Crec que val la pena valorar el que ha suposat enguany el Barça per a l’estat d’ànim col·lectiu en un moment en què al país semblava que res no funcionava bé. El més interessant ha estat que, quan menys ens ho esperàvem, ens ha despertat l’instint de superació, el no rendir-se mai i l’esperit de remuntada que han imposat uns adolescents, capaços de traslladar als veterans un singular esperit de lluita, la confiança en les pròpies forces i, per descomptat, el coratge de la voluntat de vèncer, una autèntica lliçó per al conjunt del país.

Abans de continuar i per ser honest em disculparan una confessió personal que crec necessària. No soc cap hooligan blaugrana. Quan tenia sis anys, el meu cosí Joanfran em va regalar una insígnia perquè em fes de l’Espanyol. Com el meu germà gran era del Barça, vaig voler marcar la diferència amb l’hereu i vaig acceptar aquell escut com un acte de rebel·lia. Després, ja adolescent, com tots els amics eren del Barça, no vaig tenir més remei que afegir-me a la colla, sobretot perquè després el postpartit, que era el més divertit, el fèiem al bar Neutral del carrer Calvet, on feien uns entrepans bons i voluminosos. I tot i que anàvem al Camp Nou i tots cridàvem visca el Barça, jo, per fer la guitza als col·legues, em reivindicava després com a perico. Sempre he preferit l’heterodòxia a l’ortodòxia. Tanmateix, anar al Camp Nou o seguir els partits per la televisió va esdevenir una activitat cada cop més freqüent des de la incorporació de Johan Cruyff i ja no parlem de quan el va dirigir Pep Guardiola, una afició que amb el temps he encomanat a fills i trasllado als nets, protagonistes blaugrana del meu fons de pantalla.

Amb tot, sempre he valorat la funció de l’Espanyol com un convenient antídot al monopoli sentimental que ha representat el Barça a Catalunya. De fet, l’Espanyol no existiria sense el Barça. És, de fet, l’anti Barça. El nom de l’Espanyol també el sap tothom i és inevitable que s’hi apuntin els abanderats de la rojigualda més ressentits, que solen significar-se amb les formes més energúmenes. Però també cal dir que no són tots. Bona part de l’afició blanc-i-blava és bona gent. Alguns se senten tan catalanistes com el que més i d’altres ho defensen també com una actitud rebel davant la vida. I cal valorar la feina catalanitzadora del club que han fet els germans Sánchez-Llibre.

Ves quina cosa, sota el franquisme l’Espanyol era l’equip del Governador Civil i ara l’Espanyol és l’equip del president de la Generalitat, Salvador Illa; del diputat Rufián... però també del dirigent de Junts, Jordi Turull, mentre el president exiliat, Carles Puigdemont, mai no amaga mai el seu orgull gironí i la seva distància emocional respecte al món de Can Fanga. També han exercit d’antídot al monopoli blaugrana la Penya de Badalona a l’àmbit del bàsquet; el Granollers, a l'handbol, o el Reus i el Voltregà a l’hoquei.

Certament, el futbol només és un joc de pilota, però els jovenets de la Masia l’han convertit en un bonic espectacle amb efectes antidepressius. Quan més ho necessitàvem, individualment o col·lectiva, el Barça ha funcionat com un refugi de passió, d’autoestima, d’alegria i d’esperança

La tesi que el Barça és més que un club ve sobretot del franquisme, quan el suport a l’equip blaugrana era l'única expressió mig tolerada de complicitat catalanista. Després, segons qui era el president, el català i el catalanisme ha estat més o menys practicat. Sovint s’ha utilitzat i s’utilitza el Barça per reduir el conflicte nacional a una mera rivalitat futbolística, una manera de trivialitzar la reivindicació nacional. No pocs dirigents polítics i empresarials ha dissimulat el seu espanyolisme polític radical amb un barcelonisme força folklòric. En aquest sentit, Joan Laporta és l’únic que s’ha declarat obertament independentista, ha actuat en conseqüència i els seus adversaris també.

Tanmateix, d’ençà del procés sobiranista el Barça ha passat a formar part de les institucions sospitoses i enemigues de l’Estat, però no pas per decisió pròpia. En el passat eren els catalans els que s’estimaven el Barça perquè era més que un club; ara, en canvi, són organismes públics i federatius espanyols els que expressen de diverses maneres el seu odi a l’entitat blaugrana com si es tractés d’un enemic del sistema, la qual cosa ha engrescat encara més la passió blaugrana.

D’un temps ençà, tot en el Barça ha estat una carrera d’obstacles, des de les finances fins als jugadors, passant pels àrbitres. No cal ser paranoic, no tot és una conspiració, perquè els errors dels qui van dirigir el club en èpoques de vaques grasses són prou coneguts, però el que aquesta temporada s’ha posat més en evidència és que també en l’àmbit esportiu els organismes, la Federació, la Lliga, el Comité d’Àrbitres conformen en conjunt un Règim. Un Règim dirigit sistemàticament per persones vinculades al Real Madrid. És la secció esportiva del sistema polític que funciona impunement amb clavegueres, guerra bruta, policia patriòtica i justícia partidària. I aquest any el Barça ha aconseguit fer-ho evident davant el món sencer.

Mirant enrere, la temporada va començar amb poc interès, sabent com s’havia reforçat el Madrid, però també per l’efecte d’haver de jugar en un estadi que no era el propi i que és al cim d’una muntanya d’accés complicat. A més els problemes financers del club impedien incorporar nous jugadors. Tanmateix, l’equip va començar guanyant al Madrid la Supercopa, el joc dels joves impressionava, les noies del femení, també cal dir-ho, aixecaven el prestigi internacional de l’entitat i un dia per Pedri, l’altre per Lamine, els partits del Barça han esdevingut una cita principal de la setmana. No hi ha hagut setmana més avorrida que quan la Lliga s’atura perquè juguin les seleccions.

De Gaza i d’Ucraïna només ens arriben notícies angoixants i vergonyoses per a la Unió Europea. Donald Trump s’ha proposat encarir-nos la vida i fotre’ns els estalvis. La política espanyola és un continu pim-pam-pum sense solta ni volta, i la política catalana no interessa ningú. I de sobte ens quedem tots a les fosques, sense saber per què.... Certament, el futbol només és un joc de pilota, però els jovenets de la Masia l’han convertit en un bonic espectacle amb efectes antidepressius. Quan més ho necessitàvem, individualment i col·lectiva, el Barça ha funcionat com un refugi d’autoestima, de passió, d’esperança i d’alegria al qual només podem estar agraïts. Així que visca el Barça i visca Catalunya.