Aquesta setmana, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha fet públic el seu Baròmetre d’Opinió Pública. La primera preocupació dels catalans és l’habitatge, o més ben dit, la dificultat d’accedir a un habitatge. És un fet rellevant constatar que l’enquesta indica que l’opinió pública coincideix amb l’opinió publicada, perquè aquest problema s’ha fet gros, en bona part, perquè se’n parla constantment als mitjans de comunicació. Jo també penso que és el primer problema del país, perquè afecta de manera directa moltíssima gent i tothom coneix casos propers en els entorns familiars o d’amistats. D’això ja n’hem parlat abans, de manera que en aquest article parlaré d’un altre tema que recull el CEO. Segons aquest baròmetre, el 54% dels catalans són contraris a la independència de Catalunya i un 40% en són partidaris. Malgrat que alguns mitjans han informat d’aquesta dada concreta com si fossin les taules de la llei anunciades per Moisès a les faldes del Sinaí, no hi ha res de nou sota el cel: des del 2015 les dues posicions es van alternant i des del juliol del 2019 tots els baròmetres indiquen que guanyaria el NO a la independència. És la tendència dels darrers anys.

Un fet semblant passa amb la llista de preocupacions ciutadanes. La independència de Catalunya és avui la primera preocupació només per al 5% dels ciutadans. És la vuitena preocupació dels nostres compatriotes. Però això també és fluctuant: l’octubre del 2023 (fa un any just), era la primera preocupació dels catalans. Aquests canvis són habituals: per exemple, el febrer d’enguany, la sequera era el primer problema dels ciutadans i ara és la seva setzena preocupació, tot i que podria tornar a escalar posicions si no plou i la situació torna a ser greu. Tot això demostra, a parer meu, que normalment les preocupacions ciutadanes es veuen molt determinades per dos factors: el seu impacte als mitjans de comunicació i el seu impacte en la vida directa dels catalans. És a dir: la sequera esdevé el primer problema dels ciutadans quan ocupa titulars i la gent en nota l'impacte en les seves vides personals. I ho deixa de ser quan ja no se’n parla i la gent no percep cap impacte directe en la seva existència. El mateix passa amb la independència: si se’n parla menys i la gent no ho veu assolible a curt termini, naturalment deixa de ser la seva principal preocupació, fins i tot per a aquells independentistes més abrandats i amb un roc a la faixa.

Els que diuen que l’independentisme perdria avui un referèndum saben perfectament que, en un entorn polític diferent, tornaria a pujar a les enquestes i podria tornar a ser majoritari

Això vol dir que l’independentisme caigui en picat i els independentistes deixin de ser-ho? No. Vol dir que alguns independentistes ho veuen molt llunyà i se’n desentenen o estan decebuts i desenganyats per com va anar el procés. No és només la meva opinió, sinó que té una base sòlida, perquè hi ha una dada interessant que recull el CEO que no s’ha explicat gaire als mitjans: un 21% dels enquestats ha canviat la seva opinió sobre la independència de Catalunya, sigui a favor o en contra. Per tant, la majoria de la gent és militant en aquest tema (un 77% no ha canviat de parer), però un de cada cinc ha canviat de punt de vista i, per tant, el pot tornar a canviar. La frase “no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho” esdevé falsa en termes absoluts, com també ho és necessàriament la frase “no hi ha cap unionista que hagi deixat de ser-ho”. Hi ha una franja de gent que canvia d’opinió, i és exactament la franja de gent que determina la majoria democràtica.

No deixa de ser divertit que els mateixos (mitjans, analistes i polítics) que no paren de repetir que l’independentisme perdria avui un referèndum, siguin els mateixos que faran mans i mànigues per impedir que es faci mai un referèndum. Si el tenen guanyat, per quins set sous el rebutgen? Perquè saben perfectament que, en un entorn polític diferent, l’independentisme tornaria a pujar a les enquestes i podria tornar a ser majoritari. Quines condicions haurien de ser? N’hi ha moltes, però puc posar-ne algunes a tall de mostra. Un govern espanyol del PP i Vox faria créixer l’independentisme. Un horitzó i un projecte creïbles amb una aliança transversal dels partits sobiranistes (sense punyalades ni retrets) faria créixer l’independentisme. Recuperar el rigor i la serietat del sobiranisme faria créixer l’independentisme. L’arribada d’una nova generació de líders sobiranistes amb la credibilitat intacta faria créixer l’independentisme. Demostrar que els independentistes saben governar millor que els unionistes faria créixer l’independentisme. El retorn del president Carles Puigdemont a Catalunya, com un home lliure, faria créixer l’independentisme. Per això el CEO està molt bé, però la foto no és mai fixa, sinó que vivim una pel·lícula i quan menys t’ho esperes pot haver-hi un gir de guió.