El senyor que durant anys seia davant meu al Camp Nou, a la segona meitat dels anys noranta, sovint tornava a embolicar amb paper de plata l'entrepà de truita just quan estava a punt de començar a cruspir-se'l. "Aquests malparits m'han pres les ganes de sopar!", remugava després que Busquets pare, Vitor Baía o Hesp haguessin encaixat un gol calamitós. L'home tenia les galtes vermelles com un pebrot escalivat i unes orelles grosses com dues sabates velles del número 46. El que més em fascinava a mi, però, era que un gol en contra li anul·lés la gana. En aquells temps encara no em sonaven els noms de Bobby Sands o De Juana Chaos, per tant les úniques vagues de fam que vaig conèixer de petit eren aquelles i les del meu avi, que quan miràvem partits per la tele, a casa, també amenaçava amb no sopar. Allò seu era més aviat un intent fallit de dejuni intermitent, però, ja que a mitjanit acabava menjant-se sempre un iogurt després que la meva àvia li recriminés que 'no fes el nen petit'.

Va venir-me tot això al cap l'altre dia, a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, davant l'enigma de per què la majoria d'escriptors, quan escriuen sobre futbol, acaben parlant de la infantesa i del seu pare. La pregunta la va fer el novel·lista Jordi Puntí durant la presentació d'El descuento (Panenka Libros, 2024), un recull de cent contes literaris amb el futbol com a eix vertebrador i en el que un servidor ha tingut la sort de participar. Formar-ne part ha estat un honor immens, sobretot perquè ser coautor d'un llibre amb Enrique Vila-Matas i Sergi Pàmies és també motiu suficient d'anar pel món dient que ara ja em puc morir. La frase, hiperbòlica com ben poques, la va dir cridant el mateix senyor de les orelles immenses mentre s'abraçava amb el meu pare, en ple èxtasi col·lectiu, després que Rivaldo marqués de xilena a l'últim minut en aquell partit contra el València l'any 2001. Jo tenia dotze anys i aquella imatge de dos homes embussats gairebé petonejant-se gràcies a un gol és un dels últims records que tinc de la meva infantesa, potser perquè aquell gol va ser l'última gran epopeia que vaig viure abans de començar a ser un adult amb cos de mocós.

El futbol és l'únic territori vital en què les hipèrboles, per sort, es mantenen en un elevadíssim grau d'exageració a partir dels catorze anys, que és quan més o menys la majoria dels mortals descobrim que la vida no és aquell fabulós conte de ciència-ficció en el que hem estat protagonistes fins aleshores, sinó més aviat una novel·leta realista amb dos o tres capítols inicials interessantíssims i una davallada posterior més avorrida que una etapa del Tour sense ports de muntanya. Assegut al costat de Puntí hi havia Marcel Beltran, l'home amb més estil per escriure de futbol a Catalunya i editor del llibre. Segons va explicar, en més de la meitat dels contes hi apareix una figura paterna i que vuitanta-set dels cent textos tenien la infantesa com a lloc comú. Un bon exemple d'això és el relat que firma el guionista Manel Vidal, amb Eric Cantona aixecant-se el coll de la camisa en aquell tremendíssim anunci de Nike en què el Bé jugava contra el Mal al Colosseu de Roma. "Aquell spot de tele és un dels mites que més em van impactar quan era petit", va dir un dels creadors de La Sotana mentre tots tres, per uns instants, parlaven asseguts dalt la tarima com el que som quan parlem de futbol: nens petits amb cos d'un home gran.

En un dels versos més magnífics del poema In memoriam, Gabriel Ferrater va dir que "als catorze anys/ hem de mudar de primera persona:/ ja ens estreny el plural", que és la manera més meravellosa d'explicar que madurar és edificar-se una identitat pròpia, deixar de ser allò que els altres -pares, familiars, mestres- diuen que som i començar a ser el que desitgem ser. L'edat en què ja no ens vestim com vol la mama, ja tenim criteri propi per anar sols a cal barber i ja no llegim els llibres que els altres volen que llegim, sinó els que nosaltres, tot solets, anem a buscar a la biblioteca. L'adolescència és adonar-se que som un individu, en singular, i desitjar desprendre'ns de totes aquelles coses que ens lliguen a un plural col·lectiu. De totes elles, però, el futbol i els colors d'un equip són l'únic element en què no ens estreny el plural, potser perquè el futbol, d'ençà que aprenem quasi a caminar, és capaç de brindar-nos les primeres grans alegries, però també, pel mateix amor, els primers instants de dolor davant els quals no podem fer res. 

De petits, en general, plorem si perdem en un joc, si suspenem un examen o si la nostra mare s'enfada amb nosaltres per una malifeta, però sempre sabem que som partíceps d'aquell fracàs. Podem demanar perdó i arreglar-ho, o estudiar més, o entrenar millor. No és fins més endavant quan la vida ens obliga a afrontar el desconsol per allò irreversible i que no depèn de nosaltres: una ruptura amorosa, una injustícia laboral o, sobretot, la mort d'algú proper. Fer-se gran és aprendre a lidiar amb els mastegots davant els quals no podem fer res, ja que són superiors a nosaltres, per això d'adults hi ha tants escriptors que continuem lligant el futbol a la nostàlgia d'aquells temps amb els sentiments a flor de pell per primer cop. Perquè el primer plor, com després el primer petó, mai no s'oblida. Jo encara era massa petit per ser conscient què volia dir perdre 4-0 una final de Copa d'Europa contra el Milan, per exemple, però sí que vaig bramar com un marrec després de perdre la lliga de Ronaldo a camp de l'Hércules, quan ja havia après a multiplicar. Per primera vegada a la vida, alguna cosa no sortia bé però jo no podia fer-hi res per corregir-la. Ni, sobretot, per expiar-la.

Només podia abraçar al meu pare, com a molt. O potser escoltar al meu avi mentre intentava donar-hi una explicació. O senzillament adormir-me abraçat a la meva àvia, enfurismada amb Bobby Robson, com qui busca un consol. En definitiva, només podia aprendre a batallar amb la frustració igual com després, amb els anys, he après a mastegar les bufetades del destí davant les quals no hi ha més remei que resignar-se amb dolor. Potser per això el dia que va morir el meu pare i em van demanar un text per l'esquela, l'última cosa que dsitjava era pensar en versos i l'únic poema que volia fer eren les coordenades del lloc on més feliç vaig ser amb ell: seient 1, fila 12, boca 247, porta 102 del Gol Nord del vell Camp Nou. Finalment no ho vaig escriure, però. Tampoc no vaig tenir esma de menjar res durant moltes hores, com aquell veí de seient que tornava a embolicar l'entrepà després d'un disgust, potser perquè té raó Albert Forns en aquell poema seu molt breu que no parla del Barça, però sí de la vida: "l'amor serà estomacal o no serà", diu. Sens dubte, una veritat infinitament més realista que aquest article hiperbòlic digne d'algú que considera, també, que el futbol serà literari o no serà.