Aquesta setmana ha estat l'aniversari d'un amic. D'algú molt especial, no només per a mi, sinó per a molts dels qui llegiu aquestes línies. Algú amb qui no he pogut prendre un cafè encara, però per qui sento un profund afecte i respecte. Per la seva honestedat, per la seva autenticitat i per la seva capacitat de defensar allò en què creu, que ni més ni menys és el mateix en què jo crec. Llibertat, justícia social, i sobretot, algú que pensa —malgrat tot— que l'amor mou el món i que són les lluites compartides les que ens faran més forts.

Des que el van ficar a la presó hem mantingut contacte per carta. He seguit totes i cada una de les seves intervencions, les seves entrevistes, els seus escrits. M'he emocionat en saber que tornava a ser pare, en saber que va decidir casar-se a la presó, en saber que seguia cada dia ferm en les seves conviccions i amb una fortalesa admirable. He conegut la seva família, tan forts, humils i brutalment honestos com ell.

Sí, en Jordi és el meu amic. I el que et demana un amic ho has de complir. Sobretot perquè el que el meu amic m'ha demanat és una cosa que comparteixo, i tinc l'obligació moral de donar-li veu ara que a ell fa més de dos anys que el silencien.

Vaig rebre notícies seves com a resposta a la felicitació pel seu aniversari. En la seva resposta, vaig trobar-hi jo un regal. Una reflexió que, amb el seu permís, comparteixo.

Jordi es rebel·la contra una idea, contra un concepte, contra una manera d'anomenar les coses pel nom que no ha de ser. I em va explicar, indignat, que això de l'allunyament social li semblava aberrant.

I tenia tanta raó, tantíssima, que li vaig demanar permís per compartir les seves paraules. Perquè caminem mancats de líders, de gent gran d'esperit que ens faci reflexionar sobre qüestions que passen inadvertides per a la majoria.

"Espero que aquesta situació tregui el millor de nosaltres. Que ens adonem que no anàvem bé com anàvem. Em revolta el concepte de distanciament social. Perquè no és distanciament social, en tot cas és distanciament físic. Perquè socialment jo crec que avui estem més units del que ho estàvem quan va començar tot això. Jo proposaria que deixin d'utilitzar aquest terme... Sembla que a algú li agradaria que hi hagués distanciament social, no?

El que hi ha és distanciament físic. Però de social, emotiu, de cures entre nosaltres, no n'hi ha de cap tipus, de distanciament. El que hi ha és, precisament, acostament. I crec que aquest ha de ser el camí".

Va ser ell que em va dir, en un llibre que vaig publicar fa un parell d'anys, que mai no havia sentit tanta llibertat com entre les parets d'una presó. I és que, la llibertat de les grans ànimes no es tanca entre reixes, va més enllà.

Aprenguem a ser més a prop, encara que en la distància. Aprenguem-ne, d'aquestes abraçades, d'aquestes lluites compartides, que seran la victòria d'un poble que encara que avui estigui confinat, se'n sortirà reforçant el que el fa humà.

Distància física, abraçada social.