ElNacional informava diumenge passat del fet que, per primera vegada a la història, les persones de nacionalitat estrangera ja són més d’una quarta part de la població barcelonina registrada. Aquest percentatge, publicitat per l’Oficina Municipal de Dades de l’Ajuntament, i similar al d’altres ciutats atractives i globalitzades del món, posava ombra de transcendència a una dada encara més rellevant: el darrer quart de segle, els nadius barcelonins han caigut en unes 100.000 persones. Al seu torn, a pesar que els oriünds de Catalunya encara són majoria a la ciutat, la tendència demogràfica va clarament a la baixa. Dit d’una altra manera, i ho escric per enèsima, Barcelona va quedant-se gradualment sense barcelonins; i encara d’una forma més radical, la capital pateix d’un èxode dels habitants i les famílies que n'han fonamentat la història al llarg del temps.
Que Barcelona sigui una ciutat d’acollida (sobretot, diuen les dades, de conciutadans de nacionalitat italiana que, en realitat, són argentins que venen a fer de cambrers i et serveixen indefectiblement un cafè amb llet quan l’has demanat “amb gel”) resulta una cosa meravellosa, no caldria sinó. Però l’èxode dels nostres indígenes despersonalitza els barris, i els brooklynitza d’una manera espantosa. Fa pocs dies, parlava amb un veí de tercera generació al Poblenou, que lamentava a llàgrima viva no poder comprar un apartament de vuitanta metres quadrats al seu barri per menys de 800.000 euros. Tot i no poder viure a ca seu, només faltaria, aquest veí dels carrers on van néixer els meus pares no té dret a protestar, perquè encara ha d’agrair poder cascar-se un brunch californià al carrer Marià Aguiló o cruspir-se les hamburgueses veganes més cuquis d’Europa a la Rambla marítima.
Paradoxalment, mentre molts barcelonins han de fotre el camp de la seva ciutat perquè no hi poden viure, la població de la capital no para de créixer i ja torna a equiparar les xifres dels anys noranta. Les dades no enganyen: l’Ajuntament informa que el 85% dels nous residents són estrangers. De fet, si ho mirem per franges d’edat, els conciutadans recentment empadronats d’entre 25 i 39 anys ja són majoritàriament guiris (concretament, un 57%). Al seu torn, cal notar especialment com la majoria d’aquests nouvinguts van néixer fora de la UE i tenen una concepció de la ciutat —i una cultural del treball— allunyada dels cànons europeus. Remarcar aquesta franja d’edat és important, perquè acostuma a conformar l’instant en què una persona es consolida a escala laboral i, si més no quan existia això de la classe mitjana, comença a gaudir de seguretat econòmica.
Mentre molts barcelonins han de fotre el camp de la seva ciutat perquè no hi poden viure, la població de la capital no para de créixer
No cal posar-se tremendistes. Hi ha ciutats del món, com ara Londres o Nova York, amb un percentatge proper al 40% d’estrangers. Però aquestes, ai las, són megaurbs amb la capacitat d’acció política d’una capital d’estat i unes pautes d’assimilació cultural dels nouvinguts molt més efectives (unes normes que, dit sia de passada, en cas d'imposar-les a Barcelona amb igual èmfasi, els espanyols ens acusarien directament de nazis... i tot per fer coses tan normals com ara exigir el coneixement de la nostra llengua als estudiants estrangers). Per altra banda, els nouvinguts que viuen i s’empadronen a Barcelona conservant la seva nòmina europea, troben la nostra ciutat collonuda i baratíssima; no com els indígenes, que ens hem avesat a sortir del mercat municipal amb una cara de tòtils important, en comprovar que duem quatre coses a la bossa i ja ens han cardat cent euros.
Doncs bé, després de tot aquest rotllo patatero hom hauria esperat alguna reacció (o una simple idea!) del nostre benvolgut Ajuntament. Però vist el silenci, la pregunta s’imposa: hi ha algú, una sola persona dins l’administració barcelonina, que estigui pensant en com posar fi a aquesta sagnia de ciutadans exiliats de casa seva? No la cerqueu, perquè aquí l’únic que es mouen són les cadires. Mentre Barcelona es queda sense barcelonins, l’única ocupació de Collboni i Trias és preparar-se per l’enèsim repartiment de cadires a l’Ajuntament de la sociovergència. Aquests, els funcionaris de la política, sí que podran quedar-se a casa seva; ells, això sí, no es mouen mai. Encara que siguin els responsables últims d’una ciutat que els barcelonins haurem d’acabar visitant com a simples turistes.