Certament, reivindicar la independència de Catalunya i reclamar al mateix temps un bon tracte del govern espanyol i les institucions de l’Estat és molt ingenu. És tant com confiar en la bona voluntat del dèspota. Els líders independentistes lamenten i denuncien l’espionatge, els abusos judicials, la persecució i la repressió política, la bel·ligerància cultural i la discriminació pressupostària, però aquests laments són celebrats arreu d’Espanya com a victòries de l’Estat envers la dissidència catalana. M’ho deia no fa gaire un col·lega espanyol amb un toc de sinceritat: "¿Cómo os van a dar nada si os queréis ir?" I jo li vaig respondre que molts catalans que no volen marxar d’Espanya també estan patint les conseqüències. El desastre de Rodalies, l’infrafinançament de la sanitat o el dèficit d’infraestructures perjudica indiscriminadament els ciutadans de Catalunya, pensin com pensin, parlin com parlin i hagin nascut a Ripoll, a Cornellà, a Tànger o a Santa Cruz de la Sierra.

L’ofensiva, doncs, no és només antiindependentista. Des de posicions contràries a l’independentisme s’acusa sovint el Govern de la Generalitat de governar només per a la meitat dels catalans. Podria dir-se també que el Govern de l’Estat governa contra els independentistes i de retruc contra tots els catalans. Amb el pretext del procés sobiranista, l’Estat va desfermar una autèntica ofensiva i davant la feblesa de la resposta catalana l’atac ha evolucionat in crescendo en tots els àmbits, econòmic i financer, industrial, empresarial, cultural i, per descomptat, policial i judicial. Tot fa pensar que l’Estat està aplicant d’una manera més subtil aquella tesi mal atribuïda al general Espartero, segons la qual calia bombardejar Barcelona cada 50 anys. No hi ha iniciativa espanyola que no impliqui un abús o un perjudici a l’economia, a les infraestructures, a les empreses o a la cultura del Principat. La llista és llarga i augmenta cada dia: pressupostos, inversions, llei de l’audiovisual... fins i tot amb una crueltat que sembla no tenir límit es pretén acusar persones tan honorables, competents i eficients com la Dra. Carmen Cabezas i altres responsables de la sanitat pública a partir d’una denúncia política de sindicats policials espanyols vinculats a l’extrema dreta. L’Estat busca la derrota militar de Catalunya, vol guanyar la batalla del procés deixant Catalunya KO, derrotada i empobrida, perquè no torni a aixecar cap, i ningú fa de dic de contenció.

Catalunya pateix un dèficit democràtic i de representació dels ciutadans de Catalunya, amb el pretext del procés, l’Estat manté in crescendo l’ofensiva anticatalana en tots els àmbits i no hi ha cap força política ni social que, des de la seva proclamada espanyolitat, faci de dic de contenció i defensi els interessos materials dels ciutadans de Catalunya, inclosos els que volen continuar sent espanyols

I això posa de manifest un dèficit democràtic i de representació dels ciutadans de Catalunya, perquè no hi ha cap força política ni social que defensi els interessos materials dels catalans des de l’espanyolitat. A PP, Ciutadans i Vox els interessa ben poc el benestar material de la gent i s’han centrat a exercir de col·laboradors necessaris de la repressió i la persecució. Per la seva banda, el Partit dels Socialistes i els Comuns tampoc han mogut un dit per impedir que els seus correligionaris del govern espanyol discriminin Catalunya amb els pressupostos i les inversions, i això que la ministra de Transports és catalana. El mateix es pot dir de patronals, sindicats i altres entitats. Sí, aquesta setmana han protestat quan s’han publicat les escandaloses xifres, segons les quals a Madrid s’inverteix gairebé el doble del previst i a Catalunya bastant menys de la meitat. Tanmateix, el paper de les forces polítiques i socials no és rondinar quan ja està tot fet, sinó intervenir amb antelació, exercir la seva representativitat, negociar i pressionar el govern espanyol, presentar iniciatives, contenir les discriminacions i evitar el desastre. És si fa no fa el que fan les organitzacions empresarials de Madrid, de Múrcia, del País Valencià o del País Basc. Sembla com si els agents socials d’aquí, especialment Foment del Treball o el Cercle d’Economia, tinguin por que els prenguin per independentistes i els incorporin també a ells a la llista negra de l'“a por ellos”. Com en aquell acudit, sí que són catalans, “pero no ejercen”. Ni tan sols fan de lobby, Manel. L’ampliació fallida de l’aeroport és un exemple paradigmàtic del desideràtum.

El resum és que, entre els uns i els altres, no hi ha qui faci la feina de representar i defensar amb eficiència els interessos materials dels ciutadans de Catalunya. Des del punt de vista democràtic no es pot acceptar que l’Estat discrimini tota una comunitat per raons polítiques. Des d’un punt de vista realista sabem que l’Estat actuarà sistemàticament contra els independentistes. Tanmateix, les organitzacions socials catalanes que assumeixen i proclamen el seu compromís amb Espanya no han estat capaces d’oferir cap alternativa, ni demostrar que la seva posició resulta més útil que el lament dels independentistes. Sovint en l’àmbit independentista s’acusa els partits que governen la Generalitat de manca de coratge, i certament parlen molt i fan poca cosa, però l’unionisme català encara ha deixat més orfes de representació els ciutadans catalans, els que volen continuar sent espanyols i els que no, perquè tots necessiten arribar a l’hora a la feina en el tren de Rodalies. Dit d’una altra manera, els ciutadans de Catalunya també necessiten unionistes valents que els defensin, que s’atreveixin a enfrontar-se amb el poder de l’Estat quan calgui, perquè el servilisme i la reverència són expressió plàstica de la seva real irrellevància.