Fa un mes el PSC feia la presentació pública del seu "Govern alternatiu". Tan sols onze dies després que es constituís el Govern de manera oficial, el principal partit de l'oposició muntava una sessió d'investidura i presentava portaveu i 15 consellers que apareixien autoproclamant-se al més pur estil Guaidó.
Segons Illa això era una manera de fer oposició, una forma de "govern a l'ombra" de Maragall, o de l'executiu britànic (el "shadow cabinet"). La idea se suposa que és la mateixa, però molt em temo que el que ha fet el PSC dista molt del format britànic. Allò del Regne Unit o el Canadà es denomina "Lleial Oposició de Sa Majestat" i controla el "Govern de Sa Majestat". En altres països on també s'aplica aquest sistema, com Austràlia o Nova Zelanda es diu "Oposició Parlamentària", com passa a Espanya.
Allò del PSC pretén ser un cop d'efecte, una manera "original" de muntar-se la seva pròpia pel·lícula per anar plantejant una "oposició" en positiu. Tanmateix, més aviat sembla que no han sabut perdre i que la seva manera de fer oposició és, en realitat, un format d'autobombo per actuar pel seu compte en una realitat paral·lela.
Són ells els de la sacrosanta constitució, els de el orden y la ley, els que s'han burlat d'accions polítiques que representaven una majoria molt més àmplia que la que ells representen (malgrat la seva millora electoral). Són ells els que, d'haver aconseguit configurar Govern, s'haurien enfurismat si als indepes se'ls hagués ocorregut constituir un "Govern alternatiu".
Sembla que no han sabut perdre i que la seva manera de fer oposició és, en realitat, un format d'autobombo per actuar pel seu compte en una realitat paral·lela.
Imagini's per un moment què hauria passat si el senyor Illa hagués aconseguit configurar un Govern de la Generalitat, de la mà dels comuns i sumant els suports necessaris. Imaginem que una setmana després d'haver estat investit president, apareixen els independentistes fent una presentació d'un Govern alternatiu en alguna plaça, amb convocatòria als mitjans, amb posada de llarg. I comencessin a emetre comunicats. Els dirien bojos, se'n fotrien, parlarien de falta de criteri i de sentit de la realitat, els assenyalarien com a supremacistes que no respecten la llei ni el sistema. Colpistes. Serien de ben segur anomenats colpistes i dubto que la Fiscalia no aparegués en escena per posar ordre.
Però si això s'orquestra des del PSC cal interpretar-ho bé. O sigui: de manera constructiva, de manera guai, chupi piruli. Perquè ells només volen ser originals i fer política en positiu.
Fins i tot comprant la idea, acceptant el pop com animal de companyia, o el que és el mateix, això del Govern Alternatiu com una "performance", continuaria sense encaixar el que ahir publicava Illa. Que és, precisament, el que em va fer sentir una certa sensació de vergonya aliena. És el que em va fer seure davant les tecles per escriure això que vosté llegeix.
Deia Salvador Illa a les seves xarxes socials que "avui s'ha reunit el Govern Alternatiu. Hem valorat amb preocupació la cinquena onada de la covid-19 i hem aprovat un Pla de Xoc que recull 26 accions socials englobades en 6 eixos d'acció, que beneficiarien 2.700.000 catalans i catalanes, amb una inversió total de més de 1.500 milions d'euros.
Al fil publicat parla dels sis eixos i al final del text, apareix l'enllaç del document en qüestió. Tot està escrit en català, sense traducció al castellà, una cosa que m'ha cridat l'atenció venint del PSC i del seu comportament en els últims temps.
Sigui com sigui, i semblant-me bé el plantejament d'alternatives, que és el que s'anomena oposició constructiva, això del Govern alternatiu em sembla un error. Per una qüestió de les formes, del tarannà. Fa la sensació que no assumeixen les regles del joc si no els toca a ells, i es pot plantejar això mateix que plantegen presentant-se davant de la ciutadania com el que sí que són: l'oposició. I això ja, d'entrada, seria un exercici de realisme, d'humilitat i de no insultar a la intel·ligència de ningú.
En definitiva: el PSC està fent el que qualsevol oposició responsable hauria de fer. Plantejar propostes. Tanmateix, l'embolica en una capa delirant que al seu torn, posa sobre la taula el petit problema que hi ha de fons: la falta de respecte als qui no pensen com ells, encara que siguin una majoria. O sigui, la democràcia mola si guanyo jo. El sistema mola si em beneficia a mi. I quan perdo, amb les meves pròpies regles, me les salto. Però m'omplo la boca assenyalant els altres si desobeeixen. Així funcionen aquests "constitucionalistes".
Potser seria molt més important per a tots els demòcrates d'aquest país fer caure el que veritablement és el govern a l'ombra, no el de Catalunya, sinó el d'Espanya. Aquest on alguns dicten sentències, ocupen càrrecs que porten anys caducats, amb el simple afany de bolcar la balança per on als seus col·legues els convé
El Constitucional es critica quan convé. Quan no convé, s'oblida la reforma de la LOTC del 2015 que s'anava a tombar. Com la llei mordassa. Com tantes i tantes coses que s'haurien de fer però no es fan.
Potser seria molt més important per a tots els demòcrates d'aquest país fer caure el que veritablement és el govern a l'ombra, no el de Catalunya, sinó el d'Espanya. Aquest on alguns dicten sentències, ocupen càrrecs que porten anys caducats, amb el simple afany de bolcar la balança per on als seus col·legues els convé. Aquest és el "govern a l'ombra" que hem de combatre, el que fa olor de claveguera, el que fa i desfà passant per damunt de tot i de tots. En això és en el que s'hauria de posar focus, posar-se energia.
Les propostes alternatives són sempre interessants. Quan no van de fanal, quan no es fan per pur postureig, quan no es tracta de donar una imatge, quan el teu propi partit governa l'Estat i moltes de les coses que planteges ni tan sols depenen de la Generalitat, sinó dels teus propis ministres.
En fi, que aquí cadascú va a la seva. Els tribunals, l'oposició, els que es creuen Maria Antonieta i els que munten governs alternatius. El cas és no afrontar la realitat i agafar el toro per les banyes. Potser perquè per a això caldria reconèixer certes coses, caldria arribar a acords i caldria solucionar històries que ha estat millor amagar. I això està vist que mai no toca.