Durant aquests últims anys he pogut conèixer Catalunya d'una manera intensa. He corregut arreu, literalment, del territori. He anat a desenes de pobles, alguns realment petits, altres de més grans, d'un lloc a l'altre. He conegut milers de persones. He conviscut amb moltes d'elles. M'han obert les portes de les seves cases, de manera sincera, i he menjat a les seves taules, he vist les seves fotos, he conegut les seves històries familiars. He creat llaços d'amistat, gairebé de família en molts casos. Hem plorat, hem rigut moltíssim, hem parlat durant hores sense parar, ens hem escoltat, ens hem abraçat amb moltíssima força. Sobretot, he viscut, he conviscut, he après i estic sincerament agraïda per l'afecte que sempre he rebut.

Al principi de vegades em deien una frase que no sabia ben bé com interpretar. "Si hi hagués més gent com tu a Espanya, seria molt fàcil entendre'ns". Entenia que era una floreta, una manera de mostrar-me afecte i sempre em feien contestar el mateix: "Som molts més dels que creieu, dels que us volen fer creure. No esteu tan sols com sembla". I començàvem a parlar del silenciament dels mitjans de comunicació generalistes espanyols a opinions com la meva. Encendre la tele, escoltar la ràdio o llegir la majoria dels diaris dona a entendre que ningú a la pell de brau no empatitza amb els sobiranistes: el que abans oferia almenys dues postures davant de qualsevol assumpte d'actualitat, amb el tema català "va tancar files" en les línies editorials. No és que tots els tertulians i analistes pensessin el mateix: és que als que no pensàvem igual ens van esborrar del mapa.

D'aquesta manera, es complien dos objectius: que els catalans sobiranistes se sentissin sols i que els espanyols sobiranistes se sentissin rarets.

Però no som pocs els rarets. No. És cert que no tenim veu en els mitjans en la proporció que ens representi; com també és cert que no tenim representació política que ens convenci. Diguem que ens sentim orfes (però no com Felipe González!).

Dins del que tenim, profundament decebuts, potser ens podem sentir propers a Podemos, i també n'hi ha encara al PSOE (aquests sí que són nostàlgics). Ens uneix un sentiment de tedi, una gairebé nul·la sensació d'esperança; ens sabem enganyats, estafats, i pràcticament ja no li veiem gaire opció de reparació a aquest país que s'entossudeix a menjar-se els seus fills, com Cronos. Però existim. Som els que sempre perdem, als que ens fan trampes. Aquests que, quan diem el que pensem, ens solen mirar amb certa tendresa, com si fóssim imbècils per creure en aquestes bestieses de drets per a tothom, llibertats, justícia... La mirada es torna diferent si ja ens posem a parlar de presos polítics, d'autodeterminació i franquisme: directament hem passat d'imbècils a cretins sense remei. I ben aviat arribarà el final de la conversa, molt probablement amb un: "Mira, deixem-ho. Solc estar d'acord amb tu en gairebé tot, però en això de Catalunya no ens entendrem. Ho sento però és que ja no tinc ganes ni de parlar del tema. No suporto els nacionalismes ni les banderes". I esclar, a veure com li expliques que no va d'això, que va de democràcia, que va de posar de relleu les diferències que enriqueixen aquest país.

Que hi hagi una possibilitat d'un govern amb Podemos és el millor que ens pot passar als demòcrates d'aquest país

En fi: que els que volem entesa, respecte, obertura de mires i una convivència sana a Espanya, ens hem de conformar que de tant en tant algú aparegui per dir una cosa assenyada i creuar els dits perquè sigui escoltat. No és fàcil. Però d'entre tot el soroll, només he sentit Iglesias dir alguna cosa assenyada sobre aquest tema fonamental. Alguna. O almenys és la versió menys bèstia del que hi ha. Per això el vaig votar. A hores d'ara, algú que almenys pot tenir clar el que va ser la Transició, el que són les clavegueres, que tenim presos polítics ja em sembla tot un èxit veient com està el panorama, i com es volen desfer de nosaltres.

Que hi hagi una possibilitat d'un govern amb Podemos és el millor que ens pot passar als demòcrates d'aquest país. Ja sé que no és la panacea; però és el que hi ha. I sí, que hagi de ser de la mà de Sánchez fa molta mandra. Però és que no hi ha cap altra opció. Afortunadament per a nosaltres en aquesta ocasió, l'ànsia de supervivència de Sánchez el farà haver de canviar de discurs (una altra vegada). No, no me'n refio, evidentment.

Però de qui no tinc cap dubte és dels barons del PSOE, del PP i de Ciutadans. Que estan esperant que la jugada d'Iglesias i Sánchez es trenqui per arrasar. Això sí que ho tinc clar.

I depèn dels meus estimats independentistes. Mai abans no s'han vist en una situació així: tenen el govern del seu "oponent" a les seves mans. Poden posar en marxa una coalició inversemblant que desencadenaria reaccions dignes de ser vistes. I pot ser que alguna cosa es fes millor que fins ara.

Sí, definitivament crec que l'independentisme s'hauria d'abstenir. Ni votar a favor ni en contra. Senzillament deixar que passi. Que passi, tot sigui dit de passada, el que els rarets ens proposem per a Espanya. Aquesta coalició ens representa, sorprenentment, als que no hem tingut qui ho fes fins ara. La situació que s'ha generat ens dona un missatge clar: Sánchez ha de posar el PSOE a l'"esquerra" (o el que sigui); Pablo ha hagut de baixar els fums i rebaixar els seus assalts al cel; i la seva equació no serà possible si no recondueixen la situació amb els sobiranistes catalans i bascos. No em digui que no és com la moralitat d'un conte sobre el karma.

Ara bé: els únics que semblen estar entenent que aquesta pot ser l'última opció de bastir algun pont per fer les coses per la via democràtica i encarrilar-ho tot (encara que sigui una mica) estan sent els d'ERC.

Puc entendre que hi hagi qui consideri que com més fotuda estigui Espanya, millor per als indepes. Però no ho comparteixo. És ara, precisament, quan la batalla internacional donarà els seus fruits i perquè això encaixi bé, a Espanya hi ha d'haver una base per entendre-ho. Permetre que arribin al poder els que apujaran el volum del viva Espanya i ho ompliran tot de banderes "constitucionalistes" només empitjorarà les coses.

Ja, ja sé que algú pot pensar que tant li fa. Que ha desconnectat ja d'Espanya i que només pensa a independitzar-se. El que passa és que la via no era aquesta, sinó la democràtica. El tema fonamental era un referèndum, si no recordo malament. El que va ser grandiós va ser l'1 d'octubre, on es votava a favor i en contra. Qui s'oblidi dels qui van votar en contra estarà caient en l'error en el qual sempre ha caigut aquesta Espanya totalitària de la qual volen marxar.

I què podem dir de la fraternitat dels pobles... aquesta que tant ha defensat la CUP. Aquesta esquerra autèntica i veritable que deixarà penjat el poble espanyol. No se suposa que això anava de la unitat dels pobles per al seu alliberament? Efectivament ni Sánchez ni Iglesias no són tan d'esquerres com la CUP, ni tan veritables ni tan autèntics. Però tinc entès que la CUP de vegades té altura de mires quan es tracta de drets i llibertats. Suposo que bloquejar-ho tot a Espanya, malgrat que hi hagi possibilitat de tenir la poca cosa d'esquerra que tenim ("esquerra") és un element necessari per a la reivindicació. Perquè tot és autèntic i inamovible depenent de la circumstància: com tenir escó al Congrés. Tot depèn. Eslar.

Soc la castellana republicana que defensa el dret a decidir de tots. Que no menja banderes. Una mare que no vol que els seus fills creixin en un país devastat pels tramposos de sempre. Una dona que vol ser lliure. Amiga dels independentistes i defensora de la seva llibertat. Una persona que vol viure sense por. Que viu en un país on està mal vist protestar.

Soc com tants altres que es van alegrar amb l'acord entre Pedro i Pablo; perquè pensem que per fi potser podríem fer alguna cosa per petita que fos. I soc dels que pensaven que els sobiranistes veurien l'oportunitat que esperaven per guanyar suports a Espanya i trobar les complicitats necessàries per empènyer l'estaca des d'un costat i des de l'altre. Perquè, no deia això la cançó? Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà... 

Pot ser que estigui totalment equivocada. Però crec que l'única opció que ens queda per estirar per aquest costat és, precisament, recórrer aquest camí estrany que s'obre. Si ens torna a sortir malament, almenys, ho haurem intentat.

És l'oportunitat perquè per fi tinguem una mica de veu els rarets. Aquests espanyols que són més o menys com jo...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió El pacte del seny Elisa Beni