No està sent senzill el procés constituent que viu Xile en aquests moments, la tensió es percep en tots els àmbits de la vida nacional, la confrontació fins i tot recorda aquells anys previs al cop d'estat en què tot es veia negre o blanc i en els quals no hi havia marge per als matisos; el resultat del procés es veurà si és ratificat o no en els dies vinents, però el que aquí vull rescatar és una cosa que és extrapolable a altres latituds i, especialment, a l'estat espanyol.

Els dictadors tenen l'afició d'intentar perpetuar les seves idees més enllà, no ja dels temps en què governen sinó, fins i tot, de les seves pròpies existències i Pinochet no va ser una excepció, deixant com un dels seus llegats més perversos —a part de les violacions dels drets humans— un text constitucional que projectés la seva visió de país per generacions; en l'esmentat propòsit no va dubtar a establir un text constitucional els mecanismes de reforma del qual es van entendre com segurs, a efectes de fer inviable qualsevol iniciativa transformadora.

Bàsicament, i en termes generals, es va constitucionalitzar que qualsevol reforma de la seva Constitució requeriria una aprovació per tres cinquenes parts dels diputats i senadors, així com un posterior referèndum ciutadà per a l'aprovació, o no, de l'esmentat text amb una sèrie de peculiaritats en cas de discrepàncies entre el poder Legislatiu i l'Executiu.

Pinochet, els seus assessors i seguidors, van considerar que era inviable una reforma perquè aconseguir una majoria de tres cinquenes parts era una cosa que s'enfrontaria a la clàssica distribució d'escons del poder Legislatiu que era definida pel que al seu dia es va definir com de tres terços entre dreta, centre i esquerra.

Trenta anys després que es veiés forçat a deixar el poder, aquesta majoria de tres cinquens del Congrés i del Senat sí que es van aconseguir, permetent, d'aquesta forma, l'obertura d'un procés constituent que, amb encerts i desencerts, ha traslladat a la ciutadania un text que pretén transformar Xile no només en un Estat plurinacional, sinó en un de respectuós del medi ambient, igualitari, generós i obert pensat com a país del segle XXI i no del XX o del XIX. Sigui quin sigui el resultat del plebiscit, l'autènticament rellevant és que s'han assolit majories suposadament inabastables que han obert un meló, un debat, que es pensava intocable... Pinochet, com Franco, va deixar tot atado y bien atado, però no va comptar amb la voluntat democràtica de tres cinquenes parts del Congrés i del Senat.

Potser la gran diferència entre un i un altre Estat radiqui en la voluntat i compromís democràtic d'uns i altres legisladors, així com dels estàndards d'exigència democràtica dels seus ciutadans.

No pot ser dolent un text que parteix dient "Nosaltres, el poble de Xile, conformat per diverses nacions, ens atorguem lliurement aquesta Constitució, acordada en un procés participatiu, paritari i democràtic."

Tampoc pot ser-ho, a efectes de solució de conflictes i de construcció d'un Estat millor, un text que als seus primers articles estableix que es tracta d'una república, solidària, inclusiva i paritària: la "protecció i garantia dels drets humans individuals i col·lectius són el fonament de l'Estat i orienten tota la seva activitat" i en la que "la sobirania resideix al poble de Xile, conformat per diverses nacions", totes elles en pla d'igualtat.

Fins i tot s'arriben a establir normes que impedeixen escenaris de confrontació, reconeixent "la coexistència de diversos pobles i nacions en el marc de la unitat de l'Estat" i que "són pobles i nacions indígenes preexistents els Maputxe, Aimara, Rapanui, Lickanantay, Quítxua, Colla, Diaguita, Chango, Kawésqar, Yagán, Selk'nam i altres que puguin ser reconeguts en la forma que estableixi la llei" sent "deure de l'Estat respectar, promoure, protegir i garantir l'exercici de la lliure determinació, els drets col·lectius i individuals dels quals són titulars" garantint "efectiva participació en l'exercici i distribució del poder, incorporant la seva representació política en òrgans d'elecció popular a nivell comunal, regional i nacional, així com en l'estructura de l'Estat, els seus òrgans i institucions".

A part d'això, es reconeixen, com a realitats dignes de protecció constitucional, una sèrie d'aspectes com el plurilingüisme, la diversitat d'ensenyes i cultures i, sobretot, es "reconeix i promou el diàleg intercultural, horitzontal i transversal entre les diverses cosmovisions dels pobles i nacions que conviuen al país, amb dignitat i respecte recíprocs", tot això tenint present que les "persones i els pobles són interdependents amb la naturalesa i formen amb ella un conjunt inseparable. L'Estat reconeix i promou el bon viure com una relació d'equilibri harmònic entre les persones, la naturalesa i l'organització de la societat".

Si aquest text serà o no aprovat és una cosa que només depèn dels xilens i, per a això, han estat convocats a un referèndum que determinarà quin serà el futur d'un país en el qual es pensava que tot estava atado y bien atado i que era inamovible.

A Espanya, canviar la constitució requereix, com a mínim, comptar amb "una majoria de tres cinquens" en Congrés i Senat, el mateix que a Xile; però si es proposés "la revisió total de la Constitució o una parcial que afecti el Títol preliminar, el Capítol segon, Secció primera del Títol I, o el Títol II, es procedirà a l'aprovació del principi per majoria de dos terços de cada Cambra, i a la dissolució immediata de les Corts" i "les Cambres elegides hauran de ratificar la decisió i procedir a l'estudi del nou text constitucional, que haurà de ser aprovat per majoria de dos terços d'ambdues Cambres" per a, posteriorment, sotmetre l'esmentat nou text a un referèndum —igual que a Xile—.

Dit més clarament, per generar un nou marc constitucional es requereixen dos terços del Congrés i del Senat, es requereix una menor confluència democràtica que a Xile, però sempre se'ns ha fet creure que això és impossible; segurament, a qui això afirmen raó no els falta però no per la complexitat del procediment —que no ho és— sinó per la falta de consens democràtic quant al que realment necessita Espanya per concloure el seu procés de transició i endinsar-se en un de consolidació democràtica.

Pinochet i Franco, que tenien molt en comú, ho van deixar tot "atado y bien atado" però, potser, la gran diferència entre un i un altre Estat no ragui en els desitjos dels seus respectius dictadors, sinó que radiqui en la voluntat i compromís democràtic d'uns i altres legisladors, així com dels estàndards d'exigència democràtica dels seus ciutadans.