Ahir sabíem que, per segon any consecutiu, Barcelona perd habitants (el padró municipal és d’1.639.981 persones, un 1,2% menys que el 2021) i que la natalitat comptabilitzada enguany a la capital del país és la més baixa des de 1939. La notícia certifica una intuïció compartida per la majoria de barcelonins; cada vegada tenim noves de més amics, coneguts i saludats que carden el camp de la ciutat, fatigats per l’auge de preus en l’habitatge i els béns de primera necessitat. Primer fou la penya de la meva quinta, que guillà de l’Eixample muntant-se la vida al territori, on disposen d’un millor accés a serveis públics, jolius de poder-se comprar una masia amb el preu que els comportava el lloguer. Ara també són els joves, que marxen de Barcelona (i la cosa és més preocupant) perquè la ciutat no només els sembla cara, sinó nociva per la salut i tremendament avorrida.

És normal que l’Oficina Municipal de Dades escudi aquest èxode en l’impacte de la covid i el saldo migratori. No negaré els efectes de la pandèmia i el retrocés de nouvinguts a la ciutat; però, insisteixo, n’hi ha prou en parar l’orella a la majoria de col·legues exiliats per entendre que som a l’inici d’una evasió que anirà a més durant els propers lustres. Admetem-ho; ara per ara, Barcelona és una ciutat cara, altament incòmoda i que no despunta en cap de la majoria d’àmbits d’excel·lència urbana. Servidor és més barceloní que l’estàtua de Santa Eulàlia i, en quaranta-tres anys, només m’he permès de viure en un barri de Barcelona que anomenen Nova York; però si em pregunten els motius per viure a la capital de Catalunya el 2022 (i, encara més, per tenir la gosadia de tenir-hi descendència) se’m paralitza la boca. Pesi a qui pesi, avui Barcelona és un indret del qual cal fugir a correcuita.

Si res no canvia, i soc altament pessimista, Barcelona corre el risc d’esdevenir una ciutat absolutament deserta i vella. Tot això no és fruit de la casualitat. Fa molts anys que estem comandats per una administració que té la pèrfida intenció d’empobrir la ciutat i que ha aconseguit –i la cosa té mèrit– revertir la bona gestió dels alcaldes del PSC. Com sempre passa amb els comunistes, Ada Colau no ha cimentat una ciutat on els rics siguin menys rics, sinó on els pobres són més pobres i la classe mitjana ja és una rèmora del passat. No la culpo; el seu programa electoral es basava a espanyolitzar Barcelona i convertir-la en una capital de províncies més del regne. Així ho ha fet. Per tercer any consecutiu, menys de la meitat de barcelonins (el 48,8%) són nascuts a la ciutat, una xifra que augmentarà amb l’èxode de catalans de la capital i la progressiva disminució de les famílies.

Barcelona és una ciutat cara, altament incòmoda i que no despunta en cap de la majoria d’àmbits d’excel·lència urbana

Aquesta última dada també implica un corol·lari gens menor. De fa uns quants anys, a Barcelona no es parla català. Les xifres d’atenció en la nostra llengua en sectors com ara la medicina o el comerç de proximitat fan venir ganes de llençar-se d’una de les nauseabundes torres de la Sagrada Família. En això tampoc cal empeltar-se de gaires estudis ni estadístiques. Visc a Ciutat Vella, un barri on el comerç ancestral aguanta com pot l’escomesa de botigues i d’establiments pensats únicament per satisfer un turisme cada vegada més xaró en què el català comença a esdevenir una relíquia semblant a les muralles que abracen la Catedral. Tot això encara resulta més depriment si pensem en l’oposició al colauisme, fins ara encapçalada per l’avi Ernest i a la que ben aviat, si els convergents tornen definitivament, hi sumarem el padrí Xavier. Saba nova i noves polítiques... en fi.

Vaig avisar fa molt de temps que Barcelona no es podia permetre una administració amateur ni una alcaldessa espanyola. Però en aquell temps em dèieu que era massa radical, que pecava d’intolerant, que es podia dir el mateix en altres paraules... i tota una sèrie de mandangues que ara us haureu d’empassar amb patatones mentre feu les maletes del barri cap a un indret on la vostra màxima aspiració serà llevar-vos amb el cant del gall i cultivar uns tomàquets esplèndids. Hi hagué algun polític que gosà dir-vos la veritat, però la seva intel·ligència us devia ferir l’orgull. Vosaltres mateixos. Aquí teniu el resultat. A mi em sabrà molt greu deixar aquest desert de padrins en què es convertirà ben aviat la meva estimada rosa de foc. Però és inevitable; haurem de tornar a fer les maletes, a veure si a la quadrícula nord-americana hi ha la possibilitat de renéixer.