Una de les poques coses que admiro del meu propi esperit és la seva oceànica ingenuïtat. Quan el jurat dels premis Ondas —és a dir, els guardons del PSOE— decidiren llorejar el simpàtic espai “El búnquer” de Catalunya Ràdio com a millor programa “de proximitat” de l’esfera espanyola (suposo que contraposant-lo a alguna categoria alternativa “de llunyania”), de seguida vaig pensar que un independentista marmori com en Lluís Jutglar i Calvés declinaria rebre l’estatueta en qüestió. La meva intuïció no era fruit de l’atzar, car sé del cert que en Peyu (com també els seus lloctinents, Jair Domínguez i la professora Neus Rossell) saben que això dels Ondas és el braç armat mediàtic de l’article 155 i que programes com el seu mai no es podrien emetre a Ràdio Barcelona. De fet, la importància de la cosa rau en el fet que saben tot això que conto molt millor que no pas servidor.
Doncs bé, la meva condició naïf va topar amb la imatge d’en Peyu dirigint-se tot cofoi (abillat amb una barretina) al Liceu per recollir el poltre escultòric del socialisme espanyol. Quan acceptes un premi de l’enemic, així ho exigeix el manual de l’ocupació, sempre has de fer alguna cosa que incomodi una mica l’audiència, com ara cantar el teu discurs íntegrament en català o dir un lleuger pam-pam a la cultureta espanyola per restar en silenci quan, per posar un exemple, el Gobierno enviava la bòfia a hostiar padrines en ocasió del referèndum. En això sí que vaig encertar tot i que, avançant-se molt bé als temps que ens esperen, en Peyu no va recordar l’esperit dictatorial dels mitjans espanyols i el seu afany de residualitzar-nos; simplement, va suggerir als progres que s’han de fer catalanòfils perquè els fatxes espanyols, en el fons, són quatre gats que no els faran perdre taquilla.
L’enemic és prou intel·ligent, i per això busca comprar els independentistes de la meva generació, decebuts amb el Procés i amb la hipoteca d’interès variable
Discurs important, en efecte, perquè a la presència de polítics catalans simpàtics a Madrid (ja hem vist com citen Montserrat de forma nauseabundament interessada), a Catalunya s’hi sumaran tòtems mediàtics que segellin la pax de l’autonomisme a còpia de protestar una miqueta, bo i passant per l’escenari a recollir el premi. Tots nosaltres, i servidor el primer, hem treballat (i cobrat) de mitjans de comunicació que exerceixen la censura i són ben lluny de representar la nostra visió de la política. Jo entenc perfectament que tothom hagi d’omplir el plat d’arròs i que, en temps d’inflació, a vegades t’empassis uns quants gripaus per tal de sufragar les classes de violí de tanta quitxalla. Però d’això a presentar-te ben joliu al Liceu per sumar-te a la festa de la reconciliació entre Catalunya i Espanya —en ocasió de l’amnistia, purista com soc— diria que hi van molts quilòmetres.
En qualsevol cas, la barretina d’en Peyu és la imatge viva de com Espanya vol fer-nos retornar als debats que dugueren a l’estatut del 2006 (el nomenament de Jordi Hereu com a ministre va en aquesta línia; l’antic alcalde no és a Madrid per fer que les empreses catalanes tornin al territori, sinó per recordar les elits de la capital que els catalans tornen a treballar per la seva hegemonia a Espanya) a través dels discursos plurinacionals del PSOE de Zapatero. En aquest sentit, és molt normal que Urtasun i companyia facin esforços molt grans per intentar catalanitzar el debat espanyol d’una forma molt amable, de la mateixa forma que la Cadena Ser va poblar els seus estudis de locutors del nostre país quan es debatia sobre l’Estatut. L’enemic és prou intel·ligent, i per això busca comprar els independentistes de la meva generació, decebuts amb el Procés i amb la hipoteca d’interès variable.
Ahir parlava amb una bona amiga que viu pendent d’un càrrec important en el sector cultural a Madrid, neguitosa perquè un diari de la dreta espanyola l’havia treta en un article, recordant la seva presència a una manifestació independentista del temps del 2017. Seguint la lògica d’aquell context de fa un lustre, l’amiga en qüestió pateix molt pel seu futur laboral. Jo li vaig dir que es deixi d’hòsties, que vagi preparant les maletes per marxar a Madrid i que gaudeixi de l’experiència; pencarà molt menys i cobrarà molt més. I la tractaran molt bé, perquè allí també són processistes; gent de pau, en definitiva. Mentre, aquí, ens conformarem amb la barretina i algun comentari fora de to. Res més.