Fa pocs dies, en una vella entrevista, vaig llegir una d’aquelles afirmacions de Salvador Dalí que darrere la fesomia d’una frase simple contenen, en realitat, una veritat universal. “L’únic motor de qualsevol creació és la voluntat de jugar”, deia el pintor. Immediatament després no vaig pensar en cap quadre surrealista, però, sinó en aquest 'Baby Barça' de Lamine Yamal, potser perquè un equip només és capaç de remuntar qualsevol partit quan no és conscient del sentit de la paraula impossible. És a dir, quan competeix amb la inconsciència virginal de qui no té por de res i afronta cada repte amb la disbauxa de qui marca golassos a l’hora del pati amb un entrepà embolicat amb paper de plata a la mà.

Hi ha alguna cosa elèctrica i anàrquica en tot allò que fem quan som joves, potser perquè als disset anys encara no ens hem deixat esclafar per la llosa de la vida adulta, amb els seus equilibris, les seves responsabilitats i, és clar, les seves penes i alegries. És allò de “que la vida iba en serio, uno empieza a comprenderlo más tarde” que va escriure Jaime Gil de Biedma, un altre per a qui la poesia no va deixar mai de ser un divertimento amb el qual jugar durant les hores d’avorriment administratiu en un despatx noble de Tabacos de Filipinas. Si la infantesa és la pàtria que mai no s’oblida és per això: perquè és un univers sense límits, ja que res no guarda versemblança amb el món real.

Tampoc el Barça és ben bé el mateix que Catalunya, però en un país ocupat com el nostre, cíclicament acaba sent l’única cosa sòlida que aguanta la volatilitat que tenen les nacions sense estat. Ha estat aquesta manera infantil de jugar la que ha provocat que es tornin a veure banderes als balcons després d’una pila d’anys, de fet. No són estelades, sinó banderes blaugranes, però ja sabem que volen dir poc o molt el mateix, ja que si alguna cosa ens està demostrant partit rere partit aquest ‘Dream Teen’ blaugrana és que una tropa de nanos desacomplexats poden capgirar el coratge de tot un club desolat i un país deprimit. I aconseguir-ho, a més, sense recórrer al gastadíssim poema de Miquel Martí i Pol —clarament infectat pel virus del processisme—, sinó fent-nos creure d'una altra manera que sí, que tot és possible i només depèn de nosaltres fer-ho realitat. Com en un joc.

Jugar és tan innocent com necessari, ja que és amb esperit juganer quan seduïm millor i quan connectem amb els altres. En definitiva, quan no generem mandra, sinó atracció, atès que ningú al món vol renunciar a una bona aventura. De petits creiem trepitjar la lluna quan ens disfressem d’astronautes per Carnestoltes i fins i tot ens sentim els amos del poble quan guanyem una partida de ‘polis i cacos’, però un dia entenem que allò no és real. La mort de la innocència, però, no és la fi de les quimeres. Quan ens fem grans, malgrat ja no mesurar un metre trenta, tenir una targeta de crèdit a la butxaca i records al cementiri, continua sent el joc i la voluntat de jugar allò que ens fa vibrar irracionalment amb la vida, i és a partir del joc quan inventem de millor forma allò que encara no és real.

Per tant, qui sap si tenia raó Vázquez Montalbán quan va dir aquella famosa frase. Més que “l’exèrcit desarmat de Catalunya”, però, potser el Barça és l’arma simbòlica més poderosa dels catalans: la que transforma la fragilitat en orgull i el desànim en coratge, ja que quan aquest equip guanya, sembla que el país respira diferent. Com si de sobte ens alliberéssim del plany i ens atrevíssim a imaginar novament. I és aleshores quan el país creix: no pas des dels despatxos, sinó des dels marges, des del talent i la gosadia dels qui encara creuen que la creativitat i el joc poden ser una manera seriosa de canviar les coses. Aquesta és, crec, la gran lliçó del 'Baby Barça'. Ara només falta, és clar, que aquells que fa temps que van deixar de jugar —però no de manar— entenguin que la seva partida s’ha acabat, però que al darrere hi ha una pila de gent jove disposada a deixar clar, molt clar, que el joc continua.