La fruita, el coi de fruita. La poma de la discòrdia, la poma d'Adam i Eva. Sempre la fruita per confondre'ns amb el "mal". Sembla que la confusió venia del llatí i per això alguna història ens han explicat en la qual la poma s'identificava amb el presagi d'una cosa terrible.
Jo no sé si serà el llatí, si serà la poma, o serà que l'ésser humà pot ser el seu pitjor enemic en aquest món. Però veient el documental que divendres van estrenar Pablo Rogero i Clara Barbal no podré mirar la fruita com fins ara la veia.
La culpa no la tenen ells. Perquè al documental donen veu a persones que ningú no escolta ni vol escoltar. Perquè la culpa del que al documental es dona a conèixer cal buscar-la. Cal desgranar-la, trobar la llavor de tot això.
Un territori com el nostre, on l'agricultura ha estat la forma d'aliment fonamental al llarg de tota la seva història, no pot viure donant l'esquena a la realitat que es viu en els seus camps. Perquè és, en certa manera, responsabilitat d'una societat que conviu amb una realitat inimaginable.
Es parla de la situació dels temporers en els camps de Huelva. Huelva. Les maduixes i Vox. Allà els negres, com en les concertines de Melilla, com en les aigües del mediterrani. Allà. Tot allà. Que aquí ens queda lluny. I no. Ni ens queda lluny ni és una realitat d'allà.
Ens importen els negres? De veritat? Doncs no cal omplir-se la boca amb casos llunyans per denunciar la injustícia, el racisme i l'atrocitat que es cometen cada dia. El tenim a casa. El tenim aquí
En cada hortalissa, en cada fruita que consumim hi ha present una realitat brutal que se'ns oculta. Com en els diamants. Una altra barbaritat de la qual no es parla, precisament perquè els qui consumeixen al final, d'una o una altra manera, manen. I manen a través de l'enorme influència que exerceixen sobre la política, sobre els mitjans de comunicació i sobre les nostres pròpies consciències.
Ara, aquí, es diu que "Black lives matter". Que els negres importen. I es diu perquè a Amèrica del Nord han donat un cop de puny a la taula i han dit prou. Pot ser. Però no serà perquè aquí no hi hagi motius per dir el mateix i donar cops a la taula amb contundència.
Ens importen els negres? De veritat? Doncs no fa falta omplir-se la boca amb casos llunyans per denunciar la injustícia, el racisme i l'atrocitat que es cometen cada dia. El tenim a casa. El tenim aquí: desenes de persones que venen a buscar una oportunitat de vida. Que venen a fer allò que nosaltres, "els d'aquí", rebutgem. I es troben amb pobresa, misèria, abandonament, solitud, i absoluta inhumanitat. Abusos, enganys i maltractaments. Dormen als carrers, els exploten en el camp i no guanyen ni per poder mantenir-se un dia.
Explicar això, sentir-ho s'ha fet ja habitual. Veure-ho no tant. Suposo que alguna cosa tindrà a veure amb la força de la publicitat que algunes marques tenen i el seu poder a l'hora de mostrar al món la realitat. O de no mostrar-la.
El documental ens parla de Lleida. Ens mostra una realitat que alguns voldrien que no els esquitxés. Potser hi ha qui consideri que si tots continuem pensant que això només passa allà, a Huelva, són coses d'allà. I com deia abans, són coses d'aquí. Són una realitat quotidiana que incomprensiblement s'està tolerant. Estic segura que quan vegeu el documental, que es pot veure durant uns dies aquí, no veuràs la fruita ni les verdures de la mateixa manera. Sincerament, espero que no quedi només en això.
Quan ho vegeu, intenteu respondre a aquesta pregunta: de veritat t'importen els negres? Doncs vinga.