Fa dues setmanes, es va acabar un campionat mundial de futbol que, més enllà del subjecte esportiu, ha estat un èxit econòmic. Rècord històric d’ingressos, que inclouen no només les entrades, la televisió, la publicitat, etcètera, sinó altres conceptes innovadors, com ara vendre trossos de gespa del camp en què es va jugar la final, un detall que he trobat el súmmum de la mercantilització.
A Catalunya, el llarg esdeveniment esportiu, i en particular la participació de la selecció espanyola, ha estat cobert amplíssimament en programes de ràdio i televisió i en els mitjans escrits de més difusió (inclosos els catalans) en unes proporcions i intensitat fins ara desconegudes. Personalment, esperava que s’acabés aviat la competició, una mica tip de tanta omnipresència futbolística al carrer, de tanta fal·lera mediàtica, de tanta samarreta al voltant d’una selecció que ni em va ni em ve, i tota la litúrgia vinculada a onze jugadors disfressats de nació que corren darrere d'una pilota per clavar-la a la porteria del rival. Al final, la cirereta del pastís: la victòria hispana. Pantalles gegants i esclat patriòtic amb imatges que parlen per elles mateixes, des de la demostració de Rodri torejant amb una bandera espanyola, el cobrellit espanyolista de Rosalía, la imatge de Felip VI aixecant el trofeu aconseguit pels seus súbdits i les multitudinàries celebracions d’afirmació nacional, tot ben cobert per uns mitjans especialment excitats per la febre rojigualda. Veurem què en queda de tot això i, per sort, el pròxim mundial ara queda a quatre anys vista.
El fet és que l’èxit de la selecció espanyola té algunes coses a veure amb el Barça. El plantejament i l’estil de joc estan inspirats en els d’aquest equip i, a la pràctica, el caràcter de la selecció ve en bona part determinat pel fet que molts dels seus jugadors han sortit de l’escola del Barça, la famosa Masia, o bé juguen en aquest club. Curiosament, el club que aporta més jugadors a la Roja és el mateix que, quan va a molts camps de la lliga espanyola, s’hi ha de sentir el lamentable "P... Barça y p... Cataluña". Però la relació d’odi fàcilment pot donar lloc a l’amor puntual interessat, si és que en treus algun benefici.
Hi ha dos contribuïdors catalans a l’èxit de la Roja. El primer, el fonamental, els jugadors catalans i els del Barça. Entre els convocats n’hi pot haver que tenen una forta identificació amb Espanya i el que representa la selección. Però, siguem pràctics, figurar entre els grans jugadors del moment ha de ser un honor, aconseguir èxits a nivell internacional, una satisfacció, i el fet que augmenti el valor personal en el mercat de fixatges i de la publicitat, una altra satisfacció. Ser un jugador de la Roja és rendible. Res a dir, excepte algunes excentricitats patrioteres. I en el cas d’aquest Mundial, fer notar un contrast entre els catalans que hi han participat respecte als del Mundial de Sud-àfrica del 2010. Si llavors vam veure Puyol i Xavi corrent pel camp amb una bandera catalana, en l’actual, l’única expressió de catalanitat que s’ha vist ha estat la bandera del Dani Olmo... de Terrassa.
Mentre no hi hagi selecció catalana, la primera factoria de jugadors d’Espanya estarà al servei de Madrid
El segon contribuïdor és el mateix Barça. Com a club, té interès en el fet que els seus jugadors figurin entre els millors del món, perquè així se'n reconeix l'escola i l'estil de joc, se'n revaloren els jugadors, se'n reforça la projecció internacional i millora l’atractiu del club als ulls dels millors jugadors del món. Al capdavall, indirectament, augmenta el valor del club.
En aquest context, cal dir que tant els jugadors com el Barça estan obligats, si us plau per força, a posar-se al servei del que diguin des de la selección, la qual té una relació de quasi propietat i de poder que genera una relació extractiva. Aquest fet està en sintonia amb la relació política i econòmica de l’Estat amb Catalunya. Ja té trons que l’èxit esportiu espanyol i la parafernàlia nacionalista que arrossega siguin deguts, en una part considerable, a un club català. Uns inverteixen (el Barça, la Masia) i altres s’aprofiten de les seves inversions.
L’adhesió que ha aconseguit generar la Roja a Catalunya s’ha alimentat dels incondicionals, més una fornada de població de catalanistes i barcelonistes que s’hi ha afegit. El primer factor explicatiu d’això, i més important, sembla que ha estat l’àmplia presència de catalans i del Barça a la Roja, però hi pot haver més raons que expliquin el fenomen, com ara el creixent pes que tenen els valors esportius i d’entreteniment respecte als valors polítics. El que compta és l’èxit esportiu d’aquells jugadors amb els quals t’identifiques (en aquest cas, del Barça i catalans), encara que entri en contradicció amb el teu sentiment nacional.
En una línia complementària a l’anterior, al país es pot haver produït una reducció del rebuig a la Roja, molt probablement a causa dels fracassos polítics de l’independentisme del 2017 ençà i a l’auge de forces polítiques pròximes a l’espanyolisme; segurament, el gran canvi demogràfic associat a l’onada immigratòria també ha afavorit una identificació social més forta amb la Roja; el relleu generacional en la societat catalana, amb la devaluació d’elements culturals crítics, com ara la llengua, també hi pot haver ajudat; finalment, una certa atracció del vencedor pot haver fet decantar preferències.
Tanmateix, el factor que probablement és més determinant no és pas la presència de la Roja, sinó l’absència d’una selecció catalana que competeixi internacionalment. Una absència que fa que molta gent d’aquí i de nouvinguts es decanti per la selecció que considera més propera i li doni suport. No tinc cap dubte que una selecció catalana de futbol (extensible a molts altres esports) hauria fet un paper molt digne en aquest Mundial. En aquest supòsit, probablement Espanya no hauria tingut l’èxit que ha tingut. Però això és, lamentablement, ciència-ficció, de manera que, mentre no arriba, la primera factoria de jugadors d’Espanya està al servei de Madrid.