Aquesta setmana, dimarts, ens informaven als habitants de Cabanillas del Campo que passàvem a fase dos. Per l'augment de contagis de Covid-19, però, també, per la nostra proximitat a Madrid. Viure al Corredor del Henares suposa, per bé o per mal, estar "entre dues terres", com cantava Bunbury.

Toca sentir Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, exigir un tracte diferent per a Madrid perquè Madrid és diferent de les altres, perquè Madrid ofereix "coses" que les altres no ofereixen, com per exemple tenir botigues obertes un diumenge a la nit. Isabel ho "ven" com si Madrid fos Las Vegas, una ciutat oberta a tots, on no hi ha horaris, on no hi ha límits... I per això demana ser consentida.

Què suposa per als que vivim a prop de Madrid que allà tinguin prerrogatives que els altres no tenim? És senzill: Guadalajara, una província molt propera a Madrid, pateix les conseqüències del fet que "Madrid sigui tan especial". Fonamentalment, perquè gràcies a les mesures absolutament liberals que defensa Díaz Ayuso, a nosaltres ens han deixat sense oportunitats. N'hi ha prou de fer un volt pels carrers de la capital de l'Alcarria per descobrir que és una ciutat morta.

Els comerços locals a poc a poc han anat morint. Ja només hi ha clíniques dentals, bancs i basars xinesos. A la nit no hi ha llocs on gaudir d'un concert, un monòleg. Ha mort definitivament la vida cultural. I és que la gent pensa que si es pot apropar a Madrid, no val la pena quedar-se a Guadalajara.

Ni comerços, ni cultura. Ens han convertit en un satèl·lit dormitori de la Gran Capital.

I tot això s'ha gestat durant anys, encara que sens dubte l'època àlgida va venir de la mà del tàndem Aguirre-Cospedal, d'aquest matrimoni del PP a les dues regions, que va suposar una destrossa de la sanitat pública per a glòria de les empreses privades que es van dedicar a gestionar els serveis després de retallar en la pública sense compassió.

Demana Ayuso que a Madrid se la tracti diferent. Com si això no passés des de sempre. Els "provincians" limítrofs sabem bé de què va això. I és que, les autonomies tenen transferits alguns tributs. Alguns totalment i altres parcialment (establint de manera més o menys lliure els límits). Impostos com el del patrimoni, el de successions i donacions, el d'actes jurídics documentats, el d'electricitat, el 50% de la renda, el 58% sobre l'alcohol, hidrocarburs o tabac, a més d'alguns de propis.

En definitiva, una cosa que tots sabem: la situació fiscal de cada regió és molt diversa. Però si vius al costat de Madrid, ho veus absolutament clar. A Castella-la Manxa, l'IRPF per a les rendes més baixes és del 19%, mentre que a Madrid és del 18,5%. Per a les rendes més altes, a Madrid és del 43,5% mentre que a Castella-la Manxa és del 45%. A Madrid no es paga l'impost al patrimoni.

Un altre dels exemples és la batalla que estem lliurant els ciutadans castellanomanxecs amb l'impost d'actes jurídics documentats, ja que es vol cobrar pel valor cadastral dels habitatges en lloc del valor real pel qual s'han comprat. Perquè s'entengui: imagini que vostè es compra una jaqueta en rebaixes. Una jaqueta que costava, imaginem, 120 euros, passa a costar-ne 60. Vostè paga l'IVA dels 60 euros, perquè és el preu que ha pagat, lògic. Doncs imagini's que, passats uns dies, l'administració li reclama que pagui vostè la diferència fins a arribar a 130 euros, perquè és el preu que apareix registrat per a aquesta jaqueta en el catàleg de l'administració. I li és igual que expliqui que la jaqueta necessitava algun pedaç, que està passada de moda i que en realitat el preu que tenen al catàleg és absolutament irreal. En aquestes estem en aquestes terres, mentre a escassos quilòmetres això no passa.

Està quedant clar, per fi, que el sistema organitzatiu de l'Estat estava pensat per preservar els beneficis de les elits, mentre se'ns ha volgut convèncer que aquí tots érem iguals davant de la llei. I a la vista està que no ho som

Podria omplir articles d'exemples, però els presentats ja valen per fer-nos una idea del problema que ens suposa tenir aquest tipus de diferències tan descomunals entre unes regions i d'altres. I el que és pitjor, el benefici que s'amaga darrere de les diferències, perquè sempre va a parar a les mateixes elits.

En definitiva: els limítrofs patim les conseqüències negatives de viure al voltant de la capital del regne, mentre els "beneficis" reporten en els qui treuen partit de les desigualtats generades. I a Díaz Ayuso li sembla que no n'hi ha prou, és clar. Ella en vol més.

Una Espanya semifederal és el panorama més injust de tots. A la vista està. Perquè un federalisme ben estructurat donaria prou llibertat perquè els territoris poguessin explorar opcions partint de la seva realitat específica. Poder tenir marge d'acció. La situació actual no és ni blanc ni negre, com se sol dir. I al final, no és que diferenciï entre fronteres, sinó que acaba distingint entre classes socials. I sempre acabem fotuts els mateixos: és igual el territori en què ens fixem. Les elits gestionen els seus interessos i per a això tenen estructures estatals que els emparen, mentre els més desfavorits es van asfixiant sense cap sortida possible, separats per territoris estancs que els dificulten unir esforços per defensar els seus interessos.

La situació que està generant la pandèmia està evidenciant la feble estructura social que tenim. La imposició de les elits sobre les decisions de salut pública en benefici de negocis privats i el recurs a la repressió quan la ciutadania de base, la que paga impostos i no rep serveis, es revolta.

Està quedant clar, per fi, que el sistema organitzatiu de l'Estat estava pensat per preservar els beneficis de les elits (vinculades al poder franquista), mentre se'ns ha volgut convèncer que aquí tots érem iguals davant de la llei. I a la vista està que no ho som. Ni per accedir als serveis, ni per poder mantenir el més bàsic: salut, educació i feina. Les elits, una vegada més, prenen decisions passant per sobre de criteris científics i les vides dels seus conciutadans semblen importar-los menys que els contractes a dit donats a empreses afins.

I per si teníem dubtes pensant que la justícia vetllaria pels nostres interessos, els de la ciutadania, ja hem vist que els jutges criden alt i clar: "Visca el Rei!".

No els han sentit dir: "Visca la sanitat pública!" o "Visca els drets fonamentals!". I com a cirereta, el president del Consell General del Poder Judicial ens en dona la clau: la justícia es deu a la defensa d'Espanya.

Ara cal preguntar-se: què és Espanya? Doncs de la descripció he fet, tot apunta que Lesmes, Díaz Ayuso i els seus col·legues estan pensant en l'Espanya que és Madrid —i el que representa—. Aquesta de la qual parlava Díaz Ayuso, la de l'exclusivitat, la de les possibilitats sense límits a costa de trepitjar-ne d'altres, perquè l'Espanya que és Castella, Extremadura o tantes altres Espanyes està vist que no els importa.