Els Comuns, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, van deixar la ciutat amb aspecte de suada i amb una ferum de porro que encara no ha estat erradicada dels nostres barris i carrers. Caminar per Barcelona vol dir tornar a casa més col·locat que un rastafarià en plena verema de cànnabis o marihuana.
Amb aquests precedents cultivats durant vuit anys de govern colauista, la feina de l’alcalde Jaume Collboni semblava certament complicada després d’unes eleccions municipals que va guanyar Trias. Com era d’esperar, Comuns i PP es varen encarregar d’apartar l’antic convergent de l’alcaldia, i Collboni, amb uns minsos 10 regidors, dirigeix l’Ajuntament de Barcelona vigilat de prop pels ecopopulistes i una ERC que viu en una estranya adolescència. L’anunci de la jubilació política anticipada de Janet Sanz no només significarà un respir per als barcelonins, sinó també per a l’alcalde.
Barcelona, aquella ciutat que un dia bufava els vents de la transcendència sota l’anunciat Bar-Cel-Ona, està en plena transformació, però, a diferència de la ciutat preolímpica, ningú sap ben bé cap a on va. Barcelona és una enorme vorera que, com a nexe amb la ciutat de finals dels vuitanta, seria la metròpoli perfecta per un renaixement del personatge de la novel·la d’Eduardo Mendoza Sin noticias de Gurb. En aquesta nova ciutat, Gurb, completament col·locat, no només estaria en perill de caure en milers d’esvorancs, sinó que hauria d'intentar no morir atropellat per un ciclista, un patinador en patinet elèctric, una massa incontrolada de turistes o un conductor d’automòbil embogit per una planificació urbanística dirigida per un sociòpata.
Entenc que la bicicleta sigui el mitjà urbà del futur, però abans que els automobilistes i els motoristes siguem una raça extinta, les estimadíssimes autoritats haurien d’implementar un codi de conducta més sever a uns ciclistes que van per la ciutat amb una arrogància impròpia de la seva fragilitat. Haurien d’aprendre, i això també va per als patinadors, que un semàfor en vermell vol dir aturar-se, i un en verd vol dir avançar. No és tan difícil. I que portar i anar a buscar els nens al col·legi en bicicleta no t’atorga una divina magnificència, sinó que has de saber, des de la teva superioritat moral, que ets un simple pare o mare que va a portar o a buscar una criatura a l’escola.
A aquesta Barcelona en transformació diuen que li espera un futur d’una sostenibilitat modèlica per a la resta de ciutats del món. Els grans projectes encara inacabats —la línia 9, les estacions de la Sagrera i de Sants, el nou Camp Nou i voltants, la Sagrada Família, etc.— no deixen veure quina serà la magnitud de la felicitat o, qui sap, de la tragèdia.
Si la ciutat només fomentés la seva personalitat en l’urbanisme, ho tindríem fotut. Si la ciutat només visqués en un debat entre plaça dura o enjardinada, o tindríem fotut. Per cert, algunes illes verdes semblen ja una selva on, de la vegetació, sorgeixen vells combatents indepes despistats que encara no saben que el procés ha acabat, talment com Iroo Onoda, el tinent japonès que va aparèixer a la selva de l'illa filipina de Lubang, quaranta anys més tard de la fi de la Segona Guerra Mundial. Onoda pensava que el món encara estava en guerra i que Hirohito era Déu nostre Senyor.
És important que Collboni entengui que Barcelona només serà si és catalana
Un fet que no van voler acceptar mai els Comuns, per un concepte anacrònic de la història, és que Barcelona només pot avançar amb el casori entre capital públic i privat, un matrimoni fonamental per al progrés del cap i casal de Catalunya. Ja m’agradaria que ens sobressin els calés regalats per subvencionar-nos passejar el gos o anar al gimnàs, però no és així. De Barcelona —ciutat imaginativa per antonomàsia—, en neixen projectes a dojo, fruit d’una ciutat voluntàriament creativa, però que queden paralitzats per les batalletes entre els partits, un associacionisme de pati d'escola i un calculat escanyament econòmic del poder jacobí, girondí i borbònic espanyol.
La ciutat continua estant bruta, mal il·luminada i no llueix els impostos sobre impostos que paguem els barcelonins, tres evidències que no van en detriment del mandat d’un alcalde que no em desagrada, si el comparo amb el de la seva antecessora. Però crec fermament que és important que Collboni entengui que Barcelona només serà si és catalana, atenint-nos a aquella frase raimoniana de “qui perd els orígens, perd la identitat”, convertida ja en un eslògan de samarreta boomer. El PP, en la seva lamentable declaració de Múrcia 'qué bella eres' —això ho afegeixo jo, recordant un pudent programa de televisió—, ha afirmat que, si governa, només facilitarà l’entrada d’immigració amb arrels espanyoles. Darrere d’aquesta declaració hi ha una intencionalitat clara que no afectarà Madrid, però sí les autonomies amb una llengua i cultura diferents de la cervantina. Són coses d’aquesta Espanya radial que tan bé van perpetuar els pares de la Constitució.
Si les enquestes resulten certes i a Espanya guanya el front nacional PP-Vox, caldrà una Barcelona forta per superar l’embat, perquè la intentaran matar de fam per convertir Madrid en Eldorado. I tot indica que l’alcalde Collboni continuarà tenint la batuta de la ciutat, i que no podrà governar amb la tebiesa identitària en què solen aixoplugar-se els socialistes equidistants. Si ha de governar durant aquest nou període d’obscurantisme patri, espero que ho faci amb prou majoria per no estar sotmès a la voluntat de Colau, que tornarà de la flotilla carregada de raons per tornar-se a presentar com a candidata dels Comuns. La visió que té l’exalcaldessa de Catalunya no dista gaire de la d’alguns col·legues de xerinoles polítiques, els quals agermanen catalanisme amb burgesia xenòfoba.
Bar-Cel-Ona va ser un eslògan bonic, però estem advertits. Un vers de Me llamarán, un poema de Blas de Otero, diu: Bien lo sabéis, vendrán por ti, por mí, por todos, y también por ti, aquí no se salva ni Dios, lo asesinaron. Toca preparar-se per fer de BARCELONA un bastió cultural i econòmic per sobreviure a la DANA ultra que ens caurà a sobre i que mirarà d’arrossegar tot el que no sigui espanyol, molt espanyol, socialistes equidistants inclosos.