Mentre que a Espanya triomfa la percepció que l’independentisme fa xantatge a Pedro Sánchez (condicionant el govern espanyol als capricis dels “colpistes”, segons Díaz Ayuso), a Catalunya es té més aviat la impressió contrària: és el PSOE qui fa xantatge a l’independentisme, tot advertint que “l’alternativa és PP i Vox”. Aquest relat s’ha acabat acceptant amb resignació en una part de l’independentisme: cal negociar amb el PSOE perquè, si no, ve el feixisme. Però aquesta premissa, que podria semblar pragmàtica i responsable, és una forma de diluir el conflicte polític en nom del mal menor i una manera de desplaçar la responsabilitat. D’aquesta manera, el partit que governa Espanya amb el suport dels independentistes aconsegueix presentar-se com a víctima d’un setge, quan en realitat és qui imposa els límits del possible. Tot allò que surt del marc autonòmic es considera radical, inassumible, perillós. I a canvi de no fer cap pas estructural cap a la resolució del conflicte, el PSOE ofereix una única cosa: ser menys pitjor que l’altra opció. La trampa, en aquest cas, és evident. Però, i si la trampa no fos damunt l’independentisme, sinó damunt Espanya mateixa?
Imaginem Espanya com un bloc, on PSOE i PP van al mateix sac. De fet, a l’hora de la veritat sempre s’han acabat entenent quan es tracta de salvar les estructures estatals bàsiques i la “unitat territorial”. Per tant, si això és així, el que estaria en discussió no són les opcions de l’independentisme, sinó les opcions d’Espanya. L’Estat viuria aleshores atrapat en la seva pròpia trampa, atrapat entre Vox i Puigdemont, entre “colpisme” i “colpisme”, entre els antisistema fatxes i els antisistema rojos i separatistes, entre l’autoritarisme i el trencament. En efecte, qui és que ha d’escollir, aquí? Qui és que es troba davant d’un dilema? Potser el veritable xantatge, o autoxantatge, és la cruïlla espanyola entre enrocar-se o evolucionar. Entre fer una regressió al franquisme o cedir a les demandes d’uns independentistes que, ara mateix, semblen disposats a limitar-se a negociar una “menor dependència”. Ho aprofitaran?
La paradoxa d’Espanya és que la seva modernització política passa, inevitablement, per obrir espais d’entesa amb el sobiranisme. I a poder ser, no des d’una lògica de concessió o de necessitat de vots, sinó des del reconeixement mutu. Perquè el conflicte no s’arrossega perquè uns volen marxar, sinó perquè l’Estat no ha sabut oferir cap motiu real per quedar-se. I cada cop que el PSOE apel·la al “compte, que tornen PP i Vox” per frenar les demandes catalanes, no fa res més que perpetuar aquest bloqueig.
Potser el veritable xantatge, o autoxantatge, és la cruïlla espanyola entre enrocar-se o evolucionar
El resultat és que Catalunya és cridada a fer de crossa permanent d’un Estat que no canvia. Se li exigeixen gestos de responsabilitat històrica, mentre se li nega el dret a decidir. Se li demana paciència, prudència, realisme... però sense cap horitzó clar. I així, el PSOE (i amb ell, bona part del sistema espanyol) manté viu un relat perillós: el que diu que qualsevol pas cap a la sobirania és una amenaça, i que l’únic camí possible és la submissió matisada. Mentrestant, es pensen que l’independentisme es veu forçat a negociar des de la por a una alternativa pitjor. Podria ser, en efecte: podria ser que l’independentisme hagi acceptat definitivament (dramàticament) el marc de l’adversari. Però també podria ser que qui hagi acceptat el marc de l’independentisme, o de la “gran qüestió territorial a resoldre”, sigui de nou Espanya.
Aquí ja tothom veu d’una hora lluny que el dilema no és entre l’Espanya del PSOE i l’Espanya de Vox: de fet, el PSOE podria caure tard o d’hora pels seus propis errors o pel seu propi desgast, és a dir, fins i tot si l’independentisme li continua donant suport fins al final. Per tant, com ja va passar amb l’Estatut, el dilema real és si Espanya vol parlar amb Catalunya o no. Manin els socialistes o manin els populars. Decantar-se cap a la dreta fatxa i tancar tot diàleg amb les reivindicacions catalanes porta cap a un camí. Fer cessions, eliminar dependències, transferir poder i assumir les realitats nacionals en porta cap a un altre. No, no és l’independentisme qui avui està sotmès a un dilema o qui es debat entre el foc i les brases. No cal dir que, de com es resolgui aquest dilema, en depèn el pròxim capítol del conflicte. Espanya pot afrontar-lo amb ganes de modernització o tancant-se dins de la cova. Veurem quina opció guanya, en cadascun dels debats. Comencem, si els sembla bé, parlant de finançament.