Quan veus una pel·lícula d'aquestes sobre catàstrofes, epidèmies, plagues, arribada de marcians... no arribes a imaginar el que passaria al teu poble, en el teu entorn quan declaren una pandèmia a nivell mundial.
Diumenge vèiem a casa l'última pel·lícula que protagonitza Antonio de la Torre, La trinchera infinita. Vam haver de deixar-la a mitges per l'angoixa que produïa: posar-se a la pell del protagonista, un senyor que no tenia gaires llums però sí molta "sort", ja que va aconseguir lliurar-se de ser afusellat pels colpistes del bàndol nacional al 36 i es va passar amagat en una espècie de zulo trenta anys. Primer a casa seva i després a la dels seus pares. Un veritable turment veure com havia d'enginyar-se-les per amagar-se, per fer el seu dia a dia tancat a pocs metres. Una claustrofòbia molt aconseguidaque, en el meu cas, va fer que no fos capaç d'acabar de veure-la.
L'endemà, dilluns, la Comunitat de Madrid anunciava el tancament d'escoles. Visc a prop de Madrid, però a la província de Guadalajara, regió castellanomanxega. Això significa que malgrat que els que vivim al meu poble, en gran part, treballem a Madrid, per a les coses del dia a dia, ens regim per les normes de la regió que presideix García Page. I es produeixen situacions de vegades complexes, com les que hem viscut aquests dies. Doncs vam veure les barbes dels veïns pelar i com se sol dir, alguns vam començar a posar les nostres a remullar. No era difícil imaginar-se que tard o d'hora es prendrien mesures també aquí.
Els mitjans de comunicació van començar a anunciar l'Apocalipsi. Ana Rosas, Grisos, Ferreras i companyia van crear tal caldo de cultiu, que juntament amb silenci que a la nostra regió es va produir, va fer que dimarts al matí al meu poble la gent anés al principal supermercat per anara comprar com si haguessin de tancar-se en un búnquer durant mesos. "Allò semblava la guerra" m'explicaven les veïnes. Van arrasar amb tot el que hi havia. I a la tarda, als parcs, a la plaça, no es parlava de cap altra cosa. Tots havien estat allà, tots havien anat a comprar, i tots m'explicaven la vergonya que havien sentit en veure el comportament dels nostres veïns. Ja se sap, l'un per l'altre, criticant els altres, quan en realitat tot el que va anar allà mogut per la por, estava contribuint a generar el caos.
Va ser així com dimarts a les tres de la tarda no quedaven existències al supermercat. Jo aquell dia ja havia decidit no portar els petits a l'escola. Em vaig avançar, però preferia no jugar-me-la, ja que a quatre quilòmetres d'aquí, a Marchamalo, ja hi havia dos casos de nens que havien donat positiu i una mestra. Una mare em comentava que estava indignada en veure que no es prenien mesures, que les seves filles continuaven havent d'anar a l'escola i que només els havien recomanat extremar la precaució rentant-se les mans més sovint. Aquell mateix dia, el meu marit, que és professor a Madrid, ja li van anunciar que havien de preparar-se per fer les classes on line als alumnes.
Ja ningú no es pren seriosament res. I quan ve el llop de veritat, ja no es creuen en Pere
Dimecres algunes mames de l'escola m'escrivien per preguntar-me si estàvem bé, per saber per què els meus fills no anaven a l'escola. Els vaig dir que havia decidit que ens quedàvem a casa, per prudència i per responsabilitat. Es van sorprendre i sé que van pensar que estava exagerant. Però jo ja havia estat llegint (és la meva feina) sobre l'evolució dels casos a Itàlia. I les mesures que es prenien en aquell moment sobre el tancament del país. Nosaltres anàvem darrere i no feia falta que ningú em digués que quedar-me a casa era el més assenyat. Tampoc no volia espantar ningú, per la qual cosa vaig ser totalment discreta. Però era inevitable que la tensió augmentés a mesura que el nombre de les infeccions i les morts anaven en augment, duplicant-se.
A la tarda, l'Ajuntament anunciava que les activitats municipals se suspenien. Ni classes esportives, ni escola municipal de música. Un comunicat on se'ns informava tots que tant a la nostra localitat com en altres de properes havien pres la decisió de forma conjunta. Vaig respirar alleujada en veure que, per fi, algú prenia mesures assenyades.
Per això dijous algunes mares ja estaven indignades: "ningú no prendrà decisions aquí? Com és possible que ningú no enviï els nostres fills a casa?". La comunicació de l'ajuntament ja rodava pels grups de xat de les mames de l'escola i mentre s'alegraven de la notícia, l'emprenyament per no veure més mesures en altres àmbits anava en augment.
Un de les botigues "dels xinesos" del poble tancava amb un cartell "per vacances". No fa falta ser molt llest per adonar-se que ells ho tenien molt clar. Quan el vaig veure vaig pensar que estaven fent el correcte, ells sabien de què anava tot això. Mentrestant, els carrers seguien plens, les places, els parcs i les terrasses. I la comunitat xinesa, a través de la premsa, manifestava estar espantada: al·lucinaven en veure que aquí ningú no s'ho estava prenent seriosament. Ells ja havien decidit confinar-se a les seves cases, com els del meu poble.
Aquell dia ja se sabia que, per al cap de setmana, es triplicarien els contagis a Madrid. Que durant les tres properes setmanes les dades serien catastròfiques. Ho sabia qui hagués fet l'esforç d'informar-se per mitjans seriosos, és clar. Perquè en gairebé totes parts, més enllà de sensacionalisme|premsa groga, res. Van començar a recomanar que no es viatgés i que a Madrid es tingués especial precaució. Va ser quan vaig decidir declinar la meva participació en el programa FAQS, per al qual estava convocada. No hi havia possibilitat de treballar on line, i havia d'assumir que perdria un dia de feina. Però la responsabilitat en qüestions de salut, que a més poden afectar la meva família i altres persones, són el primer.
Mentrestant, la gent comentava al·lucinada que no entenia res. Mentre a cinquanta quilòmetres d'aquí a Madrid s'anunciava la fi del món, a Castella-la Manxa pretenien fer-nos creure que no passava res, que no n'hi ha per a tant i que no era necessari prendre mesures. Però l'enuig es notava en l'ambient. I quan a la tarda el president García Page va sortir a fer una roda de premsa, ens vam quedar tots atònits. Un to aspre, fanfarró i acusador per dir que li semblava fatal que hi hagués ajuntaments que haguessin pres mesures pel seu compte, que hi hagués institucions (com la Universitat) que havien decidit de manera unilateral enviar els alumnes a casa. Deia Page que els nens podien infectar-se igual al pati de l'escola que als parcs, i que allò de suspendre les classes era una decisió que no anava a prendre, perquè més aviat era una cosa que volien aquells que el que buscaven "eren quinze dies de vacances". Es va quedar tan ample. I els telèfons cremaven: "ja que jo demà no penso portar els meus fills a l'escola", deien algunes mames. Dues hores va tardar el president a haver d'empassar-se les seves paraules: va dir que s'havia assabentat per la televisió de les mesures que recomanaven en el Consell de Ministres extraordinari. No es va haver d'assabentar del tancament d'escoles decretat a Catalunya, Galícia, País Basc... a més de Madrid. Així que va haver d'anunciar que l'endemà les escoles es tancaven.
Ara ens toca a nosaltres, la ciutadania, fer el que ens correspon: quedar-nos a casa. No és tan complicat d'entendre
Vam haver de fer xarxa d'informació entre les mares per assegurar-nos que totes coneixien la notícia d'última hora. Perquè algunes s'havien quedat a la notícia de la roda de premsa, i clar, la contrària ja no els va arribar. Imagini's quin caos. Per quan la majoria al poble havia d'assumir que venien quinze dies per davant de nens a casa, nosaltres ja en portàvem quatre. La gent no sabia què fer amb els petits, què fer a la feina, com gestionar aquesta situació de la nit al dia. De fet, em consta que encara a dia d'avui no saben com faran front al que ve per endavant.
El silenci ha anat poc a poc prenent el poble. Algun cotxe que passa, els gossos que lladren i les campanes de l'ajuntament. Els parcs estan precintats i els supermercats continuen gairebé buits. La gent ja s'ha preparat per al que vindrà a partir de dilluns: l'estat d'alarma.
Un decret que es va anunciar ahir, que s'havia d'adoptar avui i que entrarà en vigor dilluns. Una bogeria i una irresponsabilitat. Davant de la situació tan bestial que estem vivint, cal fer-ho d'aquesta manera? És evident que les tensions entre els socis de govern han fet que el consell extraordinari d'ahir s'allargués massa i per això no hi va haver compareixença de Sánchez a les tres de la tarda. Com també és evident que a algú li va interessar filtrar l'esborrany del BOE perquè corregués com la pólvora per tots els telèfons.
Posposar la reunió dels presidents autonòmics és una altra qüestió fora de lloc. Segons la meva opinió, s'havia d'haver fet abans del Consell de Ministres, per poder haver traslladat allò que des dels territoris es necessités i no al revés. Però què en sé jo, de tot això, si no soc més que una ciutadana confinada a casa seva per voluntat pròpia veient que ningú no prenia mesures.
Mentrestant, observo i contemplo el panorama. Estem envoltats de gent egoistament idiota: que per pensar en si mateixos, no s'adonen que es posen en risc i posen en risc els altres. L'estampida cap a la platja per anar-se'n de canyes és aberrant, com ho és omplir els carretons d'anar a comprar sense pensar en els altres. Igual que col·lapsar els hospitals al més mínim símptoma perquè et confirmin si estàs o no infectat quan no ets persona de risc.
El problema de tot això, que en part és d'incivisme, egoisme i irresponsabilitat, té molt a veure amb la qualitat de la informació que rebem. Els mitjans de comunicació han estat fent campanya política més que tasca responsable d'informació a la ciutadania (no tots, és clar). Els polítics han estat jugant en molts casos amb la seguretat de la gent per tensar o atacar el govern. I el govern, que considero que en termes generals no va malament del tot, està titubejant massa a l'hora de prendre mesures contundents.
Ja ningú no es pren seriosament res. I quan ve el llop de veritat, ja no creuen en Pere. N'hi ha prou amb informar-se de com va l'assumpte globalment, de les mesures que s'estan prenent i de com estem salvant aquesta situació a costa de l'increïble esforç del personal sanitari, dels treballadors dels supermercats, dels transportistes, de les mestres dels col·legis... els que smpre hi són, els que et garanteixen que no es mouran del seu lloc i que faran la seva funció.
Ara ens toca a nosaltres, la ciutadania, fer el que ens correspon: quedar-nos a casa. No és tan complicat d'entendre. És difícil de gestionar, però també és un repte interessant. Prendre-s'ho tot amb calma, responsabilitzar-se de tot el que estigui al nostre abast i entendre què és el prioritari i més important.
Ens en sortirem d'aquesta. I res no tornarà a ser com era abans del virus. Depèn de cadascun de nosaltres com serem capaços de gestionar-lo.