Val la pena llegir Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025), de l’escriptor mandarí Jordi Amat, per entrellucar quines seran les futures estratègies de dominació cultural de les elits espanyoles a la nostra capital i, per extensió, a tot el país. Ara per ara, Amat és de ben segur l’únic intel·lectual mínimament sòlid que tenen els espanyols a Catalunya i això explica la seva frenètica productivitat, palesada en un assaig com aquest, que té tota la pinta d’haver-se escrit a correcuita per obtenir el V Premi Bones Lletres d’assaig humanístic (caldria preguntar al seu jurat, dit sigui de passada, si no els produeix certa vergonya aliena guardonar un llibre associat al gènere... que no té ni una sola fucking nota a peu de pàgina!) i que, bàsicament, consisteix a encercar referències artístiques a la carmanyola de l’atzar per posar coloraines a una sola tesi de fons.

Aquesta idea rectora no s’amaga al lector: segons Amat, la Barcelona del present seria el resultat del xoc dialèctic entre l’esclat de goig col·lectiu de l’olimpisme —amb la seva conseqüent expansió cultural, filla del catalanisme socialdemòcrata del Maragall més orsià— i la ciutat globalitzada a foc ràpid d’avui, que ha esdevingut una màquina d’expulsar els seus habitants, venuda al món com una simple barjaula del turisme banalitzat (això acabaria palesant-se en una literatura focalitzada en el gènere de la precarietat individual). Com a bon paladí de la prudència, Amat enfila el camí que va del cofoisme —i les seves contradiccions inherents— a l’estat actual d’una Barcelona desposseïda disculpant la possible manca d’empatia i autoritat per xerrar en nom dels damnificats sense casa ni jornal, tot recordant-nos la seva condició privilegiada de petitburgès i habitant d’una casa en herència a l’Eixample.

Diria que Amat podria estalviar-se aquesta captatio tan xarona (escrivim des d’on decideix l’atzar, i disculpar-se per haver nascut al centre del món fa d’escolanet), puix que el més insultant d’aquest llibre no és pas la procedència social del seu autor, sinó el fet execrable de salpebrar el seu relat de tesis ja llegides en autors com ara Joan Roca i Albert, Mari Paz Balibrea, Joan Ramon Resina i Edgar Illas, però decolorant la seva visió categòrica per evitar així la connexió entre les tensions de la ciutat i el seu context globalitzador. No esmento aquests autors per fer-me el mestretites, car vist que Amat n’afusella fil per randa alguna de les tesis (com per exemple la magnífica anàlisi de la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics que ordeix Illas a Thinking Barcelona: Ideologies of a global city) potser caldria haver tingut la deferència de citar-los, cosa que tampoc degué esverar el jurat del premi.

Tot plegat, en definitiva, acaba fent que Amat regali un manual perfecte al nou PSC

Aquesta no és una estratègia casual ni provocada per la mandra o la pressa, car subsumir l’imaginari de la ciutat a un mer sumatori de referències culturals atzaroses (insisteixo ad nauseam, deslligades de la seva voluntat d’esdevenir globalitzadores a partir d’una idea profundament catalanista de capital) és el marc idoni per acabar presentant la història recent de Barcelona com una sèrie de batalletes de barriada que l’intel·lectual contempla com un flâneur desmenjat i amb complex de culpa. Al seu torn, tota aquesta amanida crítica esdevé perfecta per situar l’emancipació cultural de Barcelona a l’òrbita del règim del 78 i acusar l’actual depressió i precarietat ciutadana en els mals d’un neoliberalisme depredador que, de tan masegat, acaba essent la zona zero de tots els dols. Tot plegat, en definitiva, acaba fent que Amat regali un manual perfecte al nou PSC.

De fet, no és gens estrany que la base filosòfica d’aquestes batalles sigui precisament la propaganda conceptual que van treballant els Gen X de la classe mitjana de l’Eixample, encapçalada pels col·legues Marina Garcés i Joan Burdeus, el qual encara deu estar recuperant-se de la fel·lació en forma de ressenya d’aquest llibre apareguda fa ben poc al Quadern. Estic segur que, fins i tot a ells, els deu fer un pèl de vergonya aliena estar col·laborant amb la visió d’una ciutat que depèn dels capricis de la cosa pública sociata en el seu gest recentralitzador i bilingüe i essent partícips d’un relat que es refereix a les bullangues prèvies al 2025 sense citar les consultes per la independència del 2010 ni el referèndum del 2017, unes petites contrarietats (sic) que Amat es despatxa amb desgana, equiparant-les a la ensoñación amb què les resumí un pensador tan “nostre” com el jutge Marchena.

Servidor, que prové de la mateixa escola cultural d’Amat, no s’atreviria a parlar de la ciutat recent sense esmerçar un cert espai a com l’organització popular va encarregar-se de posar un estat en alerta màxima, per molt que els polítics del procés pervertissin tota l’energia que es va crear en aquell moment a la capital. Perquè d’aquelles batalles, per molt que infructuoses, entre democràcia i autoritarisme ha nascut part del món teocràtic del nostre present. Aquesta és la guerra principal de Barcelona, i mentre el discurs cultural oficialista vulgui negligir la lluita emancipadora, haurem de continuar llegint i esmenant els nostres adorables enemics socialistes. No és una feina agradosa, perquè implica cruspir-se molta ferralla, però a casa som d’escoles de pago i estem disposats a fer el que calgui per salvar-nos de tota quanta trampa, per cultureta i documentada que sia.

No serem una comparsa de l’Estat uniformitzador ni permetrem acabar vivint resignats com un espantall de l’extrema dreta per fer la feina bruta al poder. Aquesta és, ara per ara, la nostra disputa. No us preocupeu en excés que, per molt adormits que semblem, acabarem guanyant la guerra. Barcelona ho val.