Cada dia veig com es passa per sobre dels drets dels nens perquè sembla que hi ha causes que ho justifiquen. Veig amb estupefacció com un jutge decideix no concedir la llibertat a Juana Rivas apuntant a un cas que té a veure amb un dels seus fills, que fins ara no havia sortit a la llum, precisament, segons reconeix el jutge, per "preservar la seva intimitat". Tanmateix, a aquest jutge li ha faltat poc temps per esbombar-lo, treure'l a la llum i fer així que tothom conegui un terrible episodi que concerneix l'esfera íntima (i dolorosa) d'aquest nen.
Em pregunto per què, si fins ara s'havia considerat que aquest assumpte no havia de sortir a la llum, s'ha canviat el criteri. El fet que assenyala el jutge justifica d'alguna manera bloquejar la posada en llibertat de la mare, una cosa a la qual ha donat suport la Fiscalia, el govern espanyol i, fins i tot, el pare dels nens? Segons la meva opinió, no, i sens dubte és molt atrevit acusar una mare del que el jutge l'acusa en el seu escrit. Però el més important, segons la meva opinió, és que haver fet pública una qüestió tan delicada com la que esbomba aquest jutge té per al menor unes conseqüències que l'acompanyaran tota la vida. I a això no hi ha dret.
També aquesta setmana hem vist els atacs que ha rebut un nen d'una escola de Canet de Mar. Els hem pogut llegir a les xarxes socials i no me'n sé avenir. La gent està perdent el cap? Com és possible que algú s'hagi atrevit a atacar un nen per una qüestió que únicament té a veure amb la decisió dels seus pares? He llegit coses que m'han causat un nus a l'estómac. Pensava que no era necessari recordar a ningú que les batalles dels pares, en aquest cas una qüestió que em sembla política, no poden exposar els nens mai. El fet que uns pares hagin emprès la seva batalla personal per defensar la imposició d'una llengua en una escola, cosa que pot ser discutible des dels termes del dret i la política, mai no hauria d'haver traspassat la línia en la qual el focus de les respostes pogués arribar a ser el nen escolaritzat.
Veig possible que els altres pares del centre protestin per defensar un sistema educatiu que cuida i preserva la llengua catalana. Em sembla molt raonable. Fins i tot puc comprendre que, com a protesta, puguin arribar a considerar que els seus fills no vagin a aquestes classes que ara s'imposaran per garantir un 25% de llengua castellana a les aules. Tenen el dret de protestar. Però enfocar això d'aquesta manera no té res a veure amb atacar el fill dels pares que han sol·licitat la mesura. No és una cosa òbvia? Doncs per alguns no, i quan decideixen situar el nen al centre de la disputa, crec que no hi ha opció a continuar plantejant un altre tipus de debats. És una aberració i algunes persones estan perdent el nord. Només espero que aquest nen no sigui conscient de la trista situació en la qual s'ha vist embolicat.
Des de la dreta posen el crit al cel pels atacs que ha rebut aquest nen. I únicament en aquest punt estic d'acord amb ells. Tanmateix, també em crida l'atenció com en aquest cas es preocupen pel menor, quan van actuar de manera absolutament contrària davant dels atacs a la intimitat i tranquil·litat dels fills de Pablo Iglesias i Irene Montero. En aquell moment molts dels seus correligionaris eren els que anaven al domicili d'aquests pares a amenaçar-los, insultar-los i a generar una situació de por innegable per a unes criatures que no tenen res a veure amb les qüestions en què es fiquen els seus pares. En aquell moment la dreta no només va callar, sinó que va defensar "la llibertat d'expressió" d'uns salvatges que no entenien els límits.
També recordo molts d'aquests personatges com defensaven en el seu moment un diari que va enviar un dels seus informadors al centre escolar on van els fills del Pablo i la Irene. Plantat a la porta, i pressionant la dona que se'n cuida. Això no vaig veure que fos condemnat, ni tampoc no vaig veure que la dreta acudís a la justícia per demanar que es deixés d'assetjar aquests nens.
Veig en només una setmana un seguit de fets que em semblen tan summament greus que m'adono que aquesta societat està malalta, i no només per la covid. No tenim la consciència necessària per entendre la importància de la cura de les criatures
Tampoc no veig aquests dies que s'alci la veu davant la campanya de vacunació massiva que es posarà en marxa envers els nens de 5 a 11 anys. Malgrat que hi ha institucions en altres països, gens sospitosos de ser poc fiables, com Alemanya, on han apuntat que aquestes vacunes únicament s'haurien de destinar a nens vulnerables i aquells que convisquin amb persones grans vulnerables. És una decisió que els pediatres a Espanya defensaven fins fa pocs dies, quan de sobte les postures "oficialistes" han fet un tomb sorprenent. Veig com molts no tenen cap problema d'afirmar amb contundència que aquests medicaments, que estan en fase d'assaig clínic fins al maig del 2023, no tenen cap tipus d'efecte secundari greu. Una afirmació que sorprèn, quan ja s'han reportat dades de miocarditis en nens a qui van inocular la vacuna. Encara que en proporció pugui ser una xifra petita, és una realitat i està confirmat: motiu suficient perquè aquells pediatres que estan sortint als mitjans de comunicació a fer aquestes afirmacions, fossin almenys més honestos i reconeguessin la realitat. Per què s'està intentant pressionar la societat espanyola cap a un camí quan en realitat la vacuna en aquests grups d'edat no està demostrat que reporti més beneficis que riscos?
Sobre aquest tema també es pot assenyalar que la mesura de voler inocular aquestes vacunes als centres escolars és una altra de les qüestions que no pocs professionals de la salut han titllat de preocupant. I una vegada més sorprèn llegir els comentaris dels qui assenyalen que "sempre s'ha vacunat a les escoles i no ha passat res". Aquestes persones que afirmen un fet que és veritat haurien de saber que, en primer lloc, les vacunes que fins ara s'han pogut subministrar als centres escolars eren tractaments testats, que havien estat elaborats seguint els protocols habituals (que solen necessitar diversos anys de proves, estudis i millores). Res a veure amb el que tenim ara mateix sobre la taula: uns tractaments que van començar a desenvolupar-se l'abril del 2020 i que seguiran en fase d'assaig clínic fins al 2023. Pel que fa a les dades que es tenen sobre els possibles efectes secundaris són ara mateix pràcticament inexistents. La mateixa companyia Pfizer ha reconegut per escrit que per poder avaluar els riscos al cor que poguessin suposar aquestes vacunes, caldria esperar almenys cinc anys i tenir un grup gran de persones a qui se'ls hagi inoculat.
Diuen els experts que el virus de la covid-19 als nens pràcticament no els afecta. Quina necessitat hi ha de sotmetre'ls a un tractament amb uns efectes a mitjà i llarg termini que són encara una incògnita? Alguns pretenen justificar això en el fet que així s'aconseguirà tenir un nombre més alt de la població vacunada, generant una mena de protecció col·lectiva, o sigui, protegir els més grans que poden ser més vulnerables al virus. Cal recordar que l'ètica mèdica estableix alguns principis que aquí estan brillant per la seva absència: el primer assenyala que és fonamental no causar més mal del que es pretén evitar amb un tractament; en segon lloc, que els nens no poden ser sotmesos a tractaments per evitar contagis en els adults. A més, el consentiment informat, que és fonamental a l'hora de prescriure qualsevol tipus de medicament, especialment en nens, ha de ser firmat pels pares i tutors. Per a això se'ls ha d'informar de tots els possibles riscos del tractament, una cosa que ara com ara és complicada, perquè alguns, senzillament, no existeixen (efectes adversos a mitjà i llarg termini).
Per acabar-ho d'adobar, tornant a la vacunació a les aules, el dret dels nens a estar acompanyats pels seus pares o tutors en el moment de l'administració d'un tractament mèdic queda també oblidat. Algú s'ha parat a pensar la sensació que pot tenir una criatura de 5 anys quan a l'escola comencin a punxar els nens al seu voltant? Tan difícil és que aquest procés es planifiqui perquè siguin els pares, mares o tutors els que acompanyin al centre de salut els seus fills per subministrar-los la vacuna? Una vegada més, ningú no sembla estar posant-se a la pell d'aquests nens i de com poden sentir-se davant el que estan vivint aquests últims anys de pandèmia.
I això per no parlar dels possibles efectes que puguin produir-se després de la inoculació d'un tractament que pot generar reaccions immediates com al·lèrgies. Un xoc anafilàctic és més freqüent del que pensem, i segons m'assenyalava en una entrevista el metge Antonio Alarcos, d'atenció primària, una escola no és el lloc adequat per poder atendre aquest tipus de situacions.
A regions com a Castella-la Manxa, el seu president ha dit que es vol dur a terme la mesura de vacunació a les escoles per no saturar els centres d'atenció primària. És el súmmum del desvergonyiment: si el que es vol és alleujar la càrrega de treball que suposadament tenen (cosa que des que estem en pandèmia poso en dubte perquè mai no responen al telèfon i quan hi vas en persona no hi sol haver pràcticament ningú), hauries d'invertir més diners públics a contractar personal i per dotar-lo del que calgui. Els nens no tenen la culpa d'una pèssima gestió sanitària i no tenen per què veure's en la situació de ser vacunats sense els pares quan són tan petits.
En definitiva, veig en només una setmana un seguit de fets que em semblen tan summament greus que m'adono que aquesta societat està malalta, i no només per la covid. No tenim la consciència necessària per entendre la importància de la cura de les criatures. No és estrany veient com ens hem comportat ja amb els nostres avis.