Esperem conèixer la sentència que ha de dictar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre les eleccions catalanes. Una vegada més, un tribunal posant-se en qüestions d'índole política i deixant en evidència la falta de separació de poders que campa al seu aire a Espanya.
Com a argument fonamental per mantenir les "mesures cautelaríssimes" en l'escrit que divendres es va donar a conèixer, després que la Fiscalia donés suport a la decisió de mantenir les eleccions el 14 de febrer i que el Govern s'hi mostrés en contra, s'esgrimeix que el que s'ha valorat per part del tribunal és "que hi ha un interès públic molt intens en la celebració d'unes eleccions suspeses, perquè si no se celebren s'obre un període prolongat de provisionalitat que afecta el normal funcionament de les institucions democràtiques".
Així, diu el tribunall que atén l'"interès públic" que li sembla "molt intens". En llegir això jo em pregunto com es quantifica la intensitat de l'interès públic en alguna cosa. És més, quan es té en compte, en cas de poder quantificar-se, l'interès públic per part d'algú en aquest país? Perquè, partint de l'interès públic, estic segura que més d'un aficionat al futbol em diria que "hi ha un grandíssim interès públic" en anar físicament a veure un partit de futbol. I no es pot. Per què no es pot? Doncs perquè estem en una pandèmia bestial que ens obliga a ser prudents, a mossegar-nos les ganes de fer milions de coses que ens agradaria fer. I segura estic que hi ha un "immens interès públic" en anar al teatre, a un concert, a prendre'ns unes cerveses, a abraçar-nos apassionadament, a menjar-nos a petons, a visitar la família, els amics, a caminar sense portar una màscara que ens asfixia. Però resulta que això de l'"interès públic" entenc que s'ha de doblegar quan el que hi ha és una "alarma per perill de la salut de tots", que és un interès molt més ampli que el d'uns, encara que fossin bastants, encara que tinguessin moltes ganes de fer alguna cosa que ara no és apropiat fer.
Sis demandants representen l'interès públic? No ha transcendit a l'opinió pública qui són tots els demandants, però genera dubtes que sis persones puguin posar en perill tota una població.
El diari El Mundo es referia a un d'ells així: "Qui és el ciutadà que ha provocat que, provisionalment, la data de les eleccions catalanes torni a la casella de sortida del 14 de febrer? L'advocat i exmosso d'esquadra Josep Asensio Serqueda". Aquest senyor va explicar en una entrevista a Rac1 que presentava aquesta denúncia perquè, "si no es produïssin exàmens presencials, si els vagons del metro no fossin plens," ell entendria posposar les eleccions. A l'article devien ficar la pota assenyalant que Asensio era membre de la Coordinadora de l'Advocacia de Catalunya, cosa que han hagut de modificar després que, públicament, la mateixa Coordinadora desmentís que Asensio formava part d'aquesta, i molt menys, que actués en nom d'aquesta. Així que, pel que es veu, aquest ciutadà, juntament amb uns altres cinc, ha parlat en nom de milions, segons els jutges. L'interès d'aquest senyor s'ha considerat, pel que es veu, de caràcter "públic" i, a més, "molt intens".
Deu ser que els gallecs i els bascos no devien tenir gaire interès en les eleccions i per això sí que van poder posposar-les. Però, alerta, que posats a moure-les, els va sortir tan bé la jugada a alguns que l'anul·lació de la sentència que va condemnar Arnaldo Otegi per Bateragune va arribar immediatament després dels comicis. Vaja, d'haver arribat a temps fins i tot podria haver-se presentat a les eleccions en haver-se anul·lat la seva inhabilitació. Però la casualitat va fer que els temps servissin per posposar els comicis per qüestions de salut, i no per esperar per qüestions de justícia.
Posposar les eleccions no perjudica, en absolut, el dret de sufragi. Com no perjudica el dret fonamental a la tutela judicial efectiva que et posposin un judici -tret que parlem de dilacions indegudes-. Una cosa que està, sigui dit de passada, a l'ordre del dia. Quants advocats breguen cada dia per ajustar les seves agendes per les suspensions de judicis?
Allò del "temps prolongat de provisionalitat" del Govern és una altra de les joies que ens deixa el tribunal. Què es considera prolongat? Qui té aquest comptador en el seu poder que determina el que és molt, poc, suficient o massa en una qüestió com aquesta?
No hi ha norma escrita al respecte del que s'ha de considerar "massa temps en funcions". Ni per al Govern ni per al Govern ni per al Consell General del Poder Judicial, que és precisament el govern dels jutges, i també del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si ens guiem per la referència del que consideren els que governen a les togues, que ja fa més de dos anys que estan en funcions, podríem pensar que no n'hi ha per tant el temps que fa que Pere Aragonès és al capdavant del Govern.
Serveixin com a exemple els deu mesos que Mariano Rajoy va governar Espanya en funcions, davant del silenci dels tribunals, com és lògic.
Li correspon al TSJC establir el seu personalíssim criteri sobre quant temps ha d'haver-hi o no un govern en funcions en unes circumstàncies com les que vivim? És clar, si partim de la base que ha estat aquest mateix tribunal el que s'ha carregat el president Quim Torra per no treure una pancarta en el seu moment d'un balcó... o si tenim en compte que aquest tribunal ha estat el que acaba d'inhabilitar el conseller d'Exteriors, Bernat Solé, que era l'encarregat de gestionar l'assumpte electoral... Segur que no tenia res a veure que Solé hagués dit aquests dies que fer les eleccions el 14 de febrer li semblava una irresponsabilitat. En qualsevol cas, mentre la sentència que l'inhabilita no sigui ferma, seguirà al capdavant de les seves responsabilitats. L'assumpte passa de la ratlla.
L'escrit dels jutges, en espera de conèixer-se la sentència, afirma que hi ha assumptes complicats sobre la taula. Concretament parla de "qüestions jurídiques molt complexes". I tant que deuen ser-ho, perquè provar de treure criteris jurídics on la qüestió és únicament política ha de ser molt complex, sens dubte.
Afortunadament, sembla que no tot està perdut pel que fa al sentit comú, ja que l'escrit de divendres tenia un vot particular. Quina pena que el particular sigui el més just que hem llegit: un dels jutges considera que per sobre del dret a la salut i a la mateixa integritat no hi ha res. Ni dret a votar ni res. Algú pot estar en contra d'aquest argument? Doncs pel que es veu, l'assenyada opinió d'aquest senyor es troba en trista minoria en el seu tribunal. I no només ha dit això, que a mi ja em semblaria més que suficient. És que, a més, s'ha atrevit a explicar el que és obvi: votar en plena tercera onada d'aquesta maleïda pandèmia que està descontrolada evidentment interfereix en un procés electoral. I per tant, deslegitimaria els resultats.
Què és el que pretenen els senyors del TSJC amb aquestes mesures? Algú podria pensar que es busca precisament una abstenció elevada, o bé que qui estigui disposat a jugar-se la salut -i també la vida- vagi a ficar la papereta a l'urna. Forçar alguna cosa així és realment inconcebible. Què passaria, jurídicament parlant, si ara es presentessin una sèrie de denúncies davant del tribunal per organitzacions que al·leguessin la posada en risc del seu dret a la salut amb la data electoral del 14 de febrer?
Sí, ja sé que algú em dirà que es pot sol·licitar el vot per correu. És clar. Com si fos fàcil i com si estigués a l'abast dels milions de persones que tenen dret a votar. No ens enganyem: sortir a votar quan tothom està vivint -o hauria d'estar vivint- amb tota la precaució del món, sortint l'imprescindible de casa, renunciant a visitar altres persones i preocupant-se per preservar la seva salut és córrer un risc innecessari en aquests moments. Perquè la democràcia s'ha d'adaptar al moment i a les necessitats de la societat en el seu conjunt, no al d'un grup de persones que han decidit interposar una denúncia davant d'un tribunal que sembla seguir-los el joc de manera irresponsable. Si es poguessin saber d'alguna manera els contagis que es produiran el 14 de febrer per anar a votar, seria il·lús per la meva part pensar que la simple possibilitat d'imaginar-ho pogués pesar en la consciència d'algun dels que han firmat tal decisió.
Tinc més preguntes, senyoria. I si la sentència que, sens dubte sembla que mantindrà les eleccions el 14 de febrer es recorregués? Estarien els participants en aquests comicis esperant fins a l'últim moment la decisió d'un tribunal per poder votar, afectant aquesta circumstància la campanya electoral?
Seria fonamental poder saber qui ha interposat aquestes sis demandes. Seria molt útil conèixer a aquestes persones, o organitzacions, que per al tribunal representen l'interès de la majoria mentre els que de manera pública, les organitzacions polítiques amb representació en el Parlament van arribar a un acord per posposar-les. Tenen més pes aquestes sis persones (o les seves organitzacions) que la representativitat que ostenten els càrrecs públics que han acordat canviar la data?
Doncs sembla ser que si es cobreix tot d'una capa togada, sí. Amb opacitat i menyspreant la salut de la població.
Curiosament al president del Govern, Pedro Sánchez, li interessa molt que les eleccions se celebrin com més aviat millor. Com al ministre de Justícia, que també s'ha expressat públicament sobre la importància que considera que té celebrar aquests comicis el 14 de febrer.
Per si tot això no fos suficient, el factor Illa és també digne de tenir-se en compte: un ministre de Sanitat, en plena pandèmia mundial, decideix abandonar el vaixell per presentar-se a unes eleccions autonòmiques. Importa més, en aquest moment, pel que es veu, desmuntar un ministeri fonamental per enviar el ministre a una campanya electoral. Què farà Illa com a ministre de sanitat a l'hora de prendre decisions que poguessin afectar uns comicis on ell es presenta? Perquè el tribunal també ha deixat caure que si el Govern pren mesures més severes contra la pandèmia, llavors, la situació canviaria respecte als comicis, ergo el ministre es converteix en part present als dos terrenys que mai no s'haurien de barrejar. Seria molt forassenyat pensar que des del Govern central no s'endureixen mesures per no sacrificar els comicis a què el ministre es presenta com a candidat?
Escriure tot això costa molt, sobretot quan s'entossudeixen a insistir en el fet que vivim en un país democràtic fonamentat en un Estat de Dret. No encaixa. Amb tot el que aquí he exposat, l'equació no surt.