Algú dubtava que Alberto Carlos apareixeria de nou? Era evident que el silenci de Rivera estava calculat: un temps en què ha pogut treure el cap per veure com funcionava de la maquinària. Mentre no afluixés la corda, li volien desmuntar el partit des de dins. Les estampides que van començar amb Toni Roldán i que han anat succeint-se fins ahir mateix estaven perfectament pensades. Una sagnia lenta però ben planificada perquè fos com un degoteig als mitjans de comunicació, fent la sensació que Ciutadans estava tocat de mort.
En la mesura que no estàs disposat a passar per determinats adreçadors, comença a pujar la intensitat del voltatge: i sempre fan el mateix.
Si Iglesias no empassava, paf! li munten un errejonazo. Total, allò de muntar i desmuntar partits saben fer-ho perfectament. Es tracta de buscar un perfil bo i ressentit (n'hi ha a tots els partits) i començar el tractament: apareixerà en els mitjans com el més guapo, més alt, més llest, més tot. A Rivera estaven ja a punt de treure-li un Errejón de la màniga, i no diria jo que encara no ho facin: dependrà de com de fanfarró es posi amb les seves exigències.
De moment acaba de trencar el silenci, potser advertit pels estudis que el donen com un dels grans perdedors del 10-N, per dir que està disposat a pactar amb Sánchez però amb condicions. Entre les seves condicions diu coses com posar en marxa mesures per fomentar la natalitat: la seva ocurrència és que l'educació infantil sigui gratuïta. Com si dir això fos suficient. Espero que continuï ampliant les seves exigències, com ara ajuts econòmics a les mares amb fills (que no s'acabin als 3 anys, per exemple).
També ha parlat d'ampliar el permís de paternitat. És millor que no dir res, evidentment. Però, bé, cal esforçar-se una mica més, Alberto Carlos. Pren nota dels països nòrdics, ja que et vols posar fanfarró i exigent. Demana, demana, que allà tens propostes brillants i necessàries.
Tot sembla nou quan en realitat en el joc de poder és difícil que alguna cosa no estigui inventada
Parla de millorar la situació dels autònoms. Em sembla genial. A veure si és veritat que comencem a cotitzar pel que facturem, o ja que hem de pagar una quantitat fixa, que permeti a la gent treballar i cotitzar. O un sistema mixt, o per trams... Hi ha mil maneres de millorar la situació dels autònoms. Mil situacions injustes que ningú no planteja resoldre de manera clara. Com haver d'avançar l'IVA de factures que de vegades mai no s'arriben a cobrar.
Parla d'una única targeta sanitària per a tots els territoris que contingui l'historial mèdic de tots els pacients i així puguin atendre't a tot arreu igual. És una manera interessant d'anar contra la competència autonòmica de la sanitat, però té sentit. És una mesura que difícilment es pot rebutjar perquè certament es pot crear un sistema compartit que garanteixi un mínim de coordinació a partir del qual cada regió pugui millorar a la seva manera.
Parla de rebaixar impostos. Però no especifica. Si vol millorar totes les altres coses que assenyala en el seu discurs, necessitaran recursos: abaixar impostos als contribuents més vulnerables està bé, sempre i quan es recapti per on menys es cotitza actualment. Societats i activitats que no es regulen convenientment.
Una bateria de propostes que mirades en detall segur que ens mostren la sorpresa liberal que Rivera sempre amaga, però que d'entrada són difícilment criticables. Fins i tot, s'assemblen molt a molts plantejaments que fa Podemos (fets a la babalà).
Tanmateix, la capsa de Pandora s'obre quan ve l'important: trencar els pactes amb els dimonis independentistes. Treure de la Diputació de Barcelona els indepes, trencar el pacte de Navarra i en definitiva dinamitar els ponts creats. Pel bé d'Espanya, de la democràcia, de la pau.
Aquest intent a la desesperada per provar de mantenir-se a l'estrada fa que Alberto Carlos cada vegada ho tingui més difícil per dissimular. És un titella al servei dels qui un dia van decidir que li donarien veu, i de sobte van decidir que després ja no.
Allò de ser una joguina trencada és molt fotut perquè mentre t'aplaudeixen i totes et ponen, t'animes, t'emociones. Et posen totes les facilitats per fer-te amb qui creus que són els més cracs, et repeteixen que ets el més crac, et mous entre bambolines i tots et piquen l'esquena. Ets el crac. Canvies de cotxe, de casa i de companya (el canvi de les tres C) i et deixes portar. Fins que de cop i volta ja no serveixes per al seu joc. En aquell moment venen els daltabaixos. Només cal observar amb calma el que els ha passat als que han estat uns cracs i s'ho han cregut, als que han begut del calze i s'han deixat acariciar el llom creient-se els elegits.
Tot sembla nou quan en realitat en el joc de poder és difícil que alguna cosa no estigui inventada.
I ara tot aquest enrenou servirà per veure com ballen les figures que ens han vingut com els cracs i els que no ho són depenent del moment: Pablo, Pedro i Alberto Carlos tenen la segona oportunitat per intentar el que no es va aconseguir el 2016. Aquesta vegada hi ha un parell de variants noves: l'enemic comú, que és Vox, i l'amic comú, que serà Errejón.