Per més que hi penso, no trobo absolutament cap avantatge al fet d’introduir les pantalles i la tecnologia a les aules, a menys que hi hagi algun professor que no tingui gaires ganes de treballar i prefereixi que els nens s’entretinguin sols amb la pantalla per poder guaitar una estona les musaranyes. Una estratègia, val a dir, que no ha passat per alt als pares i que alguns d’ells també han adoptat per poder descansar i desconnectar una mica de la dura realitat de tenir fills i poder entrar al meravellós món de TikTok i dels Reels d’Instagram (els fills imiten l’actitud dels adults…).
Malauradament cada vegada som més dependents de les màquines i menys autosuficients. Sense una màquina no sabem fer ni una divisió, i en alguns casos ni una trista suma de dos nombres més petits de deu. És un fet constatat. Com també ho és que cada vegada hi haurà més blackouts (apagades). Si relacionem una cosa amb l’altra, podem deduir fàcilment que no anem pas pel bon camí. Ens van vendre la moto que amb les màquines no hauríem de treballar tant, que tota la feina pesada la farien elles i que tindríem més temps per a nosaltres, per a relaxar-nos. Puja aquí dalt i balla! Mai havíem anat tan estressats com ara ni havíem sigut tan poc entenimentats i resolutius. Les màquines són molt útils quan les persones que les fan servir tenen el coco (el cap, la testa, la closca, el caparró, la clepsa…) ben ordenat, si no no resolen res, no fan res més que augmentar el desequilibri intern. Per fer servir una màquina s’ha de ser una persona molt assenyada. Com digué algun savi en algun moment de la història, tot s’ha de fer amb moderació, i en el moment adequat, hi afegeixo jo. Ja hi haurà temps per fer servir les pantalles; no cal que ho facin de ben petits a l’escola. No hi ha pressa per aprendre a fer servir una màquina, bàsicament perquè és la cosa més senzilla d’aprendre, cada vegada són més intuïtives i menys complicades (no fos cas que haguéssim de fer servir una mica l’intel·lecte).
Ironies de la vida, és la mateixa IA que ens alerta dels perills d’introduir les pantalles als més petits
I tot això no ho dic (només) jo, ho diu la IA. Ironies de la vida, és la mateixa IA que ens alerta dels perills d’introduir les pantalles als més petits. Que hagin de ser les màquines que ens diguin que, pel que fa a la tecnologia (i a tantes altres coses), no anem pel bon camí, és el súmmum de l’absurd. I per què la IA considera que introduir les pantalles a les escoles és contraproduent i desavantatjós per als nens que encara s’estan formant físicament i mental? Doncs, primerament, perquè considera que les pantalles són una distracció i poden reduir la concentració dels alumnes; és a dir, és fàcil que el nen se’n vagi cap a altres mons de Déu, com les xarxes socials, jocs o que accedeixi accidentalment o intencionadament a continguts inapropiats si no hi ha un control adequat (o que se’l salti perquè dominen més la tecnologia que els seus pares o professors). També argüeix que l’ús prolongat de les pantalles pot provocar problemes de salut, que van des de la fatiga visual, el mal de cap, els trastorns del son, la falta de concentració en tasques complexes i els problemes de positura, que poden derivar en dolor, rigidesa en mans i dits i formigueig, fins a la dependència a la tecnologia, que pot derivar en una reducció de l’habilitat de l’escriptura manual, de la memòria i del pensament crític i en l’alienació mental. Relacionat amb els temes de salut, en aquest cas psicològica, també esmenta la reducció de la interacció social —el cara a cara de tota la vida—, que pot derivar en una manca d’habilitats socials i col·laboratives, en un narcisisme superlatiu i en un fort retraïment o aïllament social. Déu-n’hi-do.
D’altra banda, també considera que la implementació de la tecnologia suposa un cost molt elevat i que molts professors —com ja he insinuat més amunt— no estan prou formats per integrar la tecnologia de manera efectiva i que això pot suposar una reducció de l’eficàcia educativa (que és el pitjor que ens podria passar després d’haver implementat l’ESO a les escoles). Finalment argumenta, d’una banda, que pot produir desigualtats, perquè no tots els alumnes tenen els mateixos recursos econòmics i, per tant, no tenen el mateix accés als dispositius i a una connexió a internet de qualitat, i de l’altra, que s’han de tenir en compte els problemes tècnics, que poden fer perdre molt de temps a la classe. Un llapis mai l’has de reiniciar, ni necessita electricitat per funcionar, com a molt n’hauràs de comprar un altre perquè se t’ha gastat. I no val el mateix que una tauleta tàctil o un mòbil, us ho asseguro.
Els nens s’han d’avorrir; la creativitat apareix quan t’avorreixes. A un nen sobreestimulat no se li activarà mai l’àrea cerebral de la imaginació i de la creativitat. Per què no se’ls ensenya primer a ser autosuficients i responsables i després se’ls introdueix la tecnologia perquè la facin servir amb cura i responsabilitat? Primer que se sàpiguen espavilar sols, per si de cas les màquines fallen, per no ser adults ultradependents de la tecnologia, perquè sàpiguen sobreviure sense les màquines i desconnectar-se’n de tant en tant. Què volem, adults lliures o adults dependents?