Aquesta setmana ha començat el judici pels atemptats del 17-A. Un judici que sembla que no importa gaire a la premsa espanyola. Donen les notícies molt per sobre, sense dedicar-li temps ni espai suficient. Està clar que aquests atemptats no interessen, no sé per què.
També sembla que gairebé ningú no coneix, fora de Catalunya, molts detalls que deixen amb la boca oberta. I quan treus el nas per veure què està passant a la sala, no entens com es pot estar consentint tot això. L'actitud del jutge està sent tan sorprenent, que no només evidencia la falta de respecte envers les víctimes d'un atemptat brutal. No. És que posa en evidència el que hi ha dins de l'administració de justícia.
Quan una es fixa en administracions de justícia d'altres països, s'adona que allí els jutges i els fiscals són persones bastant "normals". I amb "normal" vull dir que són funcionaris públics, que controlen de lleis, d'aplicació del dret i que toquen de peus a terra. Són persones que fan la seva feina, que poden estar millor o pitjor pagats, que deuen tenir els seus pics d'estrès, les seves guerres internes, però aparenten ser molt més normals que alguns elements que tenim per aquí. Allò d'aquí sembla com d'un altre temps, gairebé medieval. Un llenguatge, uns termes, unes formes que, sincerament, poc o gens tenen a veure amb els dies actuals.
La distància que ha decidit tenir l'administració de justícia respecte de la ciutadania és un problema: perquè fa sentir que la justícia no té res a veure amb la majoria dels mortals
Entenc tot el tema del protocol, les formes, però l'important en una sala no hauria de ser si dius "sa excel·lentíssima senyoria" per adreçar-te a algú. Em sembla de vegades que és l'únic que importa a alguns. El que hauria de poder veure's és agilitat, frescor, dinamisme, humanisme, legislació i dades tècniques. Hauríem de poder veure un sistema eficaç, que ens inspirés confiança i normalitat, que encaixés dins de la nostra realitat quotidiana, on es fes servir un llenguatge més o menys proper, ja que s'estan resolent problemes greus que afecten tota una societat.
La distància que ha decidit tenir l'administració de justícia respecte de la ciutadania és un problema: perquè transmet que la justícia no té res a veure amb la majoria dels mortals. Com si fos una cosa sagrada, com si fossin els il·luminats —només ells— que poden interpretar la paraula d'un déu llunyà. I no, les normes no venen de déu, les normes venen d'acords socials que ens donem entre tots. I les normes s'adapten a la realitat, es canvien, són funcionals, són actuals —o ho haurien de ser—. I els jutges haurien de ser persones també vinculades a la realitat, en els usos, costums, ponderant a tota hora la bretxa que hi pot haver entre el sentit de la redacció d'una norma i la seva aplicació en una realitat de vegades molt canviant.
Tanmateix, alguns jutges semblen ancorats en temps que una ja no sap si van existir en realitat o només en el seu món idíl·lic. Aquests jutges no representen el que hauria de ser la imatge del nostre sistema. I no fan la sensació que ens defensin a tots com a víctimes davant d'un atemptat d'aquesta importància. Parlo de l'opinió que genera veure el judici, parlo de la sensació que causa aquest autoritarisme, aquests crits i aquesta duresa.
Ens mereixem una justícia més actual, més humana i més compromesa a representar-nos.