Cada dia que passa és més difícil trobar anàlisis que ens permetin entendre el que està succeint. Els analistes confessen en les tertúlies estar perduts, desubicats.
Quan el president Torra anunciava aquesta setmana que faria un missatge institucional, les tertúlies de la ràdio es van convertir en taules braser de pitonisses i endevins: tots reconeixien no tenir ni idea del que podria passar. Uns comentaven que la convocatòria de les eleccions a Catalunya era imminent; d'altres assenyalaven el cessament imminent de Pere Aragonés, i fins i tot també dels consellers i conselleres d'ERC; d'altres asseguraven que Torra anunciaria la seva dimissió. Ningú no sabia res: ni tan sols en l'entorn polític podien avançar la més mínima pista del que anunciaria el president. Al final, ni una cosa ni l'altra i totes alhora: la declaració institucional venia a confirmar la situació difícil que passen els socis del Govern, la pèrdua de confiança que ja no pot dissimular-se, la constatació de la data de caducitat d'un govern que ha estat intentant evitar la imatge que s'havia produït dilluns a la tarda. Es va anunciar que hi hauria convocatòria d'eleccions una vegada fossin aprovats els pressupostos. Una decisió, al meu entendre, assenyada, que posa per sobre els interessos de gestió d'un país, i que obliga tots a posar-se a treballar a favor d'un objectiu. A més, deixa clar que sobre la taula serà ara la batalla econòmica, les inversions, les retallades, les apostes per uns projectes que deixaran en evidència a més d'un, i destaparan possibles aliances que estan intentant ocultar.
I és que el que va succeir dilluns en el Parlament, encara que el president Torra es mostrés sorprès, es veia a venir. De fet, el sorprenent en realitat hauria estat el contrari: que s'hagués desobeït (no a la JEC sinó al Tribunal Suprem) des de la institució. No vull dir amb això que em sembli bé ni malament, encara no. El que vull dir és que ha tornat a passar el mateix que va succeir al seu dia amb la investidura telemàtica de Puigdemont: va aparèixer el Tribunal Constitucional en l'últim instant per ser la taula de salvació dels qui no veien clara la desobediència. Doncs igual que ara: apareix la sala Contenciosa Administrativa per donar-li la raó a la Junta Electoral Central en una cosa que és aberrant en dret, que no se sosté per enlloc i que atempta fonamentalment contra la democràcia. I com que aquí tot és trampejat, la pregunta és sobre la taula: quan les decisions que s'estan prenent són manifestament injustes, cal obeir o desobeir?
La Junta Electoral es fica on no la demanen
Negar-se d'entrada a retirar una pancarta que demana la llibertat dels presos polítics durant campanya electoral és el punt de partida de tot això. No és un robatori, no és una prevaricació, no és un sobresou. És una pancarta que expressa una voluntat compartida per persones de diferents ideologies i diferents partits polítics: no era un missatge partidista en absolut. Era una denúncia que a més han secundat des de diferents organitzacions internacionals de defensa dels drets humans, des del Consell Europeu, des de Nacions Unides. I a més, la feliç pancarta es va retirar, una mica més tard del que es demanava, però es va retirar i es va canviar per una altra. Doncs bé: a partir d'allà comença un camí d'esperpents que no hi ha manera de justificar, tret que t'hagis tret la carrera de dret igual que Pablo Casado. I alerta!, que crec que això pot tenir molt a veure en moltes de les coses que succeeixen. Però d'això, en parlarem un altre dia.
La Junta Electoral es fica on no la demanen. S'extralimita. Però el trist és que resulta que al final, sembla ser que s'ha ficat on sí que l'han demanat, i precisament s'està utilitzant perquè sembli que és algú que té alguna cosa a dir. I si ens semblés absurd el que diu, ja hi ha el Tribunal Suprem per donar-li suport. "Ahhh... En aquest cas, si el Suprem li dona la raó a la JEC, llavors caldrà menjar-s'ho amb patates", han dit alguns. I així es gira full. Una després de l'altra. Perquè al seu dia, per a Soraya i Mariano, desatendre els informes dels advocats era un exercici de la seva llibertat. Perquè les sentències del Tribunal Constitucional són executives sempre que no es tracti d'El Castor. Més aviat són executives i obligatòries quan es tracta de Catalunya. És una evidència, ja que aquí s'han estat saltant les opinions del TC per tot arreu i mai no ha passat res, fins que han vingut els catalans a posar-les en dubte. Ho va explicar en la seva intervenció davant Marchena el senyor Turull, i ho va fer d'una manera tan brillant que encara ressona per les parets del Suprem.
Desobeir la decisió administrativa sobre la inhabilitació de Torra, permetent-li seguir com a diputat hauria suposat que es pogués imputar a la Taula del Parlament de desobediència. Terrible. Però, vaja, just després de dilluns, va arribar un avís que la Mesa del Parlament serà investigada per desobediència. ¡Vaja! No per defensar l'escó de Torra, no. Sinó per haver permès que se sotmetés a votació una resolució que criticava la monarquia i defensava el dret d'autodeterminació. Pim pam. Posats a ser desobedients, ja es veu que no és qüestió de valentia, sinó que potser la raó per la qual es desobeeixi hi tingui alguna cosa a veure.
L'independentisme ha de fer un exercici de sinceritat una vegada per sempre, amb si mateix
Des d'ERC entenen que no tenia sentit comprometre el Parlament per defensar l'acta de diputat de Torra. Bàsicament, venien a dir que no passa res, perquè aquest escó l'ocuparia un altre, mantindrien el vot, i Torra continuaria sent president. Encara que estan totalment en contra del que està passant, que consti en acta. Però que no era necessari desobeir per aquesta qüestió. Així es genera el dubte: quan una situació és manifestament injusta, la desobediència és la resposta, sempre que vagi a favor dels teus interessos? Perquè posats a analitzar les desobediències, desobeir portar al ple una resolució on es critica a la monarquia i es defensa l'autodeterminació és un acte polític, reivindicatiu, però no deixa de ser un paper, un escrit i una declaració política. O sigui, això que durant el judici al procés s'ha repetit una i mil vegades que era alguna cosa així com "un brindis al sol", una declaració de desitjos.
Tanmateix, defensar l'escó d'un diputat, que està intentant ser atacat de manera absolutament irregular, indecent i perniciosa per a tots els demòcrates ja són figues d'un altre paner, segons sembla. Per què no valia la pena desobeir en aquest cas? Total, la investigació per desobediència havia de ser la mateixa, idèntica a la que s'ha obert per permetre el debat parlamentari de la resolució. Tret que ens estiguem perdent alguna cosa, i en realitat, la intenció fos debilitar Torra, generar un enrenou absurd i provocar així la convocatòria d'unes eleccions en les quals, gairebé amb seguretat, veurem un nou mapa: PSC, comuns i ERC reproduint d'alguna manera un acord que s'expliqui com una "ampliació de la base", rebaixant els objectius independentistes i obrint les possibilitats a una consulta descafeïnada. I en aquesta equació els de Puigdemont sobren, seran els enemics a combatre.
De fet, en realitat ja ho eren. Per a què ens continuem enganyant. Ho eren des que no es va investir Puigdemont telemàticament; ho eren des que per a algú era més important "quedar-se a defensar el seu país"; ho eren des que es va intentar criminalitzar els exiliats —inclosos Comín i Rovira—; ho era des que no es va voler la unitat el 21-D, ni en les eleccions europees; ho eren des que no s'ha volgut parlar clar. Tanmateix, també cal dir-ho, hi ha moltes persones que no s'estan sentint representades amb el que ha succeït. I esperen amb ganes unes noves eleccions per poder posar sobre la taula les coses clares. És moment, per tant, de no fer-se més trampes, de no enganyar-se més, de ser clars i parlar clar: l'independentisme ha de fer un exercici de sinceritat una vegada per sempre, amb si mateix. I assumir els reptes que té per endavant.
Seria moment de garantir un procés electoral amb totes les garanties: que cap vot no es perdi pel camí, que els vots a l'exterior estiguin garantits, que hi hagi un procés paral·lel d'observació electoral (com es va fer el 21-D) i que, sobretot, es parli clar i es jugui net.