Cada vegada és més evident, per si algú encara no ho havia notat, que el que se’n diu els poders de l’estat, aquells poders ocults que hi són sempre i que maniobren a l’ombra quan de descavalcar algú que no els agrada es tracta i que s’estenen de manera transversal a través de la monarquia, els partits polítics, la judicatura, l’estament militar, l’església i l’alt funcionariat, es volen carregar Pedro Sánchez. El cas Santos Cerdán, fins fa poc secretari d’organització del PSOE i persona de la seva màxima confiança, ha estat un cop dur en la línia de flotació que amenaça de dinamitar-ho tot, davant del qual, però, el president del govern espanyol ha optat per trencar amarres amb el seu fidel col·laborador, atrinxerar-se i resistir. Si en tindrà prou amb això per aconseguir-ho és el dubte principal que en aquests moments plana sobre l’escena política espanyola i que, com més temps passa sense una resposta contundent, més obertes deixa totes les possibilitats.

Què han de fer, en aquest escenari, la resta de formacions que donen suport a l’actual inquilí de la Moncloa, entre les quals hi ha JxCat i ERC? Totes són conscients que Pedro Sánchez és objecte d’una persecució implacable per carregar-se’l, però també que la presumpta trama de corrupció al voltant de la qual s’han mogut l’esmentat Santos Cerdán, el també exsecretari d’organització del PSOE i exministre de Foment i de Transports José Luis Ábalos, l’assessor d’aquest, Koldo García, i, entre d’altres, l’empresari i comissionista Víctor de Aldama no sembla cap invenció, sinó una realitat massa creïble. I aquí és on apareix la pregunta del milió: de veritat que el president del govern espanyol no en sabia res i era aliè a tot el que manegaven els seus subordinats? El relat oficial del PSOE és el que diu, i a més ho fa emfasitzant que la direcció del partit ha actuat sense dilacions tan bon punt ha conegut les denúncies i està disposada a arribar fins al final peti qui peti, a diferència del que han fet altres, com el PP, que han amagat el cap sota l’ala i han mirat d’escapolir-se de l’escomesa quan els ha afectat a ells.

No li falta raó, però la situació no es resol acusant el PP de fer-ho més malament, com si d’una cursa per veure qui és més corrupte que l’altre es tractés, quan, a més, resulta que la impressió és que ara el PSOE està repetint exactament el mateix que censura amb tanta vehemència. El cas és que són els números dos de Pedro Sánchez, i no uns militants qualssevol, els principals implicats en la suposada xarxa de corrupció, i costa de creure que ell no en sabés absolutament res com jura i perjura. Perquè òbviament seria molt greu que hi estigués directament implicat i en fos, per exemple, el màxim responsable, però també que estigués al cas del que s’esdevenia i no hagués pres cap mesura per tallar-ho. I no queda clar què fora pitjor, si això o que realment estigués in albis de tot i no s’hagués assabentat de res del que passava al seu voltant. En el primer cas seria un corrupte i en el segon un inepte, però en tots dos quedaria inhabilitat per continuar governant. Com succeeix sempre en aquestes circumstàncies, judicialment cal respectar la presumpció d’innocència, però políticament hi ha coses que no s’aguanten per enlloc.

També és cert que, en matèria de corrupció, qui en aquest context s’ha erigit en el principal flagell de Pedro Sánchez, el PP, no està precisament en condicions de dir res, si no és que el que pretén és alliçonar des de la pròpia experiència. Les cares de funeral que aquests dies llueixen els dirigents del PSOE i els seus aliats no podien ser més expressives del mal tràngol que travessen. Són cares atordides i el mateix president del govern espanyol ha quedat com descol·locat. Engegar, com ha fet, el ventilador i recórrer al i tu més no és justament la millor manera d’esvair dubtes, sinó més aviat d’eixamplar-los encara més, i guardar silenci en lloc de prendre la iniciativa i comparèixer al Congrés per donar explicacions com vol tothom, i no demorar-les com està fent ell, tampoc no hi ajuda gens. La sensació és que el pitjor està per sortir, i això situa perillosament el líder del PSOE al caire de l’abisme. A què va venir, si no, la sobtada reunió amb Salvador Illa a la Moncloa, potser al temor de veure’s esquitxats per la compra irregular de mascaretes durant la pandèmia de la covid quan l’actual president de la Generalitat era ministre de Sanitat? O és que senzillament va començar a preparar el relleu?

JxCat i ERC són presoners de les seves pròpies males decisions

Entremig d’un espectacle tan poc edificant, JxCat i ERC es troben atrapats en la teranyina que Pedro Sánchez ha ordit durant tots aquests anys com a dic de contenció de l’arribada de l’extrema dreta al govern d’Espanya, que és el que passaria si PP i Vox obtinguessin plegats majoria absoluta. El que ha fet ha estat agitar el missatge de la por i els altres hi han caigut de quatre grapes, quan en clau estrictament catalana tan dolent és que governin els uns com que ho facin els altres. És més, de fet és pitjor que mani el PSOE, perquè, sota l’aparença de govern amic i en nom de la democràcia, ho té més fàcil per dur a terme polítiques que, en teoria sense semblar-ho, afebleixen els elements centrals de la nació catalana i, a sobre, obtenen l’efecte desitjat sense que ningú no es queixi ni protesti. És el principi que tan arrelat té el sistema polític espanyol de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”.

En canvi, amb un govern descaradament autoritari a Espanya, que és el que sortiria d’un pacte entre el PP i Vox, des del punt de vista català seria més senzill plantar-hi cara, fer-hi front i resistir, i fins i tot enfortir encara més el sentiment nacional, perquè tothom tindria clar qui és l’enemic i ningú no tindria dubtes a l’hora de defensar-se davant d’un perill que actuaria de manera directa i a cara descoberta. A diferència del PSOE, que fa el mateix, però de sota mà i per la porta del darrere. Una cosa ben diferent seria si el PP en tingués prou per governar amb el suport de JxCat i el PNB, que no fora la primera vegada que succeiria —quan JxCat era CiU ja s’havia donat el cas—, i que ningú no dubti que, si els números els ho permeten a tots, l’escenari es tornarà a repetir com si fos la cosa més natural del món.

Mentrestant, JxCat i ERC estan embolicats a la teranyina de Pedro Sánchez perquè el suport a l’actual president del govern espanyol, tot i que sigui com demostren els fets a canvi de res, els permet continuar fent bullir l’olla i gaudir d’unes posicions que amb altres majories, del mateix PSOE o del PP, perdrien. No en va uns i altres gaudeixen de grup parlamentari propi al Congrés, quan pels resultats obtinguts a les últimes eleccions espanyoles, les del 2023, no els corresponien i s’haurien hagut de conformar a integrar-se al grup mixt. Però gràcies a donar suport al PSOE es beneficien d’aquesta prebenda que els aporta una quantitat de recursos econòmics gens menyspreable, que en el grup mixt no haurien tingut, i a què, d’acord amb la seva lògica, no semblen disposats a renunciar.

Fer costat a un dirigent polític assenyalat per l’ombra de la corrupció no abelleix ningú. Ara JxCat i ERC són presoners de les seves pròpies males decisions i, en funció dels seus interessos, no fa l’efecte que vulguin prescindir d’una situació profitosa però incòmoda. La incògnita és si Pedro Sánchez en tindrà prou amb els sacrificis de Santos Cerdán i José Luis Ábalos per salvar l’estat crític en què es troba, assetjat per l’oposició, però pressionat també pels socis de govern i de legislatura. La realitat és que el mandat penja cada vegada més d’un fil, per molt que ell s’atrinxeri i no vulgui avançar les eleccions, sinó que s’entossudeixi a arribar al 2027. Potser caurà, perquè cada dia que passa sembla més acabat, però que no pateixi, que no serà perquè JxCat i ERC tinguin intenció de fer-lo caure.