M’he pres la molèstia de mirar el Pla seqüència amb Carles Puigdemont, estimats lectors, perquè vosaltres no hàgiu de fer-ho. Perquè ens ubiquem: en Jordi Basté va a la casa de Waterloo del president Puigdemont com si es tractés d'El convidat. Perquè ens ubiquem una mica més: el programa l’emet el canal 2Cat, amb tot el simbolisme i la dosi de sospita necessària que això comporta. A parer meu, l’anàlisi de la cosa cal fer-la essent conscient de dues premisses que a qualsevol independentista li convindria no contraposar. La primera, que Carles Puigdemont ha pagat un preu personal altíssim per l’organització del Primer d’Octubre. La segona, que Carles Puigdemont era i és un polític català i que els catalans tenim el dret —i, fins i tot, el deure— de fiscalitzar-lo políticament.
Jordi Basté enceta la conversa advertint el president que no vol parlar de política, que vol parlar de "com és viure nou anys fora de casa". És pertinent que l’obertura del diàleg sigui aquesta, perquè posa de manifest la veritat —jo diria que intencionadament soterrada per l’entrevistador— que glateix al llarg de l’entrevista: un exili sense polititzar és un Erasmus, perquè l’exili és polític, en essència. Només entrar a la casa de Waterloo, però, hi ha una urna del Primer d'Octubre, i Puigdemont s’hi refereix "no com un element polític, sinó com un element de vida". Com a exemple del buidatge de la força dels símbols que la classe política ha perpetrat a base —paradoxalment— d’un excés de simbolisme, el comentari no pot ser més encertat. Només amb el primer intercanvi de mots en tenim prou per intuir que en Basté ha plantejat aquest programa com una mena de teràpia psicològica, i que el dolor personal de Puigdemont —legitimíssim— li impedirà oposar-hi resistència en determinats moments.
Com és inevitable que passi quan entrevistes un president a l’exili, la política s’acaba escolant a la conversa. No abans, però, que en Basté s’estigui uns minuts tractant en Carles Puigdemont com si fos un influenciador fent un house tour, i tractant, també, el fet que la seguretat de la casa va a càrrec de voluntaris com si fos un mer afer d’intendència de la casa. Al llarg de tot el programa, diria que en Jordi Basté no fa servir ni una sola vegada el mot "exiliat". La política s’explicita a la conversa —a la cuina, que és on es parla de les coses importants— quan el president Puigdemont explica que va "marxar per protegir la institució", perquè no li "posessin la grapa al damunt", perquè "no hi hagués la imatge d’un president emmanillat". Com que la política es confronta amb arguments polítics, dins del cap de qui escriu no es poden analitzar aquestes declaracions sense el mirall de la política, això és, sense tenir en compte que la reculada de la classe política —també de Junts— va adobar el terreny als socialistes cap a la Generalitat. La grapa dels socialistes, doncs, hi és al damunt. Els pactes de Junts amb el PSOE a Madrid van acabar de reblar el clau, i els van legitimar.
Veient el que hem vist, veient el que ha passat aquest home, potser hauria valgut la pena fer la independència i no emprar el referèndum com una eina de pressió a l'Estat sense voluntat, ni preparatius, per a fer-lo efectiu
La proposta de no parlar de política d’en Basté no triomfa —de fet, sembla que ell mateix se n’oblida passats els primers deu minuts de programa— i el president Puigdemont s'engresca explicant els motius d’optar per l’exili, i no per la presó. Deixant de banda els rumors que apunten que no tots els qui formaven part del govern del Primer d’Octubre van poder triar entre una cosa i l’altra, Puigdemont explica que l’objectiu de l’exili era la lluita a llarg termini per desgastar les posicions espanyoles i dur el conflicte al cor d’Europa. Qui escriu pensa que ja és l’hora d’admetre que el desgast l’ha pagat el moviment independentista, que la lluita de l’exili, per la resolució política que ha tingut —el pacte amb els socialistes i l’amnistia— és una lluita de què el moviment independentista no s’ha pogut aprofitar. Que les decisions polítiques que han acompanyat l’exili van reduir els objectius d’un moviment per l’alliberament nacional a alguns noms, i que van descafeïnar-lo fins a convertir-lo en un moviment antirepressiu.
Carles Puigdemont explica que no va exiliar-se per a resoldre una situació personal, però l’exili no s’ha "resolt" perquè la legislació espanyola ja no sigui vigent a Catalunya, ans perquè s’ha pactat amb els espanyols. El president Puigdemont diu que la Catalunya d’on ell va marxar ja no existeix, i potser per això se li fa difícil calcular fins a quin punt costarà —si s’aconsegueix— fer entendre l’amnistia com una victòria col·lectiva, i no com una consumació de la derrota d’allò que va començar el 2017. Mentre Puigdemont s’explica, de fons sona una música d’ascensor, de conversa petita i poc transcendental. Suposo que és una declaració d’intencions del que havia de ser el programa. Si no m’erro, en cap moment es parla de la resta d’exiliats. El president Puigdemont sí que parla, però, del 8 d’agost. Explica que "quan tu dius que tornes i la gent no s’ho creu, ho has de fer".
Deixant de banda la insistència amb què el retorn del president Puigdemont s’ha fet servir en campanya perquè Junts pogués estalviar-se el debat ideològic intern, el fet és que emprar el retorn del president a l’exili en campanya electoral i consumar-lo el 8 d’agost és faltar a l’electorat que, possiblement, t’ha votat perquè exerceixis políticament, no perquè els facis una visita. Si el retorn no es farà efectiu fins a un cop aprovada l’amnistia, si l’objectiu era el d’evitar ser detingut, potser fer servir reiteradament el retorn en campanya no va ser del tot honest. No va ser honest i, a més a més, essent Puigdemont un símbol del Primer d’Octubre —també per als qui no el votem—, va restar credibilitat, una vegada més, a l’exili i a l’alliberament nacional.
Després que Puigdemont ensenyi l’hort i parli dels veïns, arriba la part que veritablement interessa a en Jordi Basté: la pornografia. Sentimental, vull dir. L’entrevistador no s’està de preguntar per les filles, i la relació de parella, i la mort dels pares, tot furgant i sol·licitant la mena de detalls morbosos que —pensa— li garantiran audiència. La "no política" que se’t mori la mare i no te’n puguis acomiadar perquè si anessis a l’enterrament et detindrien, suposo. En tot moment, sembla que Puigdemont s’esforça per mostrar-se sencer. La realitat, però, és que se’l veu trist. I costa molt de creure-se’l quan diu que no s’ha sentit sol. Un dels —molts— errors de la classe política independentista va ser —i és— posar el preu personal que n’han pagat alguns dels seus líders al servei dels respectius partits, en comptes de posar-lo al servei del país. M’explico: no és el mateix fer xantatge emocional a l’electorat potencial explicant el que has passat que fer servir la teva experiència perquè l’independentisme tingui continuïtat. No és el mateix fer servir l’exili i la presó perquè l’electorat avali decisions controvertides —en contra dels interessos de l’independentisme— que fer-los servir perquè el moviment independentista continuï viu. Fins i tot si es tracta, només, de fer conscients els catalans de fins a on són capaços d’arribar els espanyols per garantir la unitat.
És inevitable assistir a la conversa entre el president Puigdemont i en Jordi Basté i no pensar, tothora, en la incoherència que la travessa: Puigdemont ha estat nou anys a l’exili per no haver fet la independència. Tant per tant, veient el que hem vist, veient el que ha passat aquest home, potser hauria valgut la pena fer-la i no emprar el referèndum com una eina de pressió a l'Estat sense voluntat —ni preparatius— per a fer-lo efectiu.