Tenim dos fets objectivament clars: que l’Estat és hostil envers Catalunya i que els catalans no troben la manera de contrarestar cap de les ofensives polítiques, judicials, econòmiques i culturals que l’Estat porta a terme per neutralitzar la voluntat de ser dels catalans.

Els organismes que vetllen per mantenir l’statu quo polític espanyol de sempre, des del ministeri de Defensa, inclòs el CNI, fins al ministeri de l’Interior, treballen prioritàriament per dissuadir les ànsies sobiranistes d’una part de la societat catalana amb tàctiques repressives. I no se n'amaguen. El poder judicial actua amb criteris colonials per ofegar les expressions polítiques sobiranistes i alterar el funcionament cultural i lingüístic del país. I l’Administració general de l’Estat gestiona els recursos discriminadament per impedir que el progrés econòmic de Catalunya esdevingui un incentiu per a l’emancipació nacional.

L’Administració general de l’Estat gestiona els recursos discriminadament per impedir que el progrés econòmic de Catalunya esdevingui un incentiu per a l’emancipació nacional

L’escàndol de l’espionatge massiu i la versió que ha donat el Govern espanyol confirma que el plantejament hostil respecte dels catalans es manté absolutament justificat. S’ha rellevat la directora del CNI per l’espionatge de què ha estat objecte el president del Gobierno, però la ministra de Defensa s’ha refermat en el fet que l’espionatge als dirigents de partits independentistes i als advocats de presos i exiliats forma part i, per tant, continuarà formant part del seu modus operandi. Els tribunals continuen implacables aplicant una perversa interpretació de les lleis contra qualsevol referent sobiranista, sigui un alt dirigent polític, sigui un jove activista. I, a més, practiquen l’apropiació indeguda de competències que no són seves per impedir que les noves generacions aprenguin la llengua pròpia del país, com ha quedat palès aquesta setmana imposant criteris lingüístics que els especialistes consideren antipedagògics. I l’administració general continua retallant les inversions en infraestructures a Catalunya, mentre els trens de rodalia s’espatllen cada setmana, es cancel·la l’ampliació de l’aeroport amb excuses de mal pagador, i s’incentiva els inversors estrangers que volen instal·lar-se a Catalunya —fàbrica de bateries— a fer-ho en altres comunitats més ben subvencionades.

Malgrat tots aquests obstacles, Catalunya lidera un any més el rànquing de sol·licitud de patents a Espanya, un dels indicadors principals del dinamisme innovador d'un territori. Segons dades de l'Oficina Europea de Patents, Catalunya va registrar un total de 653 sol·licituds el 2021, un 33% més que l'any anterior. Madrid, amb tot el suport estatal, registra bastant menys, 381. Les startups catalanes baten el seu propi rècord d'atracció d'inversió el 2021. La xifra va ser de 1.479 milions d'euros, un 65% superior a la del 2018, que havia estat el millor any fins aleshores. El Financial Times torna a reconèixer Catalunya com la millor regió per invertir al sud d’Europa. La publicació ha tingut en compte criteris com la connectivitat, el clima de negocis, el potencial econòmic, l’estratègia de captació d’inversions estrangeres o el capital humà i l’estil de vida. I per acabar-ho d’adobar el diari The Telegraph ha declarat Barcelona com “la millor ciutat del món”, per sobre de Sidney i Ciutat del Cap.

Si alguna cosa identifica Catalunya ha estat la seva resiliència, la capacitat d’adaptar-se a l’adversitat, a base de no haver de dependre de l’Estat i és la única manera que a la llarga permetrà els catalans escapolir-se progressivament de l’hostilitat

Si alguna cosa identifica Catalunya ha estat la seva resiliència, la capacitat d’adaptar-se a l’adversitat, i això al llarg del temps ha impulsat les empreses catalanes a buscar-se la vida sense el suport del BOE, a diferència dels assidus a la llotja del Bernabeu. I aquesta estratègia, que en el fons consisteix a dependre més de fora que no pas de dins de l’Estat és la única que a la llarga permetrà als catalans escapolir-se de l’hostilitat de l’Estat. I en aquest aspecte, la tecnologia ha de ser l’aliat imprescindible que augmentarà les possibilitats d’emancipació. Afortunadament, Catalunya disposa a arreu del món especialistes i científics amb bona predisposició com ho han demostrat recentment des d'Elies Campos i Jordi Baylina fins a Oriol Mitjà, per citar només tres que ara s’han donat a conèixer. N’hi ha molts més, gràcies en bona part a les polítiques endegades per l’Andreu Mas-Colell.

Quan l’Estat passa a l’ofensiva, els representants autodefinits com a independentistes solen pronunciar frases altisonants, amb gesticulacions d’indignació, i crides a la confrontació amb l’Estat que al cap de les hores s’han d’empassar i queden en res. Això és així perquè Catalunya no té cap instrument coercitiu per doblegar l’Estat i en canvi, l’Estat els té tots, militars, policials, judicials, etc. Com escrivia fa milers d’anys Sun Tzu a L’Art de la Guerra, no s’ha d’iniciar una batalla sense la garantia de poder guanyar-la, i menys plantejar-la en el terreny que li és propici a l’adversari. Catalunya no té exèrcit. Ni pot, ni vol tenir-lo. Tenint en compte la correlació de forces, tampoc els catalans estan encara en condicions de fer un tancament de caixes exitós (vaga fiscal), ni semblen gaire disposats a arriscar el patrimoni per desobeir els tribunals. L’Estat és més fort i no té sentit fotre’s de cap contra una paret. L’episodi bíblic de David i Goliat és l’exemple de l’èxit de la intel·ligència sobre la força. Amb la força bruta, el hardware, guanya Goliat, però David guanya contra pronòstic amb intel·ligència, fent servir una tècnica diferent, un software. Des d’aquest punt de vista, Catalunya necessita estendre el software que li permeti conquerir espais de sobirania suficient com per ignorar l’hostilitat de l’Estat.

Un cas paradigmàtic és el del català a l’escola. El conflicte té òbviament el seu origen en l’animadversió de les institucions de l’Estat respecte a la identitat catalana, però el problema s’ha agreujat per la incompetència dels governants catalans. Que la justícia espanyola està delerosa per aplicar el seu criteri colonial és un factor constant del problema, així que per resoldre’l s’ha de tenir en compte des d’un bon principi, i actuar partint de la base que aprofitaran qualsevol escletxa per intervenir. Es tracta d’evitar-ho i el que s’ha fet ha estat posar en safata la intervenció dels diferents tribunals. Ja es va fer amb l’Estatut. S’havia consolidat el concepte de llengua pròpia, però uns polítics miops van voler fer-se els valents i apuntar-se medalles afegint que la llengua catalana a l’escola tindria un ús “preferent”. Doncs aquí s’hi va agafar el tribunal per deixar les coses pitjor del que estaven abans. Això del 25 % d’ara s’arrossega per la incompetència dels negociadors d’Esquerra Republicana que ni se’ls va passar pel cap reclamar al Govern Sánchez la retirada del recurs presentat pel Govern del PP, però un cop es va trobar la fórmula per desjudicialitzar el cas, el software que va idear Irene Rigau, aquest cop van ser els dirigents de Junts per Catalunya que es van fer els milhomes i un enorme embolic per acabar fent el pitjor dels ridículs. S’ha perdut el temps i ara tot serà molt més difícil. Gairebé només queda confiar en el software que apliquin pel seu compte mestres i professors.

En l’àmbit empresarial tot és encara més clar. Grífols és una multinacional catalana que té la seu a Parets del Vallès però actua sobiranament a Europa i Amèrica. Wallbox, l’empresa fundada per Eduard Castañeda y Enric Asunción, ja lidera el mercat americà de carregadors per a cotxes elèctrics. Les startups que sorgeixen de la Universitat Politècnica les posen en marxa acadèmics que estan pendents del que es ventila a Boston i no pas a Madrid, que els resulta tan alié com Ouagadougou.

Puigneró va parlar de República Digital. Les primeres reaccions a aquestes iniciatives van ser de befa i brometa per part dels ignorants, però molt seriosament s’ho va prendre el Govern espanyol

 Sovint es critica el Govern de la Generalitat sobretot per la inacció i no pas sense raó, però també és just destacar algun encert. Qui té més clar que ningú que el futur de Catalunya passa per la tecnologia, com ha fet Estònia, és el vicepresident Jordi Puigneró. Va posar en òrbita el nanosatèl·lit Enxaneta, ha creat el Centre Blockchain en col·laboració amb la Cambra de Comerç, va presentar el projecte d’identitat digital autosobirana, ha endegat el metavers per impulsar la llengua i la cultura catalanes en el món virtual, i Puigneró va parlar de República Digital. Les primeres reaccions a aquestes iniciatives van ser de befa i brometa per part dels ignorants, però molt seriosament s’ho va prendre el Govern espanyol, que ràpidament va prohibir al Govern català treballar des de servidors ubicats fora de la Unió Europea. Tanmateix alguns experts asseguren que la tecnologia blockchain, que és la que ha donat lloc a les criptomonedes, avança irreversiblement perquè els ciutadans s’autoorganitzin sense tenir en compte els Estats. Dit d’una altra manera, Catalunya no ha d’enfrontar-se a l’Estat, sinó que l’ha de superar. També és cert que per a això es necessita gent molt preparada, i que marxin els millors, com ha passat amb l’Elsa Artadi, no és un bon indici. En tot cas, guanyant espais de sobirania, un per un, ni que sigui al món virtual, sense escarafalls ni fatxenderies, fent més i vociferant menys, és com podria tombar l’estaca. Costarà i trigarà molt, però tampoc no es coneix cap altra alternativa factible.