El dia de la Immaculada era asseguda amb uns amics a la plaça Olavide, a Madrid, i vaig procurar explicar el problema que tinc amb la ciutat en qüestió. La resposta ràpida dels espanyols i dels catalans acomplexats de la taula va ser pressuposar que la meva mirada carregada de prejudicis separatistes era incapaç d’admirar les qualitats positives de la capital de l’Estat. En realitat, però, aquesta conclusió parlava més dels seus prejudicis que dels meus, perquè naixia de la idea que només es pot ser desacomplexadament català havent passat per una reprogramació cerebral que t’aboca al sectarisme, a l’amargor vital i a la distorsió de la realitat. Però l’enlluernament que alguns catalans invertebrats —i els espanyols no madrilenys, de manera més o menys transversal— viuen amb la ciutat castissa és la il·lusió definitiva, perquè està construïda políticament per menysprear l’arrel i enaltir el poder institucional, establint una relació de vassallatge cultural, lingüístic, estètic i pràcticament espiritual que és l’artifici veritable.
El problema que tinc amb Madrid és que és una ciutat que no em crec, perquè té un passat més curt que l’herència immaterial que se m’ha llegat com a catalana. Perquè té una identitat llanguida ideada dolosament, envernissada d’una globalitat buida que encara ningú ha aconseguit explicar ben bé quin fons té. M’hi passejo i penso que aquests són els carrers de cartró-pedra concebuts per hipnotitzar els qui no han sabut entendre i estimar tot el que ja tenen. Se’m fa impossible no establir tothora la comparativa amb Barcelona i no endevinar, encara més, la insubstancialitat del decorat fet per atraure’ns i, posteriorment, sotmetre’ns. A la capital catalana, encara ara i malgrat tots els mals presents per resoldre, cada cantonada explica tensions històriques de tota mena que l’han anat teixint com un tapís, com una geografia que es frega amb la col·lectivitat fins que és impossible distingir on comença l’una i on acaba l’altra. Com un brou que ha fet xup-xup durant segles adquirint un gust sense parió. Com un organisme que ha anat mutant fins a contraure una ànima al marge de les ànimes individuals i passatgeres dels qui se’n diuen ciutadans avui.
Per poder castellanitzar Barcelona i convertir-la en un element més a favor de la castellanització, cal esborrar de la ciutat tot allò que la lligui a la catalanitat
Madrid és l’element central de l’assimilació castellana que institucions i estructures de poder promouen dins de l’Estat espanyol, i l’enaltiment de l’artifici és la manera de fer-lo passar per natural: de fer-lo passar per mirall definitiu des d’on contemplar la pròpia identitat. L’estructura ideològica, política i cultural —i judicial, i econòmica, i institucional— que falca l’invent és forta, però, en ser-hi, qualsevol que conservi una engruna d’autoestima s’adona que és invent. Que Barcelona i Catalunya estan lligats per una nació que existia abans que existís un projecte estrictament polític que els articulés en conjunt, i que la capital i el país ofereixen una transcendència de sentits a la identitat individual que Madrid, com a català, només pot oferir si ideològicament estàs predisposat a rebre’ls: si l’acceptes com a element assimilador en detriment d’allò que vol assimilar.
Per poder castellanitzar Barcelona i convertir-la en un element més a favor de la castellanització, cal esborrar de la ciutat tot allò que la lligui a la catalanitat, perquè també és tot allò que li atorga ànima. La catalanitat és el que protegeix Barcelona de convertir-se en una versió gegant de la Roca Village. O de Las Rozas Village. Els barcelonins que no dimiteixen de la seva catalanitat són els que estan posant el cos perquè el lligam perduri i Barcelona es pugui continuar entenent com a capital de la nació. Ho fan amb unes institucions que els treballen en contra, perquè treballen per buidar la ciutat de la seva ànima i poder esborrar el tapís que descobreix Madrid com a artifici. I ho fan en nom de la globalitat perquè saben que en un món d’aparences i de gent poc sòlida, sempre sembla que dissoldre’s surt més a compte que defensar-se. Barcelona encara m’explica i Madrid no em podrà explicar mai, i revertir això és el que de veritat em demanaria una reprogramació radical. Però desenvolupar-ho fent el cafè amb llet en una taula amb gent poc disposada a admetre-s'ho em va semblar una pèrdua de temps. Per sort o per desgràcia, a vosaltres sempre us tinc aquí, disposats a llegir.