Lionel Messi ha decidit fitxar per l’Inter Miami per dos motius, perquè vol tornar a liderar la selecció argentina a la Copa Amèrica, que l’any que ve es disputa als Estats Units, i perquè vol estar segur que li paguin el sou, la qual cosa al Barça no estava del tot garantida.

El sou li pagaran segur perquè els amos del Club Internacional de Fútbol Miami, que és així com es diu, en castellà, són els fills del patriarca cubà Jorge Mas Canosa, poderós magnat de la indústria de les telecomunicacions, referent al mercat de Wall Street i líder principalíssim del lobby anticastrista de Florida (va ser Mas Canosa qui va connectar José María Aznar amb la família Bush, primer amb Jeff, governador de Florida, i després amb George W. amb qui va decidir anar a la guerra i al desastre).

Els contraris a la societat anònima temen que els socis perdin el dret a decidir quan només han decidit pagar o deixar de pagar la quota d’abonament

Ho sabia tothom i era profecia que Messi no podia tornar al Barça si no venia a jugar de franc, però el culebrot, en el final de Lliga més ensopit que es recorda, anava bé a tothom i, especialment, als mitjans, que han d’omplir paper, minuts de ràdio i de televisió i recaptar clics. No cal dubtar que l’equip de Jan Laporta ha intentat el retorn de Messi per si sonava la flauta. És probable que el president hauria estat disposat a vendre jugadors i rebaixar sous perquè tornés el crac argentí, però això ha estat el mateix Messi qui ho ha descartat per insostenible. Com seria l’acollida de Messi al vestidor si perquè tornés s’havien de sacrificar tots per ell.

L’interès del Barça per la tornada de Messi s’entenia com la salvació per a una temporada que es presenta com el gran desafiament previ a la previsible conversió de la institució en societat anònima. Amb Messi al terreny de joc, els socis que ja han dit que no pensen pujar a Montjuïc potser s’ho haurien repensat. El marxandatge i la venda de samarretes tornaria a funcionar, hi hauria més patrocinis i més ben pagats... Sense Messi tot és una altra història. Jugar a Montjuïc ha estat rebut pels abonats com si els haguessin estripat el carnet. El primer equip del Barça masculí no jugarà en camp propi. Per les raons financeres conegudes, el Barça no podrà tenir una plantilla prou competitiva per rendibilitzar una presència destacada a la Champions. Com a màxim es podrà tapar algun forat al mercat de veterans. Tothom està content per haver guanyat la Lliga, però tothom n’és conscient que ha estat amb un nivell de joc mediocre i que la sort dura el que dura. I en aquestes circumstàncies, l’entitat Futbol Club Barcelona, que genera pèrdues en totes les seves seccions, tret del primer equip del futbol femení, ha de gestionar un deute de 1.500 milions al mateix temps que s’ha d’hipotecar per invertir 1.500 milions més en la reconstrucció de l’Estadi i l’Espai Barça. I tot això, pendents de què diu la UEFA pel cas Negreira, un torpede contra el prestigi de l’entitat.

Amb un president-propietari que arrisqui el seu patrimoni i no el dels socis no s’hauria fitxat Chygrynskiy,  Coutinho... ni probablement Negreira

Com és possible que una institució del prestigi i la solvència del Barça, que fa quatre dies no només guanyava, sinó que enlluernava i havia esdevingut un referent esportiu universal, es trobi ara ensorrada en l’oprobi? Això ha estat possible perquè en l’època de vaques grasses, però també abans i també després, es van fer càrrec de la institució uns directius que no és que fossin incompetents, que segurament ho eren, és que gestionaven un patrimoni que no era seu i si s’equivocaven o malbarataven no suposava cap risc per al seu patrimoni personal. I per un altre motiu.  L’any 1973 el Barça va fitxar Johan Cruyff per 60 milions de pessetes, l’equivalent a 360.000 euros. 44 anys després, el Barça va fitxar Phillipe Coutinho pel que va costar Cruyff multiplicat per 444. O sia, 160 milions d’euros. La irrupció dels drets televisius va multiplicar desorbitadament les quantitats que movia el negoci del futbol. Com sol passar, l’apoteosi barroca del diner va atraure tota mena de voltors que viuen de la FIFA i de la UEFA i de les Lligues, de les federacions, dels clubs, dels àrbitres, dels traspassos, de les comissions dels traspassos, de l’assessorament de fitxatges, dels patrocinis i de tota mena d’intermediaris que pul·lulen amb l’avidesa dels ludòpates al casino. Sense anar més lluny, és obvi que el cas Negreira va ser una presa de pèl al club, sotmès al pagament d’una mena de xantatge amb el qual algú de dins va col·laborar gens desinteressadament assumint la intermediació.

Es pot ser Més que un Club o es pot ser un gran equip com el City, el PSG o l’Inter de Milà

Els abusos es van prodigar arreu fins que no hi va haver més remei que forçar la reconversió dels clubs en societats anònimes per assegurar la responsabilitat dels directius. En el moment en què el president és propietari, s'hi juga els seus calés i anirà més amb compte a l’hora de prendre decisions. Hauria pagat el president Bartomeu 160 milions per un jugador si els havia d’arriscar de la seva pròpia butxaca o ho va fer amb els diners dels socis perquè els socis no li tinguessin en compte la pèrdua de Neymar a l’hora de votar? La conversió del Barça en societat anònima ha esdevingut un tabú, quan són societats anònimes els grans equips europeus, des del Manchester City al París Saint-Germain, passant per l’Inter de Milà. Els contraris ho rebutgen com si suposes la pèrdua automàtica dels valors de l’entitat, quan ha estat la manca de valors d’alguns dirigents el que ha portat el desastre. Segurament, la irrupció d’un propietari al capdavant de l’entitat faria trontollar la llegenda del Més que un Club i potser ja va sent hora de ser només un gran club. Quan la dictadura, tenia un sentit, però després el Més que un Club no ha passat de ser una versió del regionalisme còmplice de la banalització del conflicte polític català a base reduir-lo a una rivalitat esportiva. I a més, ara aquesta funció la fa millor que millor el Girona. També és cert que la prioritat d’un propietari sempre serà el benefici del negoci. No fitxaria mai a Chygrynskiy, però podria perdre l’interès amb les seccions dels altres esports, bàsquet, handbol, hoquei... que, sense generar beneficis, correrien el risc de desaparèixer, la qual cosa voldria dir que sense el monopoli, la Penya, l'Handbol Granollers o el Voltregà tornarien a liderar la representació catalana tant plural com és.

Quan entitats com ara JP Morgan, Goldman Sachs o Mitsubishi UFJ Financial et presten 1.500 milions, el dret a decidir què es fa amb aquests calers també està hipotecat

Amb tot, el gran argument contrari al fet que el Barça esdevingui societat anònima és que els socis perdran la propietat i el seu dret a decidir. La realitat és que els socis no han decidit mai res més que pagar la seva quota. L’opacitat ha estat una característica del funcionament dels clubs de futbol. I en el cas del Barça, ara mateix, ni el president té dret a decidir. Quan entitats com ara JPMorgan, Goldman Sachs o Mitsubishi UFJ Financial et presten 1.500 milions, el dret a decidir què es fa amb aquests calés també està hipotecat.