo, vicepresidenta del govern espanyol, explicar que el Partit Popular mai no ha volgut dialogar. Que ha mantingut tancades totes les portes i que ha estat el responsable de tota aquesta situació. Ja era hora.
Cada dia més a prop de sentir que donar-los suport en el 155 va ser el seu gran error.