Mentre escric sobre aquestes tecles són ja 21 milions de persones les que han estat oficialment registradescom a positius per Covid-19 al món. Fa un any ni tan sols podíem imaginar que anéssim a viure un canvi tan radical i estrany en les nostres vides.

Ara que cada vegada que intentem fer plans hem d'acabar dient aquest "com no se sap el que passarà".

Ara que les vacances són tan estranyes, el futur immediat incert i la normalitat no acaba de ser normal.

Ara que tots tenim opinió sense saber del tot el que estem vivint. No hi ha una sola certesa.

Ara és quan, precisament, sembla que estem vivint un nou estat de xoc. Un d'aquests que aquí s'han anomenat "transició".

En aquest precís moment estem tots tan descol·locats que, anestesiats, som incapaços de treure conclusions, reflexionar o assimilar les greus coses que estan succeint.

Mirem al nostre voltant: l'extrema dreta escalfant l'ambient de manera contínua, els mitjans de comunicació (que ja no es creu gairebé ningú) posant cortines de fum mentre a Espanya es viu una segona transició. A l'estampa tenim persecució sense treva a partits polítics i a qui defensin les seves idees, i alhora, immunitat i absolut desvergonyiment.

Des de fora se'ns ha de veure amb llàstima. El descontrol de la pandèmia, el caos polític i el rei emèrit marxant mentre l'investiguen en un altre país.

Els Borbons resultaran ser els qui es carreguin la monarquia

L'espectacle que s'està donant en l'àmbit internacional amb l'assumpte català l'hauria de fer reflexionar a algú. No sé si per rigor, per patriotisme, per orgull o per vergonya torera. Però el repàs que estan fent al nostre sistema judicial amb la quantitat d'errors que s'han comès —que ni un alumne de carrera no hauria tingut— són per a una de pensada profunda.

La gestió d'una pandèmia d'una manera molt, però que molt qüestionable. Un moment en el qual pràcticament tots s'han volgut aprofitar per treure rèdits polítics, altres per fer negoci, i hem vist que n'hi ha de capaços de qualsevol cosa menys de tenir la població coberta amb una sanitat pública —que per a això ha pagat amb els seus impostos—, ben informada amb uns mitjans que no s'haguessin dedicat a enfangar-ho tot amb els jocs —lamentables— de la política; i uns polítics que, segons la meva opinió, no han estat a l'altura, ni de lluny, en la gestió d'una situació que s'ha endut milers de vides (que d'haver actuat amb altres actituds segurament haurien pogut ser menys).

M'és igual el partit, m'és igual la regió. Tots, en definitiva, han intentat obtenir rèdits polítics amb aquesta situació. Encara que hagi estat a base d'atacar en lloc posar-hi el coll i aixafar així al contrari. No, no ens mereixíem això.

Per si això fos poc, ara que hem vist morir gent a causa d'unes retallades en sanitat, d'una inoperància supina de certs responsables, d'una falta de capacitat per gestionar les urgències lamentable, justament ara el rei surt amb un altre dels seus escàndols.

Em refereixo a la carta que l'ha enviat al seu fill. No em refereixo al fet que se n'hagi anat de viatge on li hagi donat la real gana, perquè això pot fer-ho. I pot continuar fonent bitllets a qualsevol paradís. Perquè de moment l'investiguen però res no li impedeix de fer el que ha fet sempre: viatjar, escortat, i gaudir de la seva llibertat. Això és una cosa que alguns no entenen, però és així.

El que té pebrots, segons la meva opinió, és que remeti una carta on ja dona a entendre que aprofita aquesta circumstància per treure's del mig. I "la circumstància" és tota la que he descrit abans: el seu país, sumit en un drama que afecta pràcticament tots els àmbits imaginables. Qualsevol diria que ni per agraïment a un poble que ho ha suportat gairebé tot, no hauria valgut la pena guardar-se la carta per a un altre moment. Potser per quan superem aquesta pandèmia, per exemple. Per respecte, sobretot, als qui estan morint per no tenir lloc ni mitjans on ser atesos. Per respecte a tots aquells que s'estan quedant sense feina, sense recursos i sense futur.

Això, el pare.

Al fill no se li ocorre res millor que passejar-se amunt i avall, amb la reina disfressada de Zara perquè no resulti tot això tan insultant. I per ser sensibles es deixen caure per barris on les famílies ho passen malament. No tenen ningú a prop per assessorar-los des d'una perspectiva mínimament humana?

No entro ja en la qüestió de la legitimitat d'aquesta monarquia, ni en el fet de la seva desconnexió absoluta amb el present ni amb la democràcia. No entro ja en les seves possibles corrupteles, en les seves immunitats i privilegis. No entro ja en això, hi haurà qui pensi que és qüestió d'ideologia política.

Tant de bo poguéssim tenir un debat social sobre criteris d'índole democràtica, històrica. Tant de bo. De política, de projectes, de propostes, de mesures.

Però no, resulta que en aquest país tot s'ha de destrossar i treure del mig per autèntica demolició. La monarquia no caurà pels motius tan dignes que hi ha com per considerar que ja no toca. No. Caurà per vergonya absoluta.

Des d'aquesta nova normalitat s'observen les mateixes coses que abans però amb una perspectiva molt diferent. I estic segura que no soc l'única que sent que al final tot cau pel seu propi pes. Es tarda més, és més escandalós, però al final, és innegable. Els Borbons resultaran ser els qui es carreguin la monarquia, i això succeirà mentre no hem estat capaços de defensar la mínima dignitat que ens mereixem, encara que sigui com súbdits.