Aquesta setmana caminava amb la meva filla de 13 anys quan, de sobte, vam veure un anunci de l’Ajuntament de Barcelona. Era un anunci al metro de la ciutat, concretament a la plaça de Catalunya, a la línia vermella. En una pantalla hi deia: “Som barcelonins i compartim 300 llengües, 160 nacionalitats i 36 tradicions religioses”. Jo ja l’havia vist a les xarxes socials, però encara no havia tingut l’ocasió de veure’l físicament i he de dir que, en el fons del meu cor, desitjava que fos una notícia fake més en el cosmos de la desinformació. Però l’anunci era ben real i el teníem allà al davant. La meva filla ho va llegir i va dir: “Però què diuen? La llengua de Barcelona és el català”. Ho va dir amb una gran naturalitat, com qui diu que el sol surt durant el dia i la lluna durant la nit. Naturalment li vaig donar la raó, perquè fins i tot una nena de 13 anys veu el disbarat contingut dins d’aquell anunci.
A totes les grans ciutats del món s’hi parlen 300 llengües. No és cap novetat. A París, a Londres, a Roma, a Los Angeles, a Boston, a Bangkok o a Sydney s’hi parlen 300 llengües. A Nova York encara deuen ser-ne més. És el resultat de la globalització i de l’emigració forçada de tanta gent per motius laborals o de qualsevol altra mena. De fet, que en aquestes ciutats s’hi parlin 300 llengües és la conseqüència d’un món deshumanitzat, on un ciutadà de Bangladesh porta sushi en bicicleta a un ciutadà taiwanès a la ciutat de Vancouver. Benvinguts a la globalització proletària i desarrelada, on totes les grans ciutats s’assemblen les unes a les altres en un garbuix digne de la Torre de Babel. Per això no hi veig cap motiu per treure pit, en el fet que a Barcelona s’hi parlin 300 llengües. Al contrari; és fer bandera d’una globalització que comporta, segurament, més problemes que no pas beneficis, per exemple en l'àmbit residencial, climàtic o lingüístic.
Allò que distingeix la nostra capital i la fa excepcional és que és l'única ciutat global on es parla català
Els nostres governants no veuen, o millor dit no volen veure, que allò que diferencia la ciutat de Barcelona davant la resta de grans ciutats del món, allò que cap de les altres pot exhibir, allò que distingeix la nostra capital i la fa excepcional és que és l'única ciutat global on es parla català. Vet aquí el tret diferencial que ens destaca i que ens singularitza. Per contra, una ciutat on es parlen 300 llengües és una ciutat on, en el fons, no se’n parla cap. És un poti-poti de comunitats diferenciades, un reguitzell de compartiments estancs, on cada grup fa vida al marge de la resta. La tecnologia possibilita que un italià que visqui a Barcelona estigui més connectat a la realitat del seu país que no pas a la realitat del lloc on viu. És com quan agafes un taxista pakistanès i tot el trajecte va xerrant amb el seu cosí d’Islamabad. És el bloc on van matar l’altre dia un criminal foraster i cap veí coneixia cap altre veí. Això és la ciutat de les 300 llengües i és la ciutat que jo no vull.
Deia aquella publicitat: “Som barcelonins i compartim 300 llengües.” Doncs no. Jo no comparteixo el xinès, l’anglès, el suec, el guaraní, el rus o l’urdú amb la resta de ciutadans de Barcelona. Jo comparteixo amb tots ells la llengua pròpia de la ciutat, que és el català. Són ells que han de compartir amb mi la llengua del lloc on viuen, i no pas jo que he de compartir 300 llengües diferents a casa meva. En puc aprendre algunes (i de fet en parlo quatre més, a banda del català), però hem de tenir ben clar que són els nouvinguts qui han de compartir la llengua del lloc, i no pas els del lloc que han de compartir la llengua dels nouvinguts. Tan difícil era pensar un anunci amb la frase: “Som barcelonins i compartim el català”? Jo tinc un oncle que viu a Chicago i us asseguro que allà a ningú no li ha passat pel cap dir que el meu tiet comparteix la llengua catalana amb la gent de Chicago. En castellà tenen aquella dita tan famosa que diu “uno es de donde pace, no de donde nace”. Potser dient-ho en castellà ho entenen fins i tot les integrants del Teatro Sin Papeles.