Tot i que a Catalunya no calgui explicar algunes coses, tals com el concepte mateix de lawfare, no deixa de ser un bon moment per posar una mica d'ordre —sí més no des de la perspectiva jurídica— sobre el significat d'aquest terme tan espremut.
El concepte de lawfare, aquesta forma de guerra no convencional que empra el sistema judicial com a arma política, ha emergit els últims anys com una de les amenaces més subtils i devastadores contra les democràcies contemporànies. És una estratègia que es disfressa de legalitat, però que, en realitat, corroeix els fonaments de l'estat de dret en instrumentalitzar les institucions judicials per a finalitats alienes a la justícia. El terme, encunyat a partir de la contracció de law i warfare, no s'ha d'utilitzar amb lleugeresa. Exigeix precisió conceptual, rigor tècnic i responsabilitat ètica, especialment en un context en què la seva banalització pot resultar funcional als mateixos interessos que l'han promogut.
El lawfare no és simplement un procés judicial mal instruït ni una sentència injusta ni tan sols una investigació que s'inicia amb alguna mena de motivació política. Tampoc no és sinònim de causa mediàtica o d'exposició pública excessiva. Es tracta, en canvi, d'una estratègia sistèmica en la qual l'aparell judicial és manipulat per eliminar adversaris polítics, bloquejar lideratges incòmodes, desgastar moviments socials o neutralitzar formes de dissidència institucional.
Perquè pugui parlar-se amb propietat de lawfare, han de coincidir certs elements essencials: una motivació política oculta que guia l'obertura de la causa; la col·laboració o instrumentalització d'operadors jurídics —jutges, fiscals o forces policials— que actuen dins d'una lògica extrajurídica; la utilització de mitjans processals anòmals o desproporcionats, com detencions preventives sense fonament, restriccions al dret de defensa, filtracions interessades a la premsa o vulneració del secret professional i, sobretot, la cerca deliberada d'efectes polítics, electorals o reputacionals, fins i tot en absència d'una condemna ferma.
Els exemples més paradigmàtics del lawfare en temps recents poden observar-se a l'Amèrica Llatina i Europa. Casos com el de Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil —empresonat sense proves en un procés que després va ser anul·lat per vicis estructurals i amb forta interferència política, on es va arribar, fins i tot, a acusar els seus advocats de blanqueig de capitals— o el de Rafael Correa a l'Equador, a qui es va inhabilitar políticament a través de decisions judicials qüestionades per organismes internacionals, reflecteixen amb claredat els elements característics del fenomen. En el context europeu, la persecució judicial contra els líders independentistes catalans, el seu entorn i fins i tot els seus advocats —que va incloure la manipulació del delicte de sedició, ordres europees de detenció reiterades malgrat el seu rebuig per part de tribunals estrangers i campanyes mediaticojudicials coordinades per erosionar-ne la legitimitat— constitueix un clar exemple de com el lawfare pot instal·lar-se, fins i tot, en democràcies consolidades.
Ara bé, entendre què no és lawfare resulta tan important com saber quan sí que ho és. No pot considerar-se lawfare una investigació penal iniciada contra un alt funcionari si hi ha indicis raonables, si es respecten les garanties processals i si el sistema judicial actua amb independència. El cas del fiscal general a Espanya, per exemple, no pot enquadrar-se dins del concepte esmentat, si el que s'investiga és un fet amb potencial rellevància penal, si les diligències respecten els procediments establerts i si no s'hi observen patrons de desviació institucional o manipulació del sistema judicial amb finalitats polítiques. Invocar el lawfare en aquest context no només és improcedent, sinó que contribueix a trivialitzar un fenomen la gravetat del qual exigeix la màxima cautela.
El lawfare opera sobre els que desafien l'statu quo, no sobre els que l'encarnen
El mateix es pot dir de les investigacions obertes contra figures com Santos Cerdán o les indagacions preliminars iniciades a Colòmbia contra el president Gustavo Petro: en cap d'aquests casos no es presenten els elements que permeten afirmar, amb rigor i des de l'honestedat intel·lectual i professional, que es tracta d'una persecució judicial amb finalitats d'aniquilació política. Es tracta de causes que, més enllà de les seves motivacions o de la seva oportunitat, es desenvolupen en el marc institucional ordinari, amb controls jurisdiccionals i prou garanties. Confondre aquests escenaris amb lawfare implica desarmar el concepte, privar-lo d'utilitat analítica i deixar les veritables víctimes sense una eina eficaç per denunciar la seva situació.
Una causa no es converteix en lawfare simplement perquè hagi estat promoguda per enemics polítics ni perquè generi repercussió pública, ni tan sols perquè no acabi en una absolució. Tampoc no n'hi ha prou amb assenyalar que s'han vulnerat drets individuals o que hi ha hagut una filtració interessada. El que caracteritza el lawfare és la seva naturalesa estructural, el seu objectiu polític deliberat, la seva metodologia reiterada i l'existència d'aliances —explícites o implícites— entre sectors de l'aparell judicial, actors polítics i mitjans de comunicació, sense que existeixi cap base fàctica. És una forma de guerra híbrida, en què el procés judicial deixa de ser un instrument de justícia per esdevenir una eina de disciplinament.
Per això mateix, el lawfare no pot tenir com a víctima qui ostenta el poder real. Una figura política que controla l'aparell institucional o orgànic d'un gran partit polític, que disposa de majoria parlamentària o que dirigeix la Fiscalia General de l'Estat difícilment pot al·legar que és objecte de lawfare. L'asimetria de poder és clau: el lawfare opera sobre els que desafien l'statu quo, no sobre els que l'encarnen. Aquesta distinció és essencial perquè, altrament, s'obre la porta a una utilització espúria del concepte, en què cada imputat poderós pretén blindar-se invocant la persecució judicial, com si fos víctima d'una guerra jurídica.
La banalització del lawfare és, en aquest sentit, una de les amenaces més importants per a identificar-lo correctament. Si tot és lawfare, res no ho és. Si cada investigació contra un polític o alt funcionari pot presentar-se com un acte de persecució, llavors es desactiva la possibilitat de reconèixer els veritables casos d'instrumentalització del dret. I, el que és pitjor, es protegeix els corruptes sota el mateix paraigua que els que realment han estat perseguits per la seva ideologia, el seu compromís social o la seva tasca de defensa o denúncia. La responsabilitat recau, per tant, no només en els juristes i acadèmics que analitzen el fenomen, sinó també en els mateixos actors polítics i mediàtics, que s'haurien d'abstenir de fer servir el terme com a escut retòric per eludir responsabilitats.
En aquesta deriva, el paper de certs mitjans de comunicació és especialment greu. Durant anys van guardar un silenci còmplice quan la persecució judicial es dirigia contra autèntiques víctimes del lawfare, silenciant proves de descàrrec, evitant l'escrutini i convertint-se en corretja de transmissió de la narrativa institucional. Avui, tanmateix, alguns d'aquests mateixos mitjans gosen qüestionar —moguts per interessos poc confessables— l'autenticitat de documents que els mateixos investigats acaben reconeixent com a veritables, la qual cosa mostra una doble vara que revela no només la seva manca d'ètica, sinó també la seva complicitat estructural amb el poder que diuen fiscalitzar. Aquest comportament no només distorsiona el debat públic, sinó que contribueix activament a erosionar les bases democràtiques que fingeixen defensar.
El lawfare representa una patologia greu de l'estat de dret. La seva aparició revela fissures estructurals en la independència judicial, en la separació de poders, en la cultura institucional i en el control dels excessos del poder. Combatre'l requereix alguna cosa més que declaracions. Exigeix mecanismes sòlids de control intern, òrgans veritablement independents, mitjans de comunicació responsables i una ciutadania alerta. En l'àmbit internacional, institucions com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el Tribunal Europeu de Drets Humans actuen com a fre d'algunes d'aquestes dinàmiques, però la prevenció ha de començar en el pla intern, amb compromís ètic, responsabilitat professional i una defensa ferma dels drets constitucionals i dels principis polítics propis de tot estat democràtic i de dret.
En definitiva, el lawfare no és un invent dels culpables ni una excusa dels poderosos. Tampoc no és un comodí discursiu que es pugui invocar a conveniència. És una realitat documentada, greu i creixent, que amenaça d'erosionar el cor de les democràcies si no se l'identifica i denuncia amb precisió. Però, alhora, la seva utilització irresponsable —interessada i poc ètica— com a argument defensiu davant de qualsevol causa judicial és igualment destructiva. Perquè debilita el concepte, el desposseeix de força i acaba sent funcional als que desitgen buidar-lo de contingut. En aquests temps incerts, la claredat conceptual i l'honestedat professional i intel·lectual són les millors armes per protegir el dret dels que el volen convertir en trinxera.