Aquesta setmana han passat dues coses, entre moltíssimes d'altres i més importants, però dues coses que evidencien clarament on tenim un problema a Espanya.

Ja n'hem parlat moltes vegades. Ho hem repetit fins a la sacietat. Però no per això deixa de pasar, no per això sembla que hàgim aconseguit algun canvi.

I és que, la tensió en la qual viu Espanya, ja sigui per la Covid-19, per la independència de Catalunya o Euskadi, té molt a deure-li al paper que estan fent els mitjans de comunicació. I dic comunicació i no dic informació. Perquè no estan informant, estan alimentant un caos inadmissible. I és un problema radical, perquè l'atac brutal i constant contra la realitat està permetent que molta part de la societat espanyola visqui en un altre planeta.

Curiosament aquesta setmana també coneixíem la notícia que la NASA havia trobat un planeta on hi hauria una espècie d'"univers paral·lel" on el temps transcorre al revés. I així, dit sigui des de l'humor, sembla que estan vivint alguns en veure'ls pels carrers cridant barbaritats portant les seves banderes i els seus descapotables per protestar. Parlen de govern sociocomunista, de rojos i polls, del comunisme dels xinesos, de mort i destrucció. Exigeixen la seva llibertat, aquests nous pàries de la terra. Perquè estan oprimits, com si no s'adonessin que això ens afecta a tots. Què se n'han d'adonar del que ens afecta a tots? Si mai no s'han assabentat de res que no els toqui a ells la seva santa moral i paciència!

I molts d'ells han respost als mitjans per expressar la seva indignació. En sentir-los era impossible contenir l'estupor. Parlaven de coses increïbles, com d'una realitat paral·lela. Al·lucinant. Declaracions d'una presumpta mestra negant la veracitat de l'existència del virus; un músic de carrer que ens explicava la conspiració comptant el nombre de lletres del coronavirus, que és onze, i que onze coincideix amb...; hem vist un senyor al seu descapotable, amb el megàfon en una mà i la bandera a l'altra, cridant mentre conduïa el seu xofer amb màscara; hem vist una senyora demanant que facin sant a Franco.

I et quedes pensant: aquesta gent de què parla? Aquesta gent què és el que viu? Què és el que veuen?

I llavors és quan es munta l'enrenou pel pacte amb Bildu per derogar la reforma laboral del PP de 2012. Un embolic de dimensions descomunals. I llavors continues al·lucinant en veure com es canvien versions, papers, i comencen els ganivets polítics a volar per tot arreu. És quan encens la tele i et trobes Ana Rosa Quintana dient que no es pot pactar amb Bildu perquè tenen un passat ple d'assassinats. Assassinats. Bildu. I tornes a quedar-te amb la boca oberta. I penses: és clar, la quantitat de gent que veurà aquest programa i que es creurà el que diuen aquests "periodistes". La quantitat de gent que pensa que el que surt a la tele és veritat, i que no poden estar mentint-te de cap manera.

Després sents gent que de política en sap poquet repetint exactament el mateix que Ana Rosa. A la terrassa del bar. Sense complir distàncies, ni portar màscara. "Perquè això del virus, jo no crec que n'hi hagi per tant, que he vist a la tele que ens estan mentint tota l'estona". "Aquests del govern, que s'estan tornant bojos. Ara van i pacten amb els terroristes". "Si és que aquí fa falta mà dura, collons. Mà dura i s'acabaven les ximpleries".

Així més o menys es reprodueix el que es veu. I és igual que Ana Rosa menteixi. Perquè probablement els que l'estan veient no s'assabentin del que va passar després, com que a aquesta senyora li han demanat que rectifiqui, o es prendran mesures legals per part de la formació política.

Caldria tenir clar qui els fica aquestes idees al cap. I cada cop és més evident

D'això gairebé ningú no s'assabentarà. Com tampoc no t'assabentaràs de quan volen dibuixar-te un panorama apocalíptic i, com que tu no ets en aquell loc lloc, no t'assabentes del que realment passa. Fins que passa una cosa com el que li ha passat a Ferreras: que et poses a explicar el teu guió passi el que passi. I acabes mostrant una reportera en una platja buida, pràcticament, mentre diu que la platja és pleníssima de gent. Que no paren de banyar-se al mar, quan no es veu ningú a l'aigua. Que fins i tot porten para-sols, i la càmera no aconsegueix mostrar-ne cap. Que no mantenen les mesures de seguretat com la distància, i surten quatre persones a metres de distància. Una evidència tan gran que causava enrojolament veure el terrible error que s'estava cometent. Però era igual: Ferreras continuava comentant que a la Barceloneta "podíem veure" que ja estaven com a la "fase 15". Una mentida en directe.

I serà igual. Tret de per la conya que hi ha hagut a les xarxes socials, continuarà sent igual. Hi haurà qui demà et digui que ha vist a La Sexta la platja plena de gent, amb para-sols i nens banyant-se sense respectar cap mesura. I ho asseguraran.

Això, cada dia, amb cada cosa, al final fa que sigui impossible mantenir una conversa mitjanament assenyada en aquest país.

Seria curiós, fins i tot divertit, si no fos perquè hi ha persones a la presó per haver estat en una manifestació pacífica mentre d'altres asseguren que mereixen estar presos perquè estaven muntant una rebel·lió armada contra el Govern i la unitat d'Espanya. Ara caldria tenir clar qui els fica aquestes idees al cap. I cada cop és més evident.