Els meus amics Jofre i Natal són fanàtics del grup Metallica i cada dimecres ens reunim per dinar a un local de Gràcia que té un nom, L’ós panda, molt allunyat del nostre tarannà de sociòpates sense diagnosticar. I allà, com a bons ossets de peluix, solem parlar sobre la vida i els seus miracles, i dimecres passat, dissertant sobre Aznar, va sorgir una comparació molt encertada: confrontar un estadista de talla amb Aznar és com equiparar James Hetfield, el vocalista de Metallica, amb Leo Jiménez, el cantant del grup Saratoga. I allà, asseguts davant d’un pollastre al vapor, preparat amb gingebre, cibulet i salsa de soja, en Jofre i en Natal varen posar-se a cantar una estrofa de “Como el viento” amb la mateixa veu que Leo Jiménez, un vocalista a qui sembla que estiguin prement l’escrot quan tracta de pujar als cims d’un falset.
Aznar va fugir del poder amb la cua entre les cames després dels 193 morts de l’atemptat d’Atocha i els milers de víctimes col·laterals iraquianes, i el que semblava un mort en vida va ressuscitar gràcies a la necessitat de la dreta extrema i l’extrema dreta de trobar un estadista, encara que semblés sostret d’un mercat d’estraperlo. Perquè, diguem-ho clar, tant de crosta com de molla, Aznar és com el pa negre de la postguerra, de textura desagradable i sabor amarg, i farcit d’impureses i substàncies nocives. En altres temps, quan el món era governat per estadistes de debò, Aznar hauira estat una mera flatulència.
El dia que aquest senyor va presentar públicament la FAES, tothom amb dos dits de seny va recordar la seva famosa imatge extreta al ranxo del president Bush Jr., amb les cames sobre la taula com un veritable mestretites. I ningú, ni els més agosarats, varen tenir la capacitat de predir en què es convertiria la FAES, una organització de tarannà colpista que ha transformat la democràcia espanyola en un camp de batalla guerracivilista. A Aznar —José Mari per als amics— no només se l’escolten, sinó que els adoctrina, un fenomen paranormal que demostra la categoria moral d’un país que està destinat a la mediocritat perpètua. Aznar, el gran estadista de la dreta, viu una segona joventut, idolatrat per un franquisme sociològic que l’ha convertit en l’oracle del barri de Salamanca, i per tal de complaure’ls, es dedica a levitar per les espanyes amb una aura messiànica. Tot i els aplaudiments i la claca que l’escorten, el seu discurs continua sent planer, quasi terraplanista, perquè d’estadista, Aznar només en té un posat après en un llibre del tipus Statesman for nerds. I en anglès, perquè Aznar no només el parla, sinó que també l’entén. Només cal fixar-se en la manera com seu en un sofà col·locat al bell mig d’un escenari davant d’un públic entregat per comprendre la seva majestàtica magnificència: les cames encreuades, un llibre obert sobre la falda, unes ulleres de pasta sostingudes amb la mà dreta i, la cirereta del bodegó, l’ànima de la barnilla de les lents col·locada amb delicadesa entre les dents.
Si aquest estadista fos conscient de la seva infertilitat intel·lectual, fa temps que viuria retirat a la seva casa de Marbella
L’home amb bigoti sense bigoti —així el recordarà la història— cobra una morterada per cada conferència que fa i sempre he pensat que no hi ha una manera més miserable de llançar els diners a la paperera que convidar aquest polític, prefabricat, per cert, per un llop amb pell de llop anomenat Miguel Ángel Rodríguez —MAR per als amics. Aznar va ser un invent d’aquest assessor amb pinta de porter de discoteca, que ha trobat en Isabel Díaz Ayuso una nova joguina per dur a terme les seves perversions ideològiques. Lamentablement, MAR és un magnífic professor, si ens atenim als èxits polítics de dos arreplegats com Aznar i Díaz Ayuso, dos líders que representen a la perfecció la mediocritat de l’estadisme modern.
“Feu el que pugueu, però feu-ho”, va dir Aznar quan va decidir assaltar el Palau d’Hivern del Sanchisme. Ell, que sempre ha defensat que en política l’important és el què i mai el perquè, ha decidit posar en pràctica un dels seus somnis humits de joventut: convertir-se en un salvapàtries, i que se’l recordi com un Mío Cid Campeador del nou mil·lenni. No fa gaires anys, quan era un mer president de Castella i Lleó, una comunitat autònoma inventada per una llei orgànica, la del cafè per a tothom, anomenada LOAPA, va aparèixer vestit de Mío Cid Campeador a les pàgines d’un setmanari de tirada estatal, reportatge que és fàcil de trobar a les escombraries de Google. Amb una armadura i una espasa de lloguer, a aquell xitxarel·lo li faltava alçada, li sobrava bigoti i a la seva complexió li mancava la musculatura que, anys més tard, va guanyar sotmès a les lleis de la vigorèxia.
Aznar és això. Un polític incapaç de veure la seva mediocritat per culpa de la cega incompetència del ramat de bens que li acaronen els somnis de grandesa. Llana espanyola, més rasposa que el caragol que ajustava l’argolla del garrot vil, i que abriga fins a l’ofec tot allò que embolcalla. Si aquest estadista fos conscient de la seva infertilitat intel·lectual, fa temps que viuria retirat a la seva casa de Marbella. La magnitud de la tragèdia és que es creu James Hetfield, el vocalista de Metallica, quan, a la pràctica, és un cantant de dutxa freda, un Leo Jiménez d’estar per casa.
Avui, que estic volant cap a la FIL de Guadalajara, agreixo allunyar-me d’aquest Darth Vader de pacotilla, encara que sigui a la distància d’un oceà i de cinc jorns. I agraeixo a en Carles Nin, el meu veí de seient i director de recerca i desenvolupament del Grupo Bimbo, que m’hagi deixat el seu wifi per endinsar-me en la vida d’en José Mari, l’home que va voler ser el primer rei republicà de la monarquia espanyola.