"És un fet que l'home ha de controlar la ciència i revisar ocasionalment l'avenç de la tecnologia"
T. H. Huxley

Dies estranys aquests en què s'aplaudeix sense qüestionaments que en un hospital públic de Barcelona, el Clínic, s'hagi sotmès a dues dones a operacions d'alt risc, s'hagi esterilitzat per sempre a una d'elles de 36 anys, i tot per aconseguir complir el desig de l'altra de sentir un nadó al seu ventre perquè, segons ha declarat, l'adopció és llarga i et nega aquesta experiència. No sé si ho ha dit ja algú, però jo veig que el trasplantament d'úter de dona viva té gravíssims problemes ètics i posa sobre la taula qüestions com el risc-benefici de les intervencions mèdiques i la utilització de recursos públics per satisfer egos i desitjos. Cal qüestionar l'aplaudiment i tenir un debat seriós sobre un experiment que pot abocar-nos a greus problemes. Això sí, no hi ha dubte que avui hi ha una dona amb els seus desitjos satisfets i un grup de professionals que s'ha penjat la medalla de la gesta de ser els primers.

No soc l'única que veu problemàtic, o fins i tot aberrant, el que s'ha tractat en molts mitjans com a esdeveniment digne de celebració i aplaudiment. Mirin, no. Aquí hi ha molta tela per tallar. Partim de la base que no existeix el dret a la maternitat ni el dret a gestar. Existeix un dret fonamental a poder fer-ho lliurement sempre que sigui possible, no un dret a fer l'impossible o l'improbable o el perillós per veure satisfeta una aspiració. En gestar o no gestar no t'hi va la vida. No es tracta d'un trasplantament que busqui la supervivència de ningú; es tracta d'un trasplantament amb risc per a dues persones, amb un objectiu merament aspiracional.

Els professionals de l'Hospital Clínic van acudir, al seu dia, fa més de dos anys, amb el seu projecte experimental a la Comissió Permanent de Trasplantaments —en la qual s'integren les comunitats autònomes i l'Organització Nacional de Trasplantaments— i no se'ls va aprovar en primera instància perquè es tractava d'un trasplantament de persona viva —especialment restringits i protegits—, de dona en edat fèrtil, i amb greus dubtes en la relació risc-benefici que sempre ponderen els comitès de bioètica. Els investigadors diuen que utilitzar l'úter de qualsevol dona morta donant multiorgànica els complica la qüestió, ja que els òrgans s'extreuen en funció de la seva rellevància vital per als receptors —cor, pulmons, etc., fins a pàncrees o d'altres— i l'úter seria extret en últim lloc, per la qual cosa podria estar en pitjors condicions. Això, a parer meu, només reforça la idea que un trasplantament d'úter no és en absolut necessari per a la vida.

Tampoc no es va acceptar el suggeriment que s'utilitzés per a la donació dones perimenopàusiques, com a forma d'assegurar que el cicle de fertilitat no pot ser revertit, és a dir, que es buida dones que ja no podrien gestar. No, s'ha buidat una dona de 36 anys que, malgrat haver manifestat que no vol tenir més fills, ja que ha procreat ja una vegada, tots sabem que podria canviar d'opinió per variades circumstàncies. I malgrat tot, van seguir endavant, amb l'aprovació dels organismes catalans, dels quals estaria bé saber com van esquivar els evidents dubtes que planteja aquesta qüestió.

Els úters de les dones. Trasplantats, llogats i demà venuts en països pobres o amb menys control?

I ja tenim sobre la taula d'operacions —durant onze hores!— una jove que corre un greu risc i que quedarà estèril i per tota la vida amb les conseqüències derivades d'una histerectomia que no necessitava en absolut. En una altra taula tenim la seva germana, que se sotmet a una arriscada operació —quatre hores més altres per a la retirada!— que prendrà després immunosupressors, que rebrà embrions implantats —la primera vegada va avortar, n'hi va haver una segona— fins a donar a llum per cesària un nadó de baix pes, 1.100 grams, i sobre el qual es desconeixen els efectes que la medicació utilitzada li puguin comportar. Després una nova operació, un nou risc, per retirar-li la matriu que li és aliena i que, suposo, acabarà a les escombraries biològiques. "La infertilitat fa patir molta gent" diuen els doctors que han dut a terme la gesta És el sofriment per no poder dur a terme un fet no vital suficient per compensar tots els riscos? Estan segurs que no hi haurà altres sofriments iguals o pitjors posteriors a la seva intervenció?

Els úters de les dones. Trasplantats, llogats i demà venuts en països pobres o amb menys control? Tal com diu un expert en dret reproductiu, membre de diverses ponències legals: "continuo mantenint que l'úter té una qualificació jurídica de cosa —amb tota la singularitat i especificitat— no pot alienar-se i entenc que tampoc donar-se, són negocis jurídics fora del comerç". Amb això fa referència a l'article 1.272 del Codi Civil. Res extra commercium. I és que la medicina del desig, tant de pacients com de metges, pot portar-nos a abismes difícils de remuntar i que comporten una instrumentalització evident de l'ésser humà. Una cosa que veu palmàriament qualsevol que no es deixi entabanar per l'emocionalitat que s'ha buscat en aquest anunci: una mare satisfeta, un nou ser sobre la terra, uns metges orgullosos! De moment la taxa comprovada de fracàs de la tècnica és del 79%, però ja veuran quan aconsegueixin millorar-la. És obvi que acabarem veient cossos masculins intentant gestar d'aquesta forma. Un altre negoci.

Finalment, considerem l'enorme esforç econòmic i científic realitzat per a aquest sol cas per un centre públic barceloní. Aquest esforç ha compromès una quantitat estratosfèrica de mitjans econòmics i humans d'origen públic. Les llistes d'espera a Catalunya per a una histerectomia necessària són de 160 dies i han augmentat un 26% l'últim any. El desig d'aquesta mare era immensament car i l'hem pagat entre tots.

No entenc com s'ha produït un aplaudiment gairebé unànime. Segons la meva opinió només ha estat una atzagaiada que en presagia d'altres.