"La joventut d'avui adora el luxe. És mal educada, menysprea l'autoritat, no respecta la gest gran i xafardeja mentre hauria de treballar. Els joves ja no es posen drets quan els grans entren a l'habitació. Contradiuen els seus pares, fanfarronegen a la societat, devoren a taula les postres, creuen les cames i tiranitzen els seus mestres". Unes afirmacions que probablement molts ara farien seves, i que han passat de generació en generació repetint el mantra. Unes paraules que són de Sòcrates, i que després de 2.500 anys semblen continuar utilitzant-se per catalogar la joventut.

Tanmateix, poc se'n parla, poc es coneix a la generació que ve darrere. Se'ls pretén posar tots en un sac: els botellots, el descontrol, la irresponsabilitat. Sobretot últimament amb la pandèmia s'ha pretès posar el focus en la joventut, "ociosa i sense valors". Però, quant hi ha de cert en aquest perfil? Què pensen?, com són?, què fan els nostres joves?

La població considerada "jove" a Espanya, d'entre 15 i 29 anys, està formada per una mica més de set milions de persones. Representen aproximadament el 15 % de la població que aglutina 46 milions d'habitants. És el segon percentatge més baix de la UE. Anem per darrere d'Itàlia.

Tenim ara mateix la població jove que hi havia en els anys seixanta del segle passat. Però en aquell moment suposaven el 23,4 % de la població.

De la joventut, només un 5 % viu l'àmbit rural, segons els últims estudis desenvolupats. L'Espanya buidada és, en definitiva, això: els llocs on els joves no es volen quedar a viure. O més ben dit: no poden sobreviure.

Segons les dades que ha publicat recentment la Fundació Espanyola per a la prevenció del suïcidi, l'any 2019 es van llevar la vida 309 persones d'aquesta franja d'edat. El suïcidi és la principal causa de mort entre la joventut espanyola.

Durant l'any 2020 s'ha assenyalat el considerable augment de perfils joves atesos en centres de cura psiquiàtrica. En bona mesura, els experts atribueixen al confinament molts d'aquests problemes, però caldria fer atenció per intentar comprendre quin és el paper que exerceix la joventut en la nostra societat i com se senten.

El 80 % dels joves se sent desassistit per l'Estat espanyol segons un estudi realitzat fa uns dies per Metroscopia. Tres de cada quatre veuen el seu futur pitjor que el dels seus pares. I el 66 % admet tenir menys cultura de l'esforç.

Estem parlant d'una generació que ha nascut entre 1986 i 2003, que ha viscut ja dues crisis econòmiques de pes mundial, i que els han agafat en moments fonamentals en la seva formació o durant l'arrencada de la seva carrera professional.

La sensació d'abandonament respecte a les autoritats i institucions és pràcticament total. I si ets dona, més encara, ja que el 87 % de les dones menors de 35 consideren que no tenen cap tipus de suport per part de l'Administració pública.

De fet, sis de cada deu joves considera que des de l'Estat s'implementen i desenvolupen mesures orientades als grans, mentre es deixa oblidada la joventut.

Les dades són per pensar: mentre el 71 % de menors de 35 veuen el seu futur amb preocupació, el 85 % es considera satisfet amb la seva vida, que reflecteix una certa capacitat de resilencia, una adaptació a les circumstàncies i una conformitat un tant inquietant.

Segons l'observatori de la Joventut de la Fundació SM, el 30 % dels estudiants a Espanya abandonen la seva formació i ho fan per dues raons: la necessitat de treballar i, d'altra banda les altes taxes que cal pagar a les universitats espanyoles. O sigui, que necessiten posar-se a treballar, i és impossible pagar els estudis.

Espanya se situa per sota de la mitjana de la UE quant al finançament públic universitari.

O sigui, que la joventut se sent abandonada, necessita posar-se a treballar per poder viure i ha de marxar de l'àmbit rural perquè les possibilitats cada vegada són més reduïdes. Veuen el futur molt negre, però d'alguna manera assumeixen que és el que els està tocant i aguanten. El perfil de la nostra joventut, majoritàriament, és de persones responsables, solidàries, conscienciades cada vegada més amb el medi ambient i amb els seus congèneres. Un exemple recent és la prova del seu comportament amb les vacunes: la resposta per vacunar-se ha estat massiva, cosa que ha celebrat expressament l'Asociación Española de Vacunología.

No estan desconnectats de la realitat: al 40 % li interessa la política, una xifra que dobla el percentatge si prenem de referència la generació d'una dècada anterior. Al 77 % li preocupa la desigualtat de gènere i el 83% rebutja la violència masclista. És, juntament amb medi ambient i l'educació el que més els preocupa. Així ho indica l'Informe Joventut a Espanya 2020. També assenyala que el 65 % practica esport de manera habitual, el 50 % és aficionat a la lectura i a les activitats culturals i el 20 % fa activitats de voluntariat.

Una radiografia que serveix per entendre una situació, un context, un moment i un grup de la població del qual poques vegades tenim notícies. Del qual poques vegades sabem què fa. Fins que et trobes amb algun d'ells i et quedes feliçment sorpresa. Precisament el que em va passar ahir, que vaig tenir l'oportunitat de veure en directe la Mar Vilaseca: la joveníssima cantant, intèrpret, compositora, de jazz que està ara mateix estudiant en una de les escoles més prestigioses del món, a Nova York.

La Mar, amb la seva joventut per davant, té una formació contundent, una carrera i talent ben encarrilat. Una absoluta revolució. I una veritable obra d'art que s'aconsegueix gràcies, per descomptat al seu talent i esforç, sens dubte. Però també gràcies al fet que la Mar té la tremenda fortuna d'estar envoltada de persones que entenen el seu valor, la seva genialitat i com d'important és per ella i la seva carrera donar-li suport. Té aquesta sort d'haver crescut en un entorn on el seu talent s'ha vist potenciat i cuidat.

Quanta gent amb talent existeix sense possibilitat de tenir ningú que aposti per ells? Doncs milers, segur. Aquest vuitanta per cent que se sent abandonat per l'Estat són perfils que senten que podrien desenvolupar molt millor el seu talent si poguessin tenir una arquitectura pública que apostés per ells: que garantís un accés a la formació de qualitat, habitatge, manutenció durant el temps necessari per poder formar-se sense pensar en res més. Fan falta projectes de beques, de mecenatge, d'aposta per la nostra joventut precisament ara que són en el moment més important que marcarà el seu futur, que en definitiva és el nostre.

Parlava de la Mar perquè em sembla que el seu exemple ens pot servir de referència: ella, que té un do per a la música. Que està obrint-se camí i que, sense cap dubte, serà un referent del jazz, té el suport de la seva família. Té un mínim suport, el que hi ha, de les institucions. Es busca la vida amb esforç i treball per poder formar-se on ho fan els millors, a Nova York. I malgrat haver obtingut les beques més difícils, a la Mar ningú no l'hi posa fàcil. Coneixent tota la seva feina, tot el seu esforç, tota la seva vàlua jo em pregunto: si algú com aquesta joia ha de lluitar tant per poder formar-se i ser encara millor no té el suport per garantir-li el que necessiti en la seva etapa formativa, com puc pensar que d'altres, sense potser tantíssim talent tinguin suport?

És dolorós veure com vivim en un món, en un Estat, que no aposta per la seva joventut. Que sembla tenir-la amagada, no la posa de relleu, no l'acompanya ni innova perquè vulguin quedar-se allà on tanta falta fan: creant, generant vida en l'àmbit rural, en la cultura, en la ciència, en tots els àmbits fonamentals per a una societat.

Tenim des de fa anys la desgràcia de veure marxar els nostres joves perquè en altres llocs estan desitjant rebre'ls amb els braços oberts, oferir-los les oportunitats que aquest país sembla estar entossudit a negar-los.

Potser quan decidim apostar per la joventut, ens n'adonarem que estarem solucionant els problemes de tota la societat. Si el 92 % pensa que ningú no té en compte els joves per desenvolupar polítiques, deu ser per alguna cosa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Cacatua Iogui
Opinió Cacatua Iogui Gemma Marfany
'Totis' o no 'totis'
Opinió 'Totis' o no 'totis' Emília Olivé