En una piulada de fa tres o quatre dies, el MH President Salvador Illa exhortava els catalans a "aspirar a ser la gran referència europea de la prosperitat compartida". Sembla que és un dels seus lemes. D’aquesta "prosperitat compartida" quelcom que no em quadra, o, ben mirat, em quadra massa. Sobre la "prosperitat" no cal dir-ne res: tots els polítics, d’una manera o una altra, la proclamen, com a desig (sovint amb escassa plasmació pràctica) per als seus pobles. El problema rau en l’adjectiu "compartida", és clar. La pregunta és ben òbvia, diria: per què ho ha de ser, de "compartida", la prosperitat catalana? O, ben mirat, per què ho ha de ser, qualsevol "prosperitat"? Més encara: una "prosperitat" com la d’Illa, que es vol "compartida" des d’un inici, pot realment esdevenir "pròspera"? Quedi dit, d’entrada, que no vull contraposar-hi, emmirallar-hi, al "compartir", un "retenir" egoista i autàrquic, sinó una cosa ben diferent i ben saludable, diria: l’"autocentrament". Perquè, sí, crec (aquesta és la tesi de l’article) que a Catalunya li convé molt més, ara mateix, autocentrar-se que no pas compartir.

Per què autocentrar-nos? Fem una mica de metapolítica. Vivim no només polaritzats, sinó, m’atreviria a dir, un pèl estupiditzats: constantment tenim sobre la taula temes d’actualitat d’alta volada. Ara mateix, per exemple, Gaza, Ucraïna, immigració i habitatge. L’alienació consisteix en l’assumpció acrítica que cal posicionar-se, necessàriament, respecte de tots els temes, i que ho has de fer no només amb decisió i intensitat (t’hi has de deixar la pell, vaja) sinó, sobretot, de manera coherent amb l’etiqueta ideològica que prèviament t’hagis autoadjudicat o t’hagin atribuït, la que sigui: si ets d’esquerres, has de posicionar-te, amb dents i ungles, contra Israel, conta Putin, a favor dels immigrants i a favor dels topalls dels lloguers. Si ets de dretes, només has de canviar els "en contra" per un "a favor" i els "a favor" per un "en contra" i ja ho tenim. Quin sigui el sentit de la teva opinió és relativament indiferent. L’important és que sigui clara, extrema i coherent (fàcilment reproduïble, vaja, així generes més metadades). No cal dir que un plantejament absurd com aquest tendeix a impedir entrar en els detalls i la complexitat dels problemes.

Per què ho ha de ser, de "compartida", la prosperitat catalana?

Però remuntem més enrere: per què hom (o un país, posem per cas, Catalunya) ha de posicionar-se, necessàriament, sobre tots aquests problemes, fins i tot quan té ben poca capacitat d’incidir-hi materialment? Més encara: és, de fet, responsable dedicar-hi molt de temps i esforços, deixar-hi la pell? Té algun preu, fer-ho? I tant! Som éssers finits. En temps (som mortals) i en recursos. També tenen limitacions els pobles. I el català, diria (ara que celebrem els vuit anys de l’1-O), en té moltes, de limitacions. La qüestió és ben clara: si centres bona part del teu temps i esforços en temes com Gaza o Ucraïna, per exemple, deixes de fer-ho, necessàriament, en altres que potser són més urgents o pròxims (amb això no vull, en absolut, relativitzar-ne la importància: estic fent metaanàlisi! Penso, de fet, que Israel està cometent, en efecte, un genocidi, però no tinc tan clar que hi vulgui dedicar, a aquest tema, bona part dels meus limitats recursos, o que em convenci que el Parlament hagi de suspendre les seves sessions per l’últim tsunami digital que sobre el tema ens arribi als terminals mòbils). Si, a més (saltant, ara, als temes que sí que et són més pròxims), t’obsessiones a haver de definir posicions monolítiques i poc matisades sobre qüestions com la immigració i l’habitatge, un territori com Catalunya, on operen variables complexes i sovint contradictòries, s’exposa a aprofundir l’harakiri econòmic, social i cultural en què es troba ja immersa.

És per tot això que a Catalunya li convé ara, crec, més que compartir, centrar-se en ella mateixa, pensar qui és, on es troba, què pot fer i, també, on no li convé dedicar esforços. Ben mirat, si observem la història, totes les nacions volen, és clar, prosperar, però cap no ha volgut, mai, compartir la seva prosperitat. Ni s’ho plantegen, això! Els anglesos, per exemple, que des de sempre han prosperat molt, han compartit ben poc. Ens ho il·lustra Domenico Losurdo (a la seva Contrahistòria del liberalisme): el Liverpool Courier del 22 d’agost del 1832 calculava que les 3/4 parts del cafè britànic, les 15/16 del seu cotó, les 22/23 del seu sucre i les 34/35 del seu tabac eren produïdes per esclaus. Tot l’augment de la riquesa britànica que hi va haver llavors prové en bona part del treball esclau en les plantacions. L’imperi britànic, en conjunt, no seria res més que una magnífica superestructura d’aquell comerç, que va posar en moviment la roda. Per tant, la prosperitat britànica, més que en el fet de compartir, es va basar en l’espoli d’altres vides humanes. L’aprenentatge sembla clar: no cal emmirallar-nos, és clar, en l’exemple britànic, però sí ser conscients que reflecteix el tarannà de totes les nacions, arreu i sempre. I, sobretot, no ens obsessionem tant (no cal!) amb la idea de compartir. Centrem-nos primer a ser i després ja veurem què en fem, amb el que som. No siguem, tampoc, innocents: els qui se centren més en els "altres" temes i a "compartir" és que ja els va bé la situació actual a Catalunya, per més preocupant que aquesta pugui ser. Però, tornant a la piulada d’Illa, crec que la pregunta que ens hauríem de fer és encara més bàsica: què és, exactament, el que hem de compartir? El dèficit fiscal? Amb qui? Amb Madrid? Podríem enviar-li’n, anualment (o trimestralment, tant se val), un 1% del 6 o 8% anual del PIB que suposa. L’acolliran? Voldran "compartir-lo" amb nosaltres?