Ahir vaig conèixer un home que fa anys va veure una foto que no podrem esborrar de les nostres consciències. Un nen sirià ofegat en una platja. A tots ens va destrossar la consciència i mai no podrem esborrar-la de la memòria. Aquella imatge ens condemnava a tots si ens quedaven impassibles davant del que estava passant.
Què pots fer després de veure una cosa així? Com reacciones quan descobreixes que centenars de persones estan caient al mar i ningú no va a socórrer-los?
Alguns van ajudar econòmicament organitzacions que estaven treballant sobre el terreny, d'altres van buscar la manera d'ajudar com fos possible, amb la impotència que genera estar tan lluny i no saber pràcticament res de les barbaritats que passen. D'altres resen, d'altres es manifesten... Alguns mitjans de comunicació ho expliquen, entre el sorollós silenci de la majoria.
Perquè el cert és que el que passa no ens ho expliquen ni ens ho expliquen bé i, en molts casos, tendeixen a ocultar el més terrible: els responsables d'aquestes barbàries i de quina manera s'hi ha de posar fre.
Una de les persones que no podrà esborrar aquesta imatge de la seva memòria es diu Òscar. Treballa en salvament marítim, és socorrista. I el seu cos es va regirar tant que la seva reacció immediata va ser agafar un avió i anar al lloc on es va fer aquesta foto. Ell sabia salvar vides al mar, era la seva feina. I allà hi havia gent morint a l'aigua.
Va comprar el seu bitllet d'avió. Va contactar amb alguna ONG que era allà mirant d'ajudar com podia. Un viatge improvisat amb un objectiu: salvar vides.
Va arribar a Grècia. I allà va veure amb els seus ulls, ja no en fotos, sinó a l'aigua, centenars de persones que necessitaven ajuda. Va començar a treballar sense parar durant un mes: les seves mans, les seves aletes, i la imatge de l'Aylan gravada per sempre eren tot el que tenia allà.
Aquí havia estalviat uns diners: 15.000 euros. Va fundar una ONG per organitzar tot el que feia falta allà, al mig del mar i on ningú, tret d'alguna organització solitària, no volia ajudar.
No puc imaginar com es veu la vida quan has vist el terror d'una guerra, escapes per salvar la vida de la teva família, et prometen la salvació i de sobte et veus en la immensitat del mar
Des d'aquell 2015 fins avui han estat més de 60.000 vides les que s'han salvat per la iniciativa de l'Òscar. Ha estat capaç de posar en marxa un projecte titànic: d'una banda, salvar les vides d'aquelles persones que no semblen valer res per a milions d'habitants que saben el que està passant i miren cap a un altre costat. I d'altra banda, denunciar davant de totes les institucions, arreu del món, la responsabilitat de qui, tot i poder prendre mesures que posin fre a aquest genocidi, tanquen les seves portes, els seus ports i aixequen murs sabent que es produiran morts.
La tasca de l'Òscar està sent premiada per diferents organismes. Acaben de donar-li el premi de la Pau en les Nacions Unides, per exemple. I de manera incomprensible a Espanya s'ha articulat una campanya mediàtica per perseguir la seva tasca. Com a Itàlia, on l'extrema dreta va intentar criminalitzar-lo asseient-lo al banquet dels acusats. Finalment va guanyar tots els judicis. Però evidentment a Salvini això que se salvessin immigrants no li va fer gràcia i es va dedicar a buscar vots atacant l'ajuda humanitària, difonent els habituals missatges homòfobs i racistes. Li va sortir malament la jugada al feixista, perquè al final va aconseguir que tothom a Itàlia es posés en contra seu i fes costat a l'acció que liderava Òscar.
Són tantes les batalles ha lluitat aquest salvavides, que sorprèn comprovar l'energia que desprèn quan parla, la contundència en cadascuna de les seves paraules.
Mentre explica situacions realment dures, els seus ulls brillen. Continuen brillant. I no deixa d'explicar-te com és possible fer el que estan fent. Com les dificultats més grans són les traves que els posen alguns governs, noms i cognoms concrets, l'engany i la manipulació a l'opinió pública, la desesperació més absoluta en adonar-se que la brutalitat més salvatge s'exerceix des del poder. I també el somriure que apunta quan et confessa qui ha estat allà per ajudar, qui ha desplegat la seva humanitat ―de manera discreta―. I és també bo saber que hi ha persones entre qui ens governa.
D'altres, també sorprenen, però negativament, doncs han arribat a dir públicament que cal tenir permís per salvar vides. Sí, torni-ho a llegir: cal tenir permís per salvar vides. I per gestionar aquest permís, poden passar mesos sabent que cada minut es produeixen morts que podrien evitar-se.
No m'entra al cap que hàgim perdut la humanitat d'aquesta manera. No m'entra en la consciència tantíssim dolor. No hi ha lloc on posar les nàusees que provoca el fet de saber que aquestes vides podrien salvar-se amb voluntat d'uns dirigents que ho omplen tot de burocràcia i de mentides per perseguir les víctimes i els qui les salven.
No puc imaginar com es veu la vida quan has vist el terror d'una guerra, escapes per salvar la vida de la teva família, et prometen la salvació (t'enganyen) i de sobte et veus en la immensitat del mar ―que mai has vist― sense saber nedar. Podem parar-nos a reflexionar durant deu minuts?
Conèixer en persona l'Òscar i el seu projecte per a mi ha estat un regal. M'he compromès a ajudar tot el que pugui i aquí soc, amb els braços oberts. I tu?