Zygmunt Bauman, sociòleg i filòsof, pare entranyable del paradigma de la modernitat líquida, ens ha deixat per sempre. La modernitat o societat líquida: la sensació que en les societats contemporànies l'única cosa estable, i, per extensió, certa, és la inestabilitat, la incertesa; que la realitat s'ha tornat extremadament fràgil (o, si més no, que sembla tan ingràvida, tan lleugera, com les voltes d'una immensa catedral gòtica alçant-se sobre el buit). Bauman se n'ha anat la mateixa setmana que Barack Obama, un altre somriure entranyable, s’acomiadava amb llàgrimes als ulls de la presidència dels Estats Units. Mala setmana.

L’any no acaba d’engegar perquè assimilem any nou a vida nova, però no: els fantasmes del 2016 continuen on eren. I no tenen res de líquids o informes: són ben sòlids, durs com el rostre del gran bufó global, d’aquest Joker de ronyons folrats de platí que l'electorat nord-americà ha col·locat a la Casa Blanca. Aquest Pere Picapedra en mode malvat que Hillary ens deixa en herència; Hillary i, segons acrediten els informes de la intel·ligència filtrats a Buzzfeed i la CNN, l’amic del Kremlin. Som en una mena d’estrany final alternatiu de la gran pel·lícula d'espies que va ser la Guerra Freda o, com algú ha escrit, de revenja impossible de qui la va perdre; un final inimaginable, per distòpic, però ben real, perquè l’impossible -una vegada més- és el que passa.

Donald Trump, no en té res, de líquid. Donald Trump, ho vam veure aquest dimarts en aquella esfereïdora conferència de premsa és un cop de puny a la cara d’aquest humanisme il·lustrat que s'entestaven a perpetuar el nonagenari savi polonès, expulsat pels seus orígens jueus de la seva Polònia natal en plena era comunista, bo i ser comunista, o el primer president negre dels EUA, d'ara i per sempre un símbol en la llarga història de la desconstrucció del racisme i el combat per l'extensió dels drets humans en una de les pàtries que figura que els encarnen. L'humanisme il·lustrat que el clan Clinton i altres reductes similars del que a Europa considerem "l'esquerra" nord-americana (naturalment pija, sabuda i viatjada) han espremut com una llimona  i han llençat com un klínex a la paperera de sota la taula sempre que han volgut i han pogut. Humanisme il·lustrat, en uns temps en què cada cop apareixen més difuminats sobre l'arena els perfils de la promesa que, des del segle XVIII, s’ha volgut anomenar “l’home”, Foucault dixit. I no tant perquè vénen els robots -que també- sinó perquè cada vegada els imitem més, als robots. Al cap i a la fi som nosaltres que hem actualitzat aquella dita de Deng Xiaoping, el successor de Mao, del gat, negre o blanc, i els ratolins: intel·ligència artificial o de l'altra, el que compta és el compte de resultats. 

Donald Trump li ha trencat la mandíbula a una certa estètica de la democràcia de paradoxal filiació platònica: d'una il·lusió de veritat segons la qual, la democràcia és el bé i, com a tal, a més a més és bella. Que lluny que queda aquell final (naturalment feliç) de la Història que, efectivament semblava haver-se inaugurat ara fa 25 anys amb l'ensorrament del Mur i la implosió de l’URSS. Que lluny que comença a quedar aquella era de la incertesa, de la societat del risc difús que va descriure Beck: ara comencem a saber el que veritablement hi ha en la penombra, són ben visibles les seves formes, i és terrible. 

Lluny de l’exitosa tesi de Fukuyama, la globalització del capitalisme no ha comportat la globalització de la democràcia. La Xina post-Mao, convertida en la fàbrica més gran d’un món en què en teoria han desaparegut les fàbriques perquè no feien falta (en realitat, és de Detroit o de Barcelona, d’on han desaparegut),  i la Russia de Putin, model de democràcia autoritària complementari del capitalisme autoritari xinès, han marcat el camí que desemboca en la Gran Trumpada, al bell mig del que Hardt i Negri van conceptuar com l'Imperi.

Amb Donald Trump, la postmodernitat s'ho ha fet a sobre de la moqueta dels Clinton a la Casa Blanca. Benvinguts a l’era de la democràcia lletja, bufa, maleducada, malgirbada, grotesca, aquesta democràcia de pel·lícula de por de sèrie B, en què el gran espantaocells de somriure idiota et caçarà com un pokémon despistat al teu mòbil. Dóna-li les gràcies a Donald, (com Obama ens ha ensenyat) si no se li acut amenaçar-te amb la bomba atòmica.  

No és la postveritat (per haver-hi postveritat primer hi ha d’haver hagut veritat i sabem des de Nietzsche que la veritat no passa de ser una pura convenció lingüística o patró interpretatiu): és la pura i dura realitat d’un món que pareix monstres quan intenta parar la màquina, quan es posa a tancar l’aixeta, debades, perquè l’aigua -de Bauman- no ens arribi al coll.

I sí, mentre, aquí, al nostre petit racó de món, parlem de referèndums. Precisament. Perquè són molts els que continuen pensant que per donar-li la volta a tot això, a tot aquest al·lucinant estat de coses, s'ha de començar per algun lloc. Perquè són molts els riscos, però molt poques les oportunitats que li van quedant a una certa idea de la democràcia i la decència en aquesta hora de trumpisme i triomf de la mentida universal com a veritat postlíquida pura i dura, duríssima, benvolgut sr. Bauman, benvolgut president Obama.